Fa tres anys i mig que en Mario Heredero viu i treballa a Wellington, Nova Zelanda. S'hi van mudar perquè a la seva parella, la Laura, li va sortir l'oportunitat de continuar treballant en la seva especialitat en el camp del tractament del càncer, i en Mario la va acompanyar. Feia temps que es plantejaven marxar a l'estranger amb tres condicions: que fos un lloc amb muntanya, de parla anglesa i prop de casa. Amb l'oferta de Nova Zelanda només es complien dos dels requisits però tot i així, van decidir emprendre l'aventura.
Un cop allà, en Mario va estar sis mesos sense treballar, intentant trobar algun projecte similar al que havia treballat a Catalunya, en R+D al Centre Tecnològic de Manresa, però el sistema de Nova Zelanda no va satisfer les seves expectatives. En una entrevista als Fulls d'Enginyeria, Heredero explica que va entrar en contacte amb una associació i que una enginyera li va fer de mentora. Diu que els kiwis, els ciutadans de Nova Zelanda, són molt d'anar coneixent la gent de mica en mica ''per saber què saps'' i d'aquesta manera va fer fins a una vuitantena de cafès. Contacte a contacte va acabar coneixent l'empresa on ara és cap de producció, Goodnature. Tot i que li venia de nou, es va incorporar en aquesta start-up que havia dissenyat una trampa, única al mercat, per caçar rates i rosegadors en general i ajudar, així, a reduir la pressió que aquesta espècie fa als ocells de l'illa des que l'habiten els humans. Heredero va comprovar però, que no necessitaven un enginyer en recerca i desenvolupament sinó un enginyer d'organització de la producció i l'empresa va creure en ell. ''I em vaig reconvertir'', diu rient. Creu que va saber aprofitar la formació més generalista que es dona als enginyers a Catalunya, en comparació a Nova Zelanda, i que aporta ''flexibilitat'' i capacitat d'adaptació a diferents tipus de feina.
Mario Heredero és un dels tres enginyers catalans que participen a partir d'aquest dijous al 'Cicle Internacional: L'enginyeria catalana a l'estranger.' que organitza el Catalan Engineers Worlwide (CEW) per acostar l'experiència a de diferents professionals arreu del món i explicar com han viscut el canvi, què han trobat a faltar o què els ha sorprès del país que els ha acollit, quins punts forts té l'enginyeria catalana o donar consells i animar a altres enginyers a seguir els seus passos. Segons el darrer Observatori de l'Enginyeria, publicat el 2017, Catalunya té 107.500 enginyers en edat laboral i 11.000 ho fan fora del país on sovint troben unes condicions i oportunitats laborals que no han trobat a Catalunya.
És el cas també de l'enginyer industrial Guillem Coromina que amb 25 anys, i ja en fa deu, va marxar a Gran Bretanya. Ell ho va fer perquè en acabar els estudis a l'ETSEIB va topar amb la crisi del 2008 i no trobava feina a Catalunya. Va estar uns mesos enviant currículums a l'estranger i finalment el van trucar de dues companyies angleses. Va poder concentrar les entrevistes en pocs dies i en una d'elles, li van donar la feina. Patia perquè situa el seu anglès del moment en un nivell mig-baix però era conscient que a l'empresa ja ho sabien i per tant, va aprofitar l'oportunitat per adaptar-se al país, consolidar l'idioma, obrir la seva trajectòria professional i com diu ell, ''enfortir-me''. I és que en els deu anys que porta a l'estranger, Coromina ja ha treballat en cinc empreses diferents.
En aquell moment, Coromina va prioritzar sempre la feina i els interessos laborals i això li va anar en detriment de la capacitat de socialitzar perquè va començar en un poble petit, Shrewsbury, i després, per estalviar-se els desplaçaments, va traslladar-se a Newtown. ''T'ho has d'arreglar bastant tu sol'', diu Coromina, que reconeix que es va sorprendre que en aquests pobles petits, les parelles tenien fills molt joves i li va costar fer ambient.
Més endavant va conèixer la qui és la seva actual parella, de Liverpool, i s'hi va traslladar. Aleshores va començar en una empresa molt petita, Calon Controls, va passar per Titan Products i ara treballa a Epredia, una empresa del sector de la salut de Runcorn. Diu que totes les feines han estat ''interessants durant un temps'' però que el recorregut ''és curt''. ''Soc inquiet, tinc ganes de fer coses i no m'agrada no fer-ne d'interessants'', diu.
Brussel·les, cosmopolita
L'enginyer Eduard Fernández fa sis anys que va traslladar-se a Brussel·les, on li va sortir una oportunitat laboral com a director executiu de The International Motor Vehicle Inspection Committee. ''Tots els astres van alinear-se i aquí estem'', explica Fernández, ''va passar, no hi havia cap estratègia''. Fernández es va traslladar ell sol, en un primer moment, i després va fer moure la família. Reconeix que Brussel·les és un ''destí fàcil'' per anar-hi a treballar des de fora perquè és ''absolutament cosmopolita'' i '' on et pots sentir com qualsevol altre''. En aquest sentit, adaptar-se i fer tràmits li va resultar molt fàcil i fins i tot fer vida social, sobretot si no tens família, perquè la gent es troba, tradicionalment i abans de la COVID-19, els dijous a la tarda davant del Parlament.
És una situació que no es dona a tot el país, sinó només a la capital del país, on s'hi acumula més gent d'origen estranger i sobretot entre els treballadors de les institucions europees, ja que en aquest cas, costa més ''fer la interacció'' amb el país, el que s'anomena ''la bombolla de Brussel·les''. L'escola, diu Fernández, també ajuda a la integració i, per tant, tenir un fill és un factor d'integració important.
Tornar a Catalunya
Coromina reconeix que s'han plantejat alguna vegada amb la família tornar a Catalunya, però que al tenir fills, la decisió es complica perquè s'han de tenir en compte més factors que només la feina, que creu important, com tenir clar un lloc on viure i l'escola dels dos fills. Per tot això, Coromina creu que ''amb la incertesa actual'' no es veu traslladant-se: ''a curt termini, segur que no''. Li fa força respecte moure's sense conèixer l'empresa on aniria a treballar i per això, una de les opcions que li balla pel cap és treballant remotament des d'Anglaterra per una empresa catalana i traslladar-s'hi quan tingui garanties. Creu que el seu àmbit de treball, ara es dedica al software- és possible però de moment, encara no ho ha pogut provar.
En canvi, Heredero té claríssim que vol tornar. De fet, es van plantejar el projecte a l'estranger per uns dos anys i ja en porten pràcticament el doble. A Nova Zelanda han tingut una filla i el juny vinent, tindran el segon. I amb aquesta situació pandèmica – tot i reconèixer que a Nova Zelanda han estat bé perquè no han patit cap tipus de restricció – troben a faltar cada vegada més Catalunya. Sobretot per la família però també per la cultura, les tradicions i el menjar. ''Aquí trobem de tot, fins i tot arròs del Delta'', explica Heredero, però ''el pernil va caríssim i trobo a faltar els xurros amb xocolata'', diu amb enyorança.
Una experiència positiva
Malgrat totes les dificultats i reconèixer que es passen moments difícils, l'experiència de treballar a l'estranger és positiva per tots tres. ''T'has de buscar la vida, però això et dona un creixement que no hagués tingut a Catalunya'', conclou Heredero, que va estar fins a sis mesos per buscar una feina que li interessés. ''Ho tornaria a fer''. Coromina reconeix que ''ha costat'' però que l'experiència li ha donat moltes coses bones. ''Encara que hagués estat un fracàs i hagués durat tres mesos, l'experiència és bona'', diu.
Per la seva banda, Fernández no tanca opcions perquè recorda que tampoc no tenia previst ''marxar cap a Brussel·les'' però veu que un trasllat té implicacions familiars molt fortes que s'han de tenir en compte. El canvi a Brussel·les li ha fet veure que Catalunya és limitat i que marxa fora ''eixampla horitzons vitals''. També valora que, per les seves filles, ha representat un aprenentatge d'idiomes, i per ell, ha suposat un canvi d'hàbits en horaris que recomana ''absolutament''. ''S'acaben treballant menys hores però amb més productivitat'', diu Fernández.
