La Unió Europea està vivint una crisi de preus de l’energia que no s’havia vist des de fa gairebé cinquanta anys, quan l’OPEP va decidir suspendre les exportacions de cru als països occidentals que havien donat suport a Israel a la guerra de Yom Kippur.
Ara, Europa – depenent del gas natural rus, ha decidit que deixarà de consumir combustibles fòssils el 2050 però ho ha fet sense establir un pla per dur a terme aquesta transició de forma ordenada i potser, el que seria encara pitjor, sense analitzar a fons les seves conseqüències. Mentrestant, Xina, pressionada per Occident amb l’amenaça de mecanismes d’ajust en frontera a les seves exportacions i davant la necessitat de millorar el nivell de vida dels seus habitants i la qualitat de l’aire de les seves ciutats, ha posat en marxa “la política del cel blau” mitjançant la qual pretén substituir l’ús de carbó per gas natural.
La decisió valenta de la Unió Europa, potser no tan valenta si es té en compte la seva dependència energètica endèmica, és sens dubte encomiable però no s’ha d’oblidar que la indústria, les llars i els vehicles precisen i precisaran a mitjà termini, dels hidrocarburs per als processos productius, escalfar-se i moure’s, respectivament.
La situació de preus anormalment alts de l’energia elèctrica que pateix Europa i que es genera pels alts preus del gas natural, corre el risc de convertir-se en estructural si no es prenen mesures urgents. En efecte, la creixent demanda de gas de Xina, que pot arribar a ser més del doble del consum d’Europa unida als titubeigs d’aquesta darrere pot fer que Rússia es decanti per fer arribar el seu gas cap a l’Est, abandonant al seu, fins ara, client preferent. En aquest sentit, s’està construint un gasoducte que uneix la Península de Yamal amb Xina, a través de Mongòlia pel qual s’han fixat contractes de compra de gas a trenta anys.
En aquest context, Europa hauria d’establir una política a curt i mitjà termini coherent amb el seu objectiu de descarbonització però compatible amb els seus interessos econòmics. Aquesta política hauria de tenir en compte:
- La insistència en la instal·lació de generació elèctrica renovable però decidint quina tecnologia o tecnologies li donaran suport durant la transició. No s’ha d’oblidar que la generació elèctrica renovable eòlica i fotovoltaica no garanteix el subministrament i precisa d’una tecnologia de suport. França considera que aquesta energia de suport ha de ser nuclear i Alemanya, el gas natural.
- Obligar que tots els estats membres valoritzen els seus residus orgànics establint plans concrets.
- Buscar alternatives als hidrocarburs líquids en el transport fomentant la mobilitat elèctrica urbana i introduint, de forma paulatina, l’hidrogen o algun dels seus ‘carriers’ com l’amoníac, i els biocombustibles en la mobilitat de llarga distància. La proliferació d’energies renovables citades en el primer punt pot generar excedents que juguen a favor de la producció d’hidrogen així com afavorir que els preus de producció d’aquest vector energètic s’acostin als dels derivats del petroli.
Queda per resoldre el problema del subministrament energètic dels processos d’alta temperatura en la indústria pel qual, a dia d’avui, no s’entreveu una alternativa clara al gas natural.
Europa està definint la seva taxonomia del sector energètic que ha de ser entesa com un codi de bones pràctiques pes inversors de forma que siguin finançats només aquells projectes que compleixin amb els objectius mediambientals fixats en el seu full de ruta. És evident que totes les tecnologies renovables haurien d’obtenir una valoració alta en la taxonomia així com les tecnologies que els donen suport: bateries o centrals hidroelèctriques reversibles.
Els condicionants anteriorment exposats porten a pensar que la taxonomia hauria de fer una excepció amb el gas natural, atorgant-li un estatus transitori perquè puguin desenvolupar-se infraestructures que permetin mitigar els problemes de subministrament que s’han descrit. El subministrament de gas a Europa per canalització es realitza des de Rússia per l’Est i Nord-est i des d’Algèria pel Sud. Per diversificar-lo, caldria construir més plantes de regasificació a l’Atlàntic que permetin establir contractes a llarg termini de gas liquat amb els Estats Units i Nigèria i incrementar les connexions des del sud perquè aquest gas pugui arribar al Centre d’Europa. S’hauria de preveure, a més, que aquestes instal·lacions poguessin ser utilitzades en el futur, més enllà del 2050, per importar i vehicular l’hidrogen.
Quelcom similar s’hauria de fer amb l’energia nuclear. Els darrers anys estan apareixent amb força diverses solucions de reactors modulars de potències moderades 200-300 MW (SMR) que permetrien acostar les centrals als punts de consum i que requereixen uns costos d’inversió i uns terminis d’execució molt inferiors a les centrals nuclears convencionals. Tenint en compte que l’energia nuclear garanteix una producció elèctrica constant a preus raonables i que el resta d’economies mundials, Xina, EUA i Rússia apostaran, potser la taxonomia europea li hauria de donar un vot de confiança pels membres que ho desitgin i puguin desenvolupar al seu territori.
Així doncs, la Unió Europea té un gran problema amb la seva política energètica que de no resoldre’s adequadament, pot comprometre la seva economia. No obstant, en la fixació de la taxonomia té una oportunitat única per llançar un missatge clar de compromís cap a una Europa lliure d’emissions el 2050 i l’establiment d’una política de transició on defineixi quines energies l’ajudaran a realitzar aquest trànsit.
