Només plantejar-li fer aquesta entrevista, a Imma Font (La Baronia de Rialb, 1980) se li ha despertat la Síndrome de la Impostora, aquell que posa en dubte que una mateixa estigui prou preparada per assumir una tasca o, en aquest cas, tingui un perfil prou interessant per explicar-lo públicament. Però sí, el té. És enginyera industrial per l’ETSEIB i màster en direcció de plantes industrials, una formació que li ha permès passar de treballar de projectista d’instal·lacions petrolíferes, als inicis de la seva etapa laboral, a exercir a la indústria, on és ara, com a directora de Qualitat.
Va estudiar Enginyeria Industrial perquè li agradaven les matemàtiques, la física, la química i la tecnologia i va ser la carrera que li va semblar que no li tancava cap porta. Reconeix que els estudis no li van resultar fàcils, sobretot pel canvi d’un institut petit de la Noguera a una ciutat molt gran, però se’n va sortir. Ara, a diferència dels seus companys nois, recorda certes dificultats per trobar la seva primera feina, que la volia al sector industrial. “Sempre he pensat que era un tema de gènere”, admet Font.
Des de fa 14 anys treballa a Voith, amb seu a Guissona, una empresa de maquinària alemanya que produeix teixits tècnics per a la indústria del paper i cartró. La va contractar una altra dona, també enginyera, que era l’aleshores directora d’operacions i no ho veu una simple casualitat: “Que hi hagi més dones sempre ajuda que puguem entrar-ne d’altres”.
Més enllà de l’empatia entre dones, en una de les entrevistes per la incorporació va tenir preguntes com: “Quan hagis de viatjar a Alemanya, què dirà el teu marit?”, “I quan amb quatre fills hagis de marxar quinze dies, com t’ho faràs”. “Vist amb perspectiva, com pot ser que aquest senyor em fes aquestes preguntes?”, es qüestiona Font quan recorda una de les escenes “més còmiques” que ha viscut en aquest terreny i que té, de rerefons, uns rols socials que han d’evolucionar. “Cal fer polítiques de suport a dones amb fills que treballen i a les empreses, perquè no penalitzi contractar dones”, diu Font, “però la corresponsabilitat en aquest àmbit és important”.
“No havia de venir l’enginyer?”
Font fa uns vint anys que treballa. D’aleshores ençà creu que la situació de la dona al sector més tècnic com el seu ha millorat perquè ja no es dubta que una dona sigui l’enginyera. Recorda, quan era més jove, arribar a una obra i que preguntessin “no havia de venir l’enginyer?”. Creu que això ara ja no passa perquè està canviant i la gent “no se sorprèn que hi hagi enginyeres, encara que siguem poques”. És un tipus d’actitud que ha evolucionat. Al llarg de la seva trajectòria, però, s’ha trobat en aquesta situació i en d’altres com ara que es donés per fet que les actes d’algunes reunions les feia ella perquè les noies “fan més bona lletra”.
Des que les reivindicacions feministes han començat a fer més forat es fixa, això sí, en alguns detalls que no s’havia adonat s’havien normalitzat anteriorment com ara que s’interrompen més a les dones a les reunions o s’ignoren les seves aportacions. “Des que en tinc consciència sempre recalco que la idea l’ha donada una companya”, diu Font.
Referents i mentories
Imma Font ha visitat diverses escoles per explicar la professió arran del projecte de ‘La màgia de l’enginyeria’ i és en aquests espais que s’ha adonat que cal que les dones enginyeres es facin més visibles perquè falten referents. “Les nenes i joves han de veure que la tecnologia és una àrea important, amb moltes possibilitats de futur i que hi poden ser, que també és cosa seva”, diu Font, que lamenta que sovint se les veu “desmarcades” des de ben petites. Per això, com a enginyera, es pren com una responsabilitat fer aquesta tasca de difusió i visibilització. “Els millors expedients a les escoles són de les noies; no és un problema de capacitats”, recalca Font, “sinó de prejudicis”.
“Vull que el gènere deixi de ser un motiu"
En aquestes sessions explica la presència d’enginyers i enginyeres en àmbits tan diversos com el de la biomedicina i la sostenibilitat més enllà del més estereotipat. “Ens podem sentir còmodes a tot arreu”, manifesta l’enginyera que també veu les mentories com una eina per potenciar aquests referents en edats i etapes més avançades. “Tenir referents a qui et pots assimilar i que et puguin guiar per prendre certes decisions és molt positiu”, diu Font. Veu que conèixer l’experiència d’altres dones dona ales per poder trencar el sostre de vidre, ja que està convençuda que “com més dones arribin en llocs de decisió, més dones hi haurà en aquestes posicions”.
Per això, creu que la feina que es fa des d’institucions com Enginyers industrials de Catalunya és una bona manera de construir una xarxa on totes se senten incloses, tant des de la feina més propera de la Demarcació com de la feina de la Comissió d’Equitat, Tecnologia i Futur de la qual forma part, i que treballa per oferir un espai on desenvolupar-se i seguir activitats “sense diferència de gènere”. El desig, en aquest àmbit, el té clar: “que el gènere deixi de ser un motiu i quan es parli d’enginyeria sigui sobre la feina de les professionals”.
