Avís per a navegants: el que segueix no pretén informar sobre el que ha estat l’edició 2026 de l’Advanced Factories a partir de notes de premsa reciclades. Són, simplement, algunes reflexions personals sense cap pretensió més enllà d’aprofitar la generosa oportunitat que em concedeix Fulls d’Enginyeria per poder-les compartir. I no us enganyaré: diverses de les reflexions no són originals. Tot i que el món avança molt de pressa, encara són vàlides força de les que vaig fer a les no-cròniques de les edicions 2024 i 2025. Així que, pensant en l’eficiència, les torno a presentar reciclades.
Poca eufòria entre els expositors: massa converses sobre projectes congelats, prudència inversora, més interès que comandes i allargament de decisions. Ja sigui perquè el sector de l’automoció està gripat, perquè la geoestratègia convida a amagar-se sota les pedres, o perquè els clients estan a l’expectativa que les tendències tecnològiques es consolidin, el futur immediat pinta gris. Hi ha convenciment que l’evolució tecnològica serà motor de molt negoci a llarg termini, però no serà trivial arribar al llarg termini.
Ha quedat clar que una manera de maximitzar les opcions d’arribar al futur és aprofitar el mercat que s’està obrint en el sector de la defensa. Ens agradi o no (i a mi, personalment, no m’agrada), estem oblidant dilemes ètics de manera molt ràpida. Sessions amb el títol “Defensa: industria, capacidades y producción” haurien estat impensables fa poc temps.
"El ritme d’adopció és ràpid en termes històrics, però no tant com ens volen vendre alguns guies espirituals que viuen de reinventar la roda cada sis mesos"
Allò que fa uns anys anomenàvem Indústria 4.0 (terme que la voràgine de les modes s’esforça a enterrar, però que no aconsegueix matar del tot) s’ha consolidat com a necessitat per competir. La transformació digital, poseu-li el nom que més us agradi, ha capgirat la indústria tal com la coneixíem fa deu anys. En aquest àmbit conflueixen un seguit de tecnologies que van molt més enllà de la manufactura clàssica, que ens porten a un altre nivell d’innovació, eficiència i productivitat, per continuar aportant benestar i prosperitat a la societat.
Però no caiguem en la trampa dels tecnopapanates. El ritme d’adopció és ràpid en termes històrics, però no tant com ens volen vendre alguns guies espirituals que viuen de reinventar la roda cada sis mesos. Som en l’àmbit industrial, i això vol dir prudència, perquè les coses han de funcionar i els números han de sortir. La indústria no rebutja la innovació, però no compra relats sinó productivitat demostrable. Potser per això hi havia molta menys presència d’IA i de robots humanoides del que el discurs públic podia fer preveure.
Tal com quedava clar en l’espectacular passadís d’entrada al pavelló (robots col·laboratius de 14 fabricants onejant banderes), l’AF posa molt focus en l’automatització industrial, és a dir, en la robòtica (també en la gestió de dades de procés). De la resta de tecnologies 4.0 (IA, IoT, fabricació additiva, realitat digital, ciberseguretat, blockchain, comunicacions d’alta capacitat...) alguna espurna esporàdica i prou.
Tanta presència de robots col·laboratius indica un mercat madur. Si hi afegim que els fabricants xinesos han passat de tenir presència a través de distribuïdors a començar a obrir filials, podem imaginar que hem entrat en l’etapa de la inexorable reducció dels marges comercials. Bones notícies per als clients.
Admetent l’esforç dels programadors del Congrés per proposar ponències de mirada llarga, un any més em queda la sensació que els títols són millors que els continguts, massa cops simples discursos comercials. És evident que, amb tantes presentacions, no totes poden ser excel·lents, però sap greu que el nivell general justegi en excés.
Per si algú està neguitós perquè no hi ha pogut anar, que no es preocupi, el món no s’ha reinventat el darrer any. Probablement, tampoc es reinventarà l’any que ve, però això no serà excusa per no repetir una visita que ja tinc marcada al calendari.
