Alícia Casals Gelpí (Barcelona, 1955) recollia fa tot just una setmana el Premi Carrera Acadèmica que atorga Enginyers Industrials de Catalunya en el marc de la Diada. També recentment ha estat guardonada per un dels dos premis que atorga la Medalla d’Honor 2022 de la Xarxa Vives d’Universitats. És referent en l’àmbit de la robòtica després d’una vida dedicada a la recerca en aquest àmbit en el terreny mèdic que veu “sense límits” perquè “quan soluciones un problema, en surt un altre de més complicat”. En aquesta entrevista a fulls d’Enginyeria, Casals reflexiona sobre el problema de finançament de la universitat que impedeix, sovint, poder assolir, en recerca, resultats tan satisfactoris com els de l’àmbit industrial. També aposta per una visibilitat més gran de les dones enginyeres per demostrar “que una dona ho pot fer tant o més bé que un home”.

Acabes de rebre el Premi Diada a la Carrera Acadèmica. Te l’esperaves?

No, en absolut. De fet, va ser una sorpresa. No ho tenia gens en ment. Quan no t’ho esperes, primer ho reps amb sorpresa. I després amb la satisfacció i l’honor que hagin pensat en tu i hagin vist alguna cosa rellevant a la teva carrera.

Se’t premia per la trajectòria acadèmica després de tota una vida dedicada a la universitat. Com veus la universitat d’ara en comparació a la que vas trobar tu?

Jo vaig entra ja fa molts anys i ha canviat molt. Ha anat guanyant molt la capacitat de fer recerca i la capacitat d’anar incorporant gent i grups de recerca per, també, entrar a la comunitat internacional. Quan vaig entrar érem grupets i només alguns pensaven en començar a fer recerca. En canvi, la docència, sí que tenia aquest paper, el clàssic de sempre. Aquesta altre aspecte, la recerca, no era un punt fort com ara és. Però els darrers temps, estem patint les diferents crisis amb les condicions econòmiques que fan que sigui molt difícil tirar endavant i generen dificultats. Aconseguir projectes és una lluita contínua per tenir el suport suficient per tirar endavant i fer la feina que toca.

El finançament és la pedra a la sabata de la recerca, doncs?

De la recerca, sí. Però també de la docència i de tota l’activitat acadèmica. Has de perdre molt temps amb temes administratius i burocràtics i de serveis que són deficients. Totes les universitats estem patint molt.

Què et va empènyer a dedicar-te a la recerca?

Quan comences ho veus com una de les activitats que has de fer. En aquell moment n’hi havia poca, de recerca, però ja vèiem que aniria per aquí la universitat. I és una de les responsabilitats que tenim el professorat. A banda, fer recerca i adquirí coneixement enriqueix tota la tasca docent. No ets una professora de llibre, sinó de l’experiència que vius amb la tasca addicional de la recerca.

I per què a la robòtica?

Vam començar a treballar amb visió per ordinador i vam començar a intuir que entraria la robòtica en tot el procés industrial. Apareixia aquest nom remot. Aleshores vam començar i vam ser pioners, amb Josep Amat que ho va impulsar, de començar aquest repte nou. També vam començar amb els cursos de perfeccionament de l’enginyer, al Col·legi, que també va ser un impuls per nosaltres d’aprendre’n més, perquè era una cosa nova. Hi havíem d’entrar com a part de l’enginyeria que seria rellevant perquè queia dins la nostra àrea de tecnologia de computadors.

En aquell moment, us podíeu imaginar la trajectòria que has desenvolupat després?

Absolutament, no. En aquell moment la robòtica era indústria, cotxes, pintura i soldadura, que és allò més típic. I sorgia que si posàvem visió, es podrà afegir alguna tasca de muntatge automàtica amb capacitat de decisió... L’objectiu nostre era anar incorporant intel·ligència perquè el robot anés fent més aplicacions, però sempre a la indústria. Abans no comencés en entorn de serveis i tema mèdic actual, ni pensaments.

Però us heu fet un lloc a la indústria mèdica...

Si, efectivament. Ens hi ha portat això, el contacte amb cirurgians, metges rehabilitadors, etc., Tot això fa que s’obrin visions de noves necessitats, que evidentment sempre ens han agradat i ens han omplert amb coneixement i serveis diferents a la fabricació i producció i realment és molt gratificant.

I sembla que el camp de la robòtica no té límits. Vosaltres els veieu?

No té límits, no té límits. Quan soluciones un problema, en surt un altre de més complicat. I hi ha moltes malalties o tractaments quirúrgics o de rehabilitació als quals anant-los tecnologia. Veiem pràctiques que pel risc que comporten, ja sigui quirúrgic, amb precisió i seguretat, o amb dificultat per les dades tan diverses que s’han d’incorporar que no som capaços de retenir al nostre cap i coordinar-les totes. La robòtica i la intel·ligència artificial ho permet i dona lloc a tractaments que abans no eren possible. Per tant, anirem curant més o millor, amb menys seqüeles o més econòmicament...

Creus que està prou reconeguda la feina que feu els professionals de l’enginyeria en aquest àmbit, el mèdic?

A nivell social crec que està molt ben vista quan s’entén, perquè parlar que un robot t’operi o et cuidi crea de primera entrada un cert rebuig perquè volem que ens tractin les persones. Però quan s’entén que el robot és un element complementari i que permet no tant substituir, que potser sí – perquè potser et permet una vida més independent- , però que sobretot permet ajudar els clínics i assistents perquè tinguis un servei millor o més autonomia, aleshores s’entén i és molt apreciat. L’altra aspecte és l’acceptació econòmica, perquè així com les aplicacions industrials generen ràpids beneficis, en l’àmbit de la salut els terminis són més llargs i cal una aposta pública per fer recerca a llarg termini i aconseguir resultats favorables.

I això és un escull?

Bé, ens ha costat tirar endavant i tenir els recursos, però a cada lloc trobes uns problemes i unes possibilitats. També és cert que el tema bio i mèdic, especialment a Catalunya té una bona imatge i cert suport que permet tirar endavant. Però a vegades treballes amb metges i veus aplicacions interessants i costa veure el finançament. Hi ha vies, però costa. En la indústria de seguida tens una empresa que vol invertir. Això és el que ens ha passat, amb la nostra empresa, que moltes vegades ens diuen ‘quan arribeu aquí ja invertirem’, però per aconseguir-ho fan falta molts i molts diners. I això fa que a vegades estiguis en risc que una feina molt llarga es perdi perquè no aconsegueixes els diners que calen.

No podem obviar també, que has estat una dona en un entorn força masculinitzat. Quina evolució creus que ha fet la igualtat en el vostre camp?

En general, crec que amb tots els camps hi ha una conscienciació important i s’està fent un tomb. Especialment el camp mèdic és més femení, l’enginyeria no. Però la bioenginyeria ja no és tant; hi ha més dones malgrat que en els temes de robòtica costi més. Tenim avantatge respecte aspectes com la producció o l’energia. El que passa és que costa que de petites les nenes es dediquin això i es dediquin a aquest àmbit i estiguin capacitades amb els estudis necessaris per a fer aquesta feina. Però si que tenim una proporció més gran...

I quin creus que és el problema perquè hi hagi aquesta manca d’interès de les noies per estudiar enginyeria?

Jo crec que la cultura i l’entorn social hi fa molt. De naturalesa, també crec que som diferents en ambicions i aspiracions. Però hi ha efecte social de costums, etc. que portem tots a dins del que toca als homes i a les dones, que vulguis que no ho anem superant però encara queden reminiscències. Hi ha massa influències en l’entorn infantil perquè no acabis de trobar la crida cap aquest camp. Per tant, primer impuls natural. Però això s’ha d’equilibrar amb el que es veu a l’entorn on es nota molta diferència, amb prou referents. Si no, no t’hi veus prou situada.

Reconèixer figures com la teva pot ser una solució? de naturalesa hi ha alguna, però clar, si això no s’equilibra amb el que veuen en el seu entorn, no hi ha prou referents en tot.

Evidentment. Les dones que estem en aquest camp tenim una responsabilitat d’explotar la capacitat de fer aquesta transmissió i ser referents per demostrar que una dona ho pot fer tant o més bé que un home.