“Si a l’enginyeria no hi ha creativitat, no hi ha innovació i així és impossible sortir de les dinàmiques de sempre”

TEXT: FRANCESC SOLER · FOTO: ISABEL MARQUÈS

És de final de màster i pertany a un dels àmbits de la biomedicina que avança més ràpidament: la representació i simulació en tres dimensions del comportament i la interacció dels òrgans i teixits del cos humà a nivell cel·lular. En concret, el treball vol reduir el temps d’execució del procés que cal seguir per simular el funcionament d’un cor. 

Fins a quin punt creu que la creativitat és indispensable per ser una bona enginyera?

Com que, en definitiva, tot està inventat, el que cal és pensar out of the box. És a dir, resoldre els mateixos problemes, però des d’angles diferents. Si en l’enginyeria no hi ha creativitat, no hi ha innovació i així és impossible sortir de les dinàmiques de sempre.

Què la va portar a estudiar enginyera industrial i especialitzar-se en biomedicina?

L’enginyeria m’havia agradat des de sempre, així com les matemàtiques, que són el llenguatge a través del qual s’expressa. Per això vaig decidir estudiar-les conjuntament. I, pel que fa a l’especialització, hi va influir la tradició familiar en l’àmbit de la salut. Com a enginyera, sempre he volgut contribuir a millorar la vida de les persones. Per dir-ho d’una forma senzilla, treballar com a enginyera per fer un cotxe més eficient està molt bé, però encara ho és més contribuir a millorar la salut de la persona que el condueix. Per tant, vaig escollir una carrera tècnica, perquè m’agrada molt, i una especialitat enfocada a millorar la vida de les persones. 

Durant els anys d’estudiant, ha tingut l’oportunitat de conèixer i, per tant, comparar sistemes educatius arran de les estades a diverses universitats. Quines impressions se’n va emportar?

En primer lloc, m’agradaria subratllar que l’educació que he rebut aquí és molt bona i, en comparació amb altres països, els estudiants d’enginyeria catalans tenim molt bon nivell. Potser la principal diferència és que aquí els temaris són molt més amplis que a d’altres països. Per exemple, als Estats Units, on es fan menys assignatures però s’hi aprofundeix més a través d’una elevada quantitat de treball individual i constant al llarg del curs.

Els avanços tecnològics obliguen als professionals a actualitzar-se constantment i ampliar coneixements. Hi ha alguna línia de coneixement que li agradaria cultivar en els pròxims anys?

Sí, arran de realització del treball premiat i de la meva incorporació, fa uns mesos, a l’equip de Business Intelligence de la comercialitzadora d’energia HolaLuz m’ha anat interessant, cada cop més, tot el que fa referència a les energies renovables i també l’àmbit del big data. M’agradaria ampliar coneixements en aquests dos camps perquè penso que, sumats, poden ser molt potents i oferir grans beneficis a la societat. 

Després d’acabar els estudis, es va plantejar quedar-se a treballar a l’estranger en algun moment? 

En els últims quatre anys, he viscut a tres llocs diferents i, per tant, m’he sentit una mica nòmada. Estant als Estats Units, em vaig plantejar quedar-m’hi per fer el doctorat o un màster al MIT. De fet em van acceptar, però vaig decidir tornar a Barcelona i assentar-me aquí almenys una temporada per poder incorporar tot el que havia aprés vivint fora de casa seguint el meu leitmotiv “think globally, act locally”. Ara mateix gaudeixo molt de la feina a Barcelona i de no viure a terminis... el que passa quan ets fora desenvolupant un projecte o estudiant un màster.

Creu que per a les dones enginyeres encara hi ha un sostre de vidre que els pot fer més difícil, per exemple, assumir càrrecs directius?

És un tema complicat perquè, si bé és cert que no tinc la percepció que mai ho hagi tingut més difícil per ser una dona, sí que veig que, a l’enginyeria, encara hi tenim poca presència i, evidentment, no és un fet casual. Per exemple, dels 30 alumnes que vam passar el procés de selecció per poder cursar la doble titulació al CFIS de la UPC només cinc érem noies. Passa el mateix en molts altres àmbits. Sense anar més lluny, hi ha molt poques mecàniques de cotxes o dones músiques que toquin instruments en grups de renom. I, evidentment, sense aquests referents és més difícil que hi hagi vocacions entre les nenes. Sortosament, jo he crescut en un ambient familiar on mai s’han fet distincions per raó de sexe i sempre m’han animat a treballar per assolir els reptes professionals que em proposés.?