Sense conèixer la trajectòria de Marguerita Hack, Claudia Grossi no seria investigadora. Era joveneta i va poder conèixer la seva història i sobretot li va veure passió pel que feina. “Va ser el personatge que em va inspirar” explica Grossi a una entrevista a Fulls d’Enginyeria, “i amb 17 anys, vaig fer cap a Física”. Amb els anys es va allunyar de l’astrofísica perquè va descobrir altres àrees que li agradaven més com la física nuclear i la seva relació amb l’estudi dels fenòmens geofísics. La seva formació és més que completa. A més de la carrera a Itàlia, Grossi ha estudiat a Londres, en màster sobre l’impacte de les radiacions en salut. Va aconseguir-ne la beca i el programa li va permetre viatjar arreu d’Europa. Per això, el treball final de màster el va fer a Munich i d’allà va saltar a Barcelona. No se n’amaga: el clima de la capital catalana la va fer escollir el doctorat en física nuclear pel qual havia sol·licitat plaça a la Universitat Politècnica de Catalunya.
Després de doctorar-se, ha fet el postdoc a l’Institut de Ciències del Clima de Barcelona i no ha parat. Ara estudia el gas radó i la necessitat de controlar-ne els nivells per qüestions de salut, però també del seu comportament fora de l’atmosfera on pot utilitzar-se com a traçador per fer inventari d’emissions de gasos d’efecte hivernacle i ho fa com a líder d’un equip, però durant cinc anys va haver-ho de fer en el rol de tècnica perquè va patir les conseqüències del tancament de centres CERCA.
Fa un any que va guanyar la plaça de professora lectora i aquest curs s’ha adjudicat dos projectes com a investigadora principal. Claudia Grossi és, doncs, un exemple de la perseverança que requereix la recerca, sobretot, en territoris com Catalunya. “Dono molta més importància a tenir un impacte positiu a la societat i contribuir-hi més enllà dels interessos d’empreses privades que no pas a les condicions laborals”, diu Grossi, “fent recerca treballes pel bé de la societat des d’un sistema públic”.
La Mònica Aragüés, enginyera industrial, té un perfil semblant. Li motivava resoldre problemes amb eines científiques i potser per això, en el seu cas, no va plantejar-se aquesta sortida fins a 4t, que li van proposar entrar en un projecte de CITCEA i hi va fer el doctorat. Ara hi continua lligada a l’àrea d’energia eòlica offshore. Hi va fer el doctorat i després li van proposar continuar-hi col·laborant. Ara, amb 38 anys, és professora agregada i des de fa uns quatre anys la seva posició s’ha estabilitzat i lidera un grup d’enginyers i doctorands amb els qui desenvolupa i tira endavant projectes de recerca europeus a l’àrea d’”Smart energy and grids”, que busquen solucions a la integració de les renovables al sistema elèctric mitjançant l’aplicació de tècniques d’optimització o IA, un tema totalment “en voga” Fins aleshores, però, ha seguit el periple habitual d’aquests perfils professionals i només fa tres anys que és professora agregada a la UPC.
Recerca ‘en pausa’ a l’espera de nous projectes
L’Ariadna Carrobé, com la Aragüés, no havia plantejat la recerca com a futur professional, però al fer el màster li van proposar entrar en un dels grups de recerca de la Politècnica de la Universitat de Lleida i ho va fer. Va combinar les classes i la beca i va descobrir que li agradava, cosa que la va portar a fer el doctorat, que va dedicar a estudiar el confort tèrmic d’unes cases fetes amb terra a través d’un projecte finançant per l’Oficina de Cooperació de la UdL amb vincles a Burkina Faso i camps de refugiats sahrauís. Carrobé es va centrar en l’anàlisi del cicle de vida d’aquest habitatge, el seu confort tèrmic en climes extrems com el del Sàhara i amb el baix impacte ambiental que podien tenir i el seu treball va ser premiat amb el Premi Creativitat Joves d'Enginyers Industrials de Catalunya el 2021.
L’octubre passat va presentar la tesi, un procés, però, que se li ha allargat per l’impacte de la COVID-19. La pandèmia va retallar recursos i va deixar la seva línia sense pressupost. Entre la paràlisi que va patir la universitat aquells anys, les dificultats de la pandèmia i les seves inquietuds la van portar a escollir un altre camí, al sector del tractament d’aigües. Ha exercit a Lleida, Barcelona i ara, Bolívia.
Amb aquesta entrada al món laboral, Carrobé ha deixat de banda la investigació en l’àmbit acadèmica, tot i que no descarta tornar-hi. Ara, des de l’empresa Tragsatec fa investigació aplicada per buscar el sistema de gestió per poder aprofitar les escorrenties de la pluja en una ciutat. No són projectes com els que la van atraure inicialment a Lleida, però sí que li permet fer innovar. D’aquest primer contacte amb la investigació recorda “l’emoció” de saber que estava fent coses “per primera vegada” però no n’enyora gens el vessant “solitari” que comporta la tesi. “A les empreses hi ha projectes interessants que es fan en equips”, explica Carrobé, “he pogut aplicar els coneixements adquirits a Catalunya a països com l’Argentina o Bolívia i també és satisfactori”.
“Sense ciència ni recerca no hi ha futur”
Aragüés recorda que la recerca en enginyeria és essencial “per al progrés tecnològic” i “encara que sembli un tòpic, sense ciènica no hi ha futur”. Per això, creu que cal inversió en recerca a les universitats i en R+D que permet traslladar el coneixement adquirit al llarg dels anys a les empreses. Conscienciar des de les escoles d’aquesta funció del coneixement i la recerca a les universitats és clau, diu Aragüés, per atraure nous talents a aquest món. “La recerca és vocacional”, recalca l’enginyera, que defensa que aquesta vocació es pot transmetre i que cal treballar per evitar la fuga de talent i convèncer les noies del seu potencial al camp STEAM. “No se soluciona d’un dia per l’altre, cal treballar per convèncer que no són carreres dissenyades per a homes ni per a dones, sinó per a motivats per la ciència”, afegeix Aragüés. El secret és la perseverança i una bona gestió de la frustració, que també hi és.
Grossi, tot i els sacrificis que comporta viure de la recerca, sobretot en dedicació, en destaca altres vessants: “cal ser rigorós i creatiu per poder tenir idees per obrir noves línies que puguin portar nous productes”. A més, creu que poder decidir on concentres els esforços i les energies és molt més satisfactori que treballar per un tercer. Ara, reconeix que estabilitzar-se és complicat i que està més que comprovat que les dones no arriben a determinades posicions perquè “desapareixen després del PhD”.
Aquest és el principal escull que encara detecten des de l’Associació de Dones Investigadores i Tecnòlogues (AMIT). Quan hi arribin, diu la presdienta a Catalunya Azucena Bardají, aquestes dones seran referents i models de nenes, adolescents i universitàries que s’inspiraran en elles per seguir una carrera científica. “La visibilitat no és el més important, però cal demostrar que no és un món d’homes”, diu Bardají.
“La teoria la tenim molt clara, però la pràctica costa”
Carrobé creu que en l’entorn acadèmic, les diferències de gènere no es noten tant com a l’empresa privada on té la sensació que la majoria dels caps són homes. A ella, li costa que la vegin com una enginyera i fins i tot se sorprenen quan explica que també té un doctorat. “Em diuen llicenciada”, explica Carrobé. Sap que les diferències culturals també hi fan, però tant a Bolívia com a Catalunya, l’enginyera creu que “la teoria la tenim molt clara, però la pràctica costa”.
