L'adaptació al canvi climàtic ha deixat de ser un escenari de futur per convertir-se en un encàrrec d'enginyeria. Val la pena començar a treballar-hi ara.
Aquest estiu Catalunya ha acumulat una vintena de dies amb temperatures de 40 °C o més. Convé posar-hi context: el 2003, l'any de la gran onada de calor que encara fem servir com a comparatiu d'excepcionalitat, en van ser dotze. Durant pràcticament tot el segle XX, cap. El juliol ha estat el més càlid des que hi ha sèries homogènies —1950—, amb 171 de les 184 estacions del Meteocat registrant anomalies de +3 °C o superiors respecte del període 1991-2020, i amb l'Observatori Fabra marcant el seu màxim en 112 anys d'història. A Barcelona s'han acumulat 54 nits tòrrides: nits en què el termòmetre no ha baixat dels 25 °C. I a Lleida, amb vuitanta-sis anys de registres, el 16 de juliol es va produir la primera nit tòrrida de tota la sèrie.
Mentre això passava a terra, el Mediterrani es mantenia de manera sostinguda a prop dels 30 °C, en màxims històrics; la conca s'ha escalfat 1,4 °C des del segle XIX, per damunt de la mitjana global. A l'altra banda del balanç hídric, prop de la meitat de les estacions van tancar el juliol amb menys d'un mil·límetre de pluja acumulada i Algerri va arribar a 88 dies consecutius de ratxa seca. A escala estatal, el foc ha cremat unes 255.000 hectàrees —prop de sis vegades la superfície de l'any anterior— amb més de quaranta grans incendis. I els serveis de salut han comptabilitzat un increment del 38 % de les consultes d'atenció primària per patologies relacionades amb la calor.
Cada una d'aquestes xifres, aïllada, és una anècdota meteorològica. Totes juntes són una altra cosa: la constatació que ja no estem preparats per el clima que tenim.
No és una previsió: és una base de disseny
Els enginyers treballem amb sèries històriques. Corbes intensitat-durada-freqüència, períodes de retorn, temperatures exteriors de disseny, cabals d'aportació, temperatures d'aigua de refrigeració, capacitat nominal de línies i transformadors. Tot el nostre aparell normatiu i de bones pràctiques assumeix, implícitament, una hipòtesi que ha deixat de ser certa: que el passat és una mostra representativa del futur. Ja no ho és. Un període de retorn de cinquanta anys calculat amb dades del 1960 al 2000 no descriu el risc del 2050. Avui s’estima que les condicions que van alimentar els megaincendis d'aquest estiu són avui fins a vint vegades més probables que sense l'escalfament d'origen humà, i que podrien repetir-se cada sis anys.
Això té conseqüències molt concretes i molt nostres. Un col·lector dimensionat amb dades antigues queda subdimensionat el dia que es posa a ploure de debò. Un centre de dades amb una temperatura exterior de disseny de fa vint anys perd capacitat de refrigeració justament quan la xarxa va més estressada. Una línia elèctrica pateix quan més demanda hi ha. Un cicle combinat o una concessió hidroelèctrica amb aigua de riu fora de rang ha de reduir càrrega. Una planta solar en entorn forestal, amb la càrrega de combustible que tenim avui, ha de replantejar-se les franges de seguretat. I un edifici amb cinquanta nits per sobre dels 25 °C ja no planteja un problema de confort: planteja un problema de salut pública i de demanda elèctrica.
Adaptar-se no és, doncs, una especialitat exòtica que arriba de fora. És recalibrar el nostre ofici.
Adaptació no vol dir rendició
Hi ha una resistència comprensible. Durant vint anys hem defensat la mitigació, i parlar d'adaptació sonava a acceptar la derrota. Convé desfer aquest malentès com abans millor. La mitigació segueix sent la palanca decisiva —cada dècima de grau que evitem ens estalvia dècades d'adaptació—, però actua sobre un horitzó que no coincideix amb la vida útil dels actius que projectem avui. Una infraestructura que posem en servei el 2028 estarà operant el 2060. Aquest actiu necessita mitigació i adaptació alhora, i necessita que l'enginyer que el dissenya no confongui les dues coses.
Hi ha, també, un argument econòmic que ja ha deixat de ser marginal. La Comissió Europea xifra en uns 175.000 milions d'euros anuals les pèrdues de PIB comunitari en un escenari de +3 °C, i el segon semestre d'aquest 2026 hauria de veure la llum el Pla Europeu d'Adaptació al Clima, dins d'un marc integrat de resiliència i gestió del risc. Tot apunta que portarà avaluacions de risc climàtic exigibles per a infraestructures, condicionalitat en el finançament i requisits nous a la contractació pública. A Catalunya ja tenim l'ESCACC30 i la Llei 16/2017. El que ens falta no és marc: és mètode, criteri tècnic i capacitat professional per aplicar-lo.
Una agenda per a la professió
Hi ha cinc fronts on els enginyers industrials tenim alguna cosa a dir aquest curs, i tots cinc són feina tècnica abans que declaració d'intencions.
1. Bases de disseny. Substituir sistemàticament la sèrie històrica per clima projectat en tot el que dimensionem: hidrologia urbana, tèrmica d'edificis, capacitat de xarxa, refrigeració de processos. Traduir escenaris climàtics en paràmetres de projecte utilitzables és feina d'enginyeria.
2. El risc físic com a disciplina tècnica. L'anàlisi de risc climàtic ha nascut al departament de reporting i sovint s'hi ha quedat, en forma de matriu de colors. Ha de baixar a la sala de projectes i acabar en decisions de disseny, en pressupost i en pla de manteniment.
3. Aigua. Passar de gestionar l'escassetat a garantir el servei sota variabilitat extrema: regeneració, dessalació, interconnexió, reducció de pèrdues, reutilització industrial. I dimensionar per a la seqüència sequera-torrencialitat, no per a la mitjana.
4. Energia i xarxa. Resiliència tèrmica de la xarxa, gestió de la punta de refrigeració, emmagatzematge, refredament passiu i eficiència de la demanda com a primera —i més barata— mesura d'adaptació.
5. Territori i bosc. Assumir la gestió forestal com a infraestructura crítica de protecció, amb models de valorització de biomassa que la facin econòmicament sostenible. Amb el 65 % del territori ocupat per superfície forestal i línies d'ajut de 3 a 4 milions d'euros per a sol·licituds que superen els 17, el problema és d'escala i d'enginyeria de projecte, no de bona voluntat.
Comencem el debat
L'enginyeria ja ha fet això abans. Hem convertit altres riscos en normativa, la seguretat estructural en coeficients, la protecció contra incendis en un cos tècnic sencer. Sempre pel mateix camí: un fenomen es fa evident, la professió el converteix en mètode, i el mètode acaba en norma. L'adaptació al clima és exactament el mateix problema en una fase molt més primerenca. És, probablement, el projecte d'enginyeria més gran de la nostra generació.
Des de la Comissió d'Economia Circular i Canvi Climàtic volem obrir aquest debat i treballar-lo amb ambició: identificar les mancances normatives, produir criteri tècnic utilitzable i portar la veu de la professió allà on s'estan escrivint les regles. Aquest estiu ens ha obert els ulls. Seria imperdonable tornar a tancar-los al setembre.
