Tècnicament, en una zona semiurbana o urbana i ‘smart’ com Catalunya, hi ha quatre xarxes específiques que interactuen: la xarxa de transport i comunicacions, el sistema d'aigua i energia, el sistema de seguretat i manteniment i l'anomenada "logística internet", que inclou tots els sistemes d’informació i telecomunicacions. El conjunt de les quatre xarxes pot satisfer (i controlar) al ciutadà a través dels sistemes de subministrament, de transport i d’informació. La tecnologia ja ho fa possible i està transformant les ciutats globalment.
Empoderant la gestió pública de las infraestructures i serveis de la ciutat avançada.
Però hem de pensar molt bé què controla un sistema "Orwellià" on queden registrats gairebé totes les persones, molts pensaments i moltes coses, tot movent-se en temps real. La societat democràtica assigna aquesta funció de control a les administracions públiques. Així, si es vol que els poders públics compleixin la seva funció, és essencial promoure la gestió transversal dels serveis públics. Potenciar la transversalitat no vol dir crear places de funcionaris que són a l’hora inspectors, jardiners i electricistes; vol dir armar als gestors públics amb eines de gestió transversal i ajudar a que puguin utilitzar-les per supervisar i coordinar els contractes i concessions.
Quan no entenguis com fan negoci, s’acostuma a demostrar que ets tu el negoci
La consultora d'enginyeria Arup defineix la Smart City com "la ciutat on las estructures i interconnexions dels diferents sistemes urbans es presenten clares, senzilles, sensibles i mal·leables a través de la tecnologia i el disseny". Podria ser la solució TIC buscada pels gestors públics, i així la venen. Però la realitat no és tan ‘smart’. Per què?
D’entrada, cada servei està instal·lat a la seva zona de confort i intenta no deixar-la. Prioritza radicalment la defensa del seu espai. És el cas de l'empresa de subministraments o transport que no sap o no respon quan el ciutadà perjudicat li presenta indicis de mal servei per manca de coordinació o per complexitat burocràtica. Portat a l'extrem, tenim la tragèdia viscuda recentment a França, amb moltes policies del centre d’Europa instal·lades al seu districte i controlant el seu territori, mentre es preparava una massacre al centre de París.
D'altra banda, el ciutadà té dret a la defensa de la seva intimitat i ja són possibles dispositius capaços de captar no només la posició i identitat, sinó també l'humor. Entra l’Antoni ansiós! ..apareixerà a la pantalla.
Qui farà negoci amb la Smart City? Qui tingui i controli la informació. I el Ciutadà? Demanem... Però el ciutadà no demana explicacions sobre qui és competent per a resoldre els seus problemes perquè allo què vol són solucions, vol saber com les paga i vol saber si hipoteca la seva llibertat i intimitat per pagar-les.
La solució de la resiliència
El gestor públic hauria de considerar que, per donar servei al ciutadà, la tecnologia i el disseny de la Smart City són insuficients per interconnectar silos blindats i defensats i diluir l'ego dels diferents serveis urbans. És necessari obrir canals entre silos, comunicar-los i tenir sistemes on line per detectar mancances en el sistema urbà i aprendre de l'experiència. Això és gestionar la ciutat o el país amb resiliència. Però, qui posseirà la informació clau que generarà la gestió de la resiliència urbana?
