Es pot afirmar amb certesa que el teixit industrial català, i l’empresarial en general, és coneixedor de la transformació digital que està tenint lloc durant la darrera dècada. L’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, combinades amb els avenços en tecnologies de producció i fabricació, han donat pas al nou model industrial. Se’l coneix arreu com a Indústria 4.0. A Catalunya, des de fa 5 anys se celebra el Fòrum Indústria 4.0, organitzat pels Enginyers Industrials de Catalunya. La contribució a la difusió de les tecnologies i les bones pràctiques industrials que el Fòrum fa entre els professionals de la indústria catalana ha sigut i és cabdal.
A més del Fòrum, al nostre territori s’han multiplicat les iniciatives i els esdeveniments que posen el focus en la Indústria 4.0. Si es recorda que la regió més industrial d’Espanya -tant en tradició com en densitat- segueix essent Catalunya, és ben normal entendre que això hagi succeït així. En paral·lel, les empreses proveïdores de tecnologia -productes i serveis- per a la Indústria 4.0 també estan duent a terme una important tasca per donar a conèixer els avantatges que suposa l’ús d’aquestes eines digitals tant per a l’empresari com per a la societat. Tanmateix, com se sol dir, de la teoria a la pràctica encara hi ha un bon tros.
Una anècdota que quedarà per a la història és que la darrera fira comercial celebrada a Europa entorn a la Indústria 4.0 de manera presencial va ser l’Advanced Factories 2020. Aquest esdeveniment que creix any a any es va poder fer a Barcelona pocs dies abans que la pandèmia causada pel coronavirus obligués a imposar mesures restrictives just abans del confinament. Després han seguit tot d'iniciatives online, entre les que cal destacar les ponències que els companys de la Comissió Indústria 4.0 van preparar pel Fòrum d’enguany.
Pràcticament la totalitat de les pimes catalanes analitzades estan en els estadis inicials de desplegament: conscients i principiants. Així s’ha identificat al treball del grup d’experts d’Eurecat en transformació digital de la indústria, seguint el model propi de diagnòstic de maduresa digital basat en indicadors tècnics i empresarials. Aquest model que arriba als cinc nivells, adverteix que caldrà que evolucionin cap als estats superiors d’empresa competent i experta en els propers anys per no córrer el risc de pèrdua de competitivitat. L’estat més alt d’aquest model és el d’Empresa Líder i, malauradament a Catalunya, no hi ha gaires casos de pimes que estiguin a aquest nivell.
Des d’un punt de vista purament tecnològic, han estat molt més rellevants les solucions implementades que les novetats presentades, on es fa difícil destacar-ne cap o identificar-ne de disruptives. Entre les aplicacions, les que es comencen a estendre més ràpidament són les que permeten connectar dispositius i sistemes de producció, emmagatzemant dades i també processant-les per tal d’extreure patrons de comportament. Destaca especialment tot allò que té a veure amb la predicció de fallades i el manteniment industrial.
Hi ha estudis que també posen de manifest un augment de les inversions fetes i previstes de fer al curt termini per a l’automatització de processos. Aquestes inversions responen a una transformació per millorar competitivitat i ampliar mercats que aprofita les eines digitals, més enllà de la “transformació digital” com a tendència. Aquest comportament pot suposar seriosos problemes de compatibilitat i baixa eficiència del rendiment dels dispositius i sistemes adquirits. Potenciar l’aplicació de les eines “transformadores” sobre processos ben establerts i robusts serà més significatiu que l’estricte càlcul financer de la inversió com a referent únic per tirar-les endavant, al que estem tan habituats en les nostres contrades llatines, deixant de banda l’exercici clau de la reflexió estratègica.
Quan es parla dels reptes tecnològics pel bon aprofitament, i per tant la bona transformació digital de la indústria, podem afirmar que no tots ells són de naturalesa territorial. Aquest és el cas concret de la interconnectivitat i la interoperabilitat. Segueix havent-hi una imperiosa necessitat de poder interconnectar dispositius de manera àgil i universal. I això passa tant aquí a Catalunya com a qualsevol altre lloc del món. Quelcom semblant es pot dir de la interoperabilitat de sistemes. La comunitat industrial i acadèmica estan desenvolupant tecnologies. I també estan en un continu diàleg per tal de fixar protocols, estàndards i llenguatges comuns que són esperançadors de cara a superar aquests dos reptes comuns a tot arreu.
La realitat catalana actual sí que evidencia tres reptes que requereixen de més esforç propi per poder mantenir el nostre teixit industrial en el model d’Indústria 4.0. D’una banda, cal que tots els professionals en actiu i també els qui s’estan formant, adquireixin coneixements directament vinculats amb les noves tecnologies. Des de la robòtica i fins al Machine Learning, passant per la computació d’altes prestacions i els dispositius contactless.
D’altra banda, s’observa mancança de desenvolupadors i fabricants de tecnologia ideada i feta a Catalunya. De fet, podem dir que es tracta d’una debilitat de tot el teixit industrial espanyol. Altres països, com per exemple Alemanya, han fixat com a prioritari la creació de tecnologia diferencial pròpia. D’aquesta manera, la indústria que ofereix tecnologia actua com a tractora de la transformació digital. A Catalunya hi ha un desequilibri entre la indústria productiva i de serveis, en vers a la proveïdora de tecnologies digitals. Aquest desequilibri genera dependència de proveïdors externs.
I el tercer repte a superar -i de manera urgent- és la col·laboració oberta entre empreses. Encara hi ha pors i reticències a treballar conjuntament entre empreses de la mateixa cadena de valor. En una època on la informació compartida en temps real és possible, cal que els industrials interpretin la col·laboració oberta com una eina més per esdevenir competitius. Una bona arquitectura digital, pensada i implementada per ser segura i resistent als ciberatacs, pot reduir costos productius i també temps de desenvolupament per a nous productes i serveis. Consideris també els avantatges que suposa treballar en ecosistemes d’innovació, ja siguin de naturalesa sectorial o de naturalesa tecnològica.
De la situació que hem patit aquests darrers mesos, alguns industrials n’hauran tret la conclusió que els cal fer passos endavant, cap al model d’Indústria 4.0. I no només pel que fa al teletreball, sinó també per altres solucions com pot ser la simulació del comportament de la planta industrial enfront de les múltiples alteracions dels mercats clients i d’aprovisionament (ús del bessó digital, digital twin).
L’altra conclusió que hom pot extreure de la situació viscuda és que cal estar preparat també per a les amenaces biològiques. És obvi que sectors com el farmacèutic o l’alimentació ja n’eren molt conscients. En canvi, altres sectors on fins ara no havien posat atenció a aquest tipus d’amenaces comencen ja a dissenyar barreres de protecció i a definir protocols de treball per ser resilients en cas de repetir-se una situació de pandèmia.
Finalment, no es pot menystenir el paper que juguen l’administració pública i els diferents governs. Sense interferir en els sectors industrials pròpiament, les autoritats públiques han de facilitar marcs reguladors i també apostar decididament pel creixement del teixit industrial català. A Catalunya, al juliol del 2017 es signava el Pacte Nacional per a la Indústria que definia actuacions i inversions concretes per Indústria 4.0 fins al 2020. Passats aquests tres anys, el teixit industrial català ha avançat poc en la transformació digital. Aquesta situació pot agreujar-se els propers mesos com a conseqüència de la pandèmia causada pel coronavirus i la crisis del sector de l’automoció. Mirant a altres regions d’Europa que estan més avançades que Catalunya en matèria d’Indústria 4.0 es poden trobar indicis per una solució a la nostra mida. Amb participació generosa dels agents directament implicats i afectats encara s’està a temps per facilitar l’evolució de la indústria catalana cap a una nova indústria. I així contribuir a la robustesa de l’economia catalana enfront dels canvis que seran més freqüents i difícils de predir.
