Perquè la ciència no es pot transferir

Tots som capaços de distingir, intuïtivament, entre ciència i tecnologia. Almenys a grans trets, sabem que la ciència genera coneixement nou, independentment de si té aplicació pràctica o no, mentre que la tecnologia pot ser comprovada amb relativa facilitat i, si no aporta avantatges pràctics, es descarta. Sabem que la ciència parteix de teories i models teòrics i, en canvi, la tecnologia parteix de dissenys i utilitza models molt propers a la realitat pràctica.

També creiem fermament que com més coneixement arribi al teixit empresarial, més competitiu serà aquest, tindrà més oportunitats de diferenciar-se dels competidors i un major potencial per a convertir necessitats en oportunitats.

Però... es pot transferir realment la ciència al teixit industrial? Aquesta pregunta ens porta a motius molt diversos, interrelacionats entre sí i afectats per variables externes al sistema de transferència de coneixement, però la resposta ens porta a concloure que no s’acaba produint una transferència de ciència cap a la indústria.

La materialització de la transferència és el que coneixem com a innovació i, si bé el coneixement és necessari (juntament amb altres elements com són les infraestructures, els equipaments o la formació) per a que es produeixi innovació, es troba normalment molt allunyat de la capacitat de ser adoptat. La tecnologia acaba sent el mitjà pel qual el coneixement es converteix en innovació, en productes i serveis que les empreses són capaces de desenvolupar en un ecosistema i que els clients són capaços d’adoptar, ja sigui perquè es connecten necessitats o perquè es resol un problema concret.

Apareix així el concepte d’adopció tecnològica, la velocitat a la qual un desenvolupament tecnològic comença a ser utilitzat per uns quants visionaris, passa a ser utilitzat més extensivament per raons pragmàtiques, s’acaba emprant en contextos conservadors i, finalment, arriba fins i tot als més escèptics.

En el context actual, la tecnologia pren una rellevància significativa per dos motius: en primer lloc ens trobem immersos en un procés irreversible en el que el món virtual i el món físic s’hibriden, ja mai més deixaran d’estar lligats un i altre. Per altra banda, han aflorat una sèrie de vectors tecnològics que impulsen el desenvolupament industrial i tenen un impacte molt expansiu a nivell social. Són les tecnologies associades a la Indústria 4.0: ciberseguretat, impressió 3D, robòtica col·laborativa, simulació, núvol, biotecnologia,... Totes elles tenen disposen d’un potencial enorme per a generar models econòmics sostenibles i contextos de benestar social. Tots aquests vectors tecnològics només prenen sentit si s’adopten tenint en compte tres premisses: en primer lloc, que l’ésser humà estigui en el centre dels processos productius, en segon lloc, que es desenvolupin sota criteris de circularitat i sostenibilitat, considerant uns límits de recursos que en cap cas poden comprometre generacions futures i, finalment, creant models productius i de negoci amb capacitat resilient per a fer front a les transformacions i als canvis que es vagin produint en l’entorn.

Aquesta innovació només es produirà si la velocitat d’adopció tecnològica és elevada, si es donen les condicions per a que realment un territori pugui innovar, si les seves empreses són capaces d’adoptar tecnologia de forma intel·ligent i això passa per incidir en aquesta velocitat d’adopció, prenent mesures fermes des de tots els àmbits implicats. Des d’unes administracions que incideixin amb les seves polítiques en l’adopció tecnològica, fins a unes empreses que incrementin les seves aspiracions d’innovar, passant per uns agents desenvolupadors de tecnologies que facilitin aquest pont entre el coneixement i la innovació.