Els respiradors, un any després

Fa just un any, en ple confinament domiciliari i amb l’emergència sanitària passant pel seu moment més crític, van sorgir iniciatives d’equips i empreses que van posar el seu coneixement a l’abast de la societat i van engegar projectes de respiradors amb l’objectiu donar resposta a la  manca d’aquests aparells que van patir els hospitals i les UCIs durant la primera onada de COVID-19. Van ser projectes de respiradors, principalment d’emergència, que van posar de manifest la capacitat industrial del país i, també, la bona predisposició d’aquest teixit empresarial per col·laborar en moments complicats per a la societat.

Però, què ha passat amb tots aquests projectes? Se n’han continuat fabricant? S’utilitzen? Sortosament, la manca de respiradors no ha tornat a ser notícia, però cadascun d’aquests projectes ha viscut una evolució diferent. Des dels Fulls d’Enginyeria hem volgut saber què ha passat amb cadascun d’ells per respondre totes aquestes preguntes.

La segona, la tercera i aquesta quarta onada no ho han requerit però els magatzems de l’Institut Català de la Salut encara guarden 300 unitats del respirador de Leitat. Magí Galindo, coordinador de l’Àrea de Disseny i Desenvolupament Industrial al Centre Tecnològic Leitat, confia que no se n’hagin de fer més dels 400 exemplars que es van fabricar aleshores. A banda d’aquest estoc, el respirador de Leitat va arribar a uns 25 hospitals comarcals – setze a unitats de crítics i nou a semicrítics- , també perquè en disposessin com a respirador d’emergència. A banda, se n’han enviat a altres països, com Xile, perquè s’hi poguessin fer proves. Malgrat la situació que implicava, Galindo descriu l’experiència com a ‘’brutal’’ pel que va suposar fer totes les proves, passar les certificacions i distribuir-lo en un moment tan difícil pel país.

Un altre dels respiradors que es va donar a conèixer va ser el que va construir a Seat amb la col·laboració de Protofy, l’Oxygen. Se’n van fabricar uns 600 que es van distribuir als hospitals d’Espanya, però també a altres països com ara Bolívia (60). Tant Seat com Protofy veuen que la seva iniciativa va ser únicament una resposta a la gravetat de la situació de les UCIs del país que confien que hagi servit també per ‘’inspirar o servir d’exemple’’ per altres projectes o situacions similars d’emergència. Pels responsables de Protofy és una mostra ‘’a la gent que vol emprendre i troba barreres d’entrada, que si realment hi ha necessitat es poden tirar endavant els projectes’’. ‘’Si les coses es fan com toca es pot fer encaixar aquesta peça de trencaclosques que en principi sembla que no encaixi’’, afirmen.

Oxygen és un projecte ‘open source’ i, en aquest sentit, calculen que el dispositiu s’ha produït a una setantena de països i que se n’hauran fet unes 4.000 unitats. Des de la companyia asseguren que ha pogut servir principalment en llocs del món amb poc accés a infraestructures. A més també han participat en diversos estudis universitaris on s’investiguen les propostes sorgides durant el confinament, com ha canviat la manera de treballar i l’impacte global que pot tenir un projecte ‘open source’ d’una empresa petita.

També han treballat en l’àmbit universitari els impulsors de l’AER-0, un respirador d’emergència, manual que va néixer amb la idea de ser ‘’compartit’’. En declaracions a Fulls d’Enginyeria, un dels seus impulsors, Carles Domènech, explica que l’equip que el va fer realitat valora molt positivament l’esforç i la vessant ‘’altruista’’ de tota la feina que hi havia darrera, però reconeix que quan la necessitat d’emergència va desaparèixer, i amb ell l’estat d’alarma, les iniciatives per certificar aquest tipus de projecte també es van aturar. Hospitals i centres sanitaris es van anar nodrint aleshores, explica Domènech, de respiradors homologats. En el seu cas, el Centre de Disseny d’Equips Industrials va aconseguir un ajut de la UPC i van portar el projecte a l’Equador per fer-ne un respirador ‘’molt econòmic’’, tal com recull aquest article científic.

Del respirador a l’oxigen

GasN2 també va estar al peu del canó i va fabricar el seu propi respirador durant la primera onada, el DAR (Dispositiu Autònom de Respiració) que es va poder desenvolupar gràcies ala col·laboració dels hospitals Clínic, Germans Trias i Pujol i la Universitat de Barcelona. El conseller de la companyia, l’enginyer químic Oriol Martínez, ha tingut clar d’entrada que volia desenvolupar un respirador ‘’de primer nivell’’. Per Martínez, els respiradors que van fabricar per a l’emergència són ‘’bàsics’’ i han anat millorant el disseny durant aquest any. Creu que si se certifiqués, ja el podrien vendre. Tot i això, l’ambició de Martínez és que GasN2 pugui fabricar ‘’el millor respirador del món’’i per tant, prefereix continuar treballant en aquesta línia.

Però els contactes que van fer arran de la fabricació del DAR amb altres països, sobretot de llatinoamèrica, els va obrir les portes a un altre tipus de projecte. A banda dels respiradors, a alguns països els faltava, i encara els falta, oxigen i, per tant, equips que el generessin. Martínez explica que precisament GasN2 es dedica a aquest tipus de productes. L’empresa ja ha rebut la certificació de l’AEMPS com a fabricant de productes sanitaris i han hagut d’adaptar els seus productes a les exigències del sector de la salut. El primer pas però, per poder certificar els equips, ja està fet i, de moment, tenen un projecte important amb Perú.

El futur del Respira

El Respira de GPAInnova ha tingut cert recorregut i s’espera que en tingui encara més perquè està a punt d’aconseguir la certificació CE, a través d’una nova línia que la companyia ha obert arran, justament, de la pandèmia, GPAMedical. D’aquesta manera, esperen que se’ls puguin obrir més portes, internacionalment, del que van aconseguir la primavera passada. Aleshores, el maig del 2020, la companyia ja va lliurar a Catalunya 100 unitats d’un respirador dissenyat i fabricat en només dues setmanes però l’exigència en certificació del sector sanitari, els ho va impedir fer-ho també a altres països. Malgrat que es van preparar per acabar 300 unitats diàries del Respira, no van poder culminar els lliuraments i s’han centrat, des d’aleshores, a aconseguir les certificacions necessàries.

Per Pau Sarsanedas, CEO de la companyia, l’avantatge del Respira és que no és un aparell dissenyat només per la COVID, sinó que defensa que es pot integrar a les urgències, a les ambulàncies i en altres espais d’emergència. Sardanedes el defineix com ‘’un accionament automatitzat de la bossa ressuscitadora’’ i per això, hi han seguit apostant.

Sarsanedas fa, doncs, un bon balanç de l’experiència. Reconeix que el Respira es va fer sense pensar en la ‘’viabilitat’’ sinó per donar resposta a una emergència des d’una empresa tecnològica ‘’en creixement’’. Creu que l’únic error va ser arriscar-se amb la compra de material per fabricar, ja que el ‘’sobreestoc’’ - han acumulat material per fabricar 1.500 respiradors –  ha arribat a posar ‘’en perill’’ l’empresa. Reconeix, però, que va ser una decisió presa per la manca de subministraments que es va donar en aquell moment.

Sense recorregut, després de l’emergència

QEV Technologies també va impulsar un respirador d’emergència, el Q-Vent, en aquest cas al costat de Nissan i el centre tecnològic Eurecat. Joan Orús, CEO de la companyia, ha explica tals Fulls que van lliurar respiradors a Perú, Bolívia, Colòmbia, Xile i Brasil del centenar d’unitats que es van fabricar. Tot i això, no van continuar el procés i, un cop passada la primera emergència, van recuperar la seva activitat habitual en el sector de la mobilitat elèctrica.

El mateix els va passar als enginyers del Garrotxa. Jordi Duch, director industrial de Noel, explica que van fer tot el procés de validació però que ja no han arribat a rebre la resposta de l’AEMPS i, per tant, ha quedat en ‘’via morta’’. Reconeix que no tenen interès en donar continuïtat al projecte i que s’hi van posar només amb ‘’la intenció d’ajudar’’ i, alhora, cedir el prototip i tot el coneixement a tercers.

En canvi, a l’enginyeria Mose, han acabat ‘’decebuts’’ de tot el procés. I és que el MAR no ha passat de prototip malgrat que, en aquest cas, els seus impulsors sí que tenien interès en desenvolupar-lo, a diferència dels responsables del Garrotxa i el Q-Vent. Agustí Moseguí ha explicat al Fulls d’Enginyeria que van fer un respirador mecànic que podia regular pressions i volums d’aire i que, amb les primeres proves ‘’oficioses’’ a l’Hospital del Mar, l’intensivista i el personal d’electromedicina van considerar que donava uns resultats molt bons. Van treballar de valent per aconseguir fer el millor respirador que poguessin que, a més a més, es fabricava amb materials fàcils d’aconseguir. Això els va portar més d’un mes i mig de feina, ni els hospitals ni les administracions els han donat suport. ‘’Ningú no volia saber res de nosaltres’’, explica, dolgut, Moseguí.

És per això que Mose és molt crític amb el suport que van rebre altres projectes i posa en dubte que el funcionament fos millor que el seu i considera que l’administració no ha estat ‘’a l’alçada’’ de la situació on tothom va tenir interès d’ajudar. L’enginyer industrial lamenta que ha invertit més de 20.000 euros en un projecte que no ha tirat endavant malgrat ser un bon projecte impulsat per una petita enginyeria.

El paper de l’enginyeria en la pandèmia

Tots aquests projectes de respiradors formen part de tot un conjunt de grans iniciatives que es van posar en marxa en temps rècord per respondre a una crisis sanitària mundial mai viscuda anteriorment. L’enginyeria, doncs, i els seus professionals van demostrar una vegada més l’agilitat, la innovació, la creativitat, l’eficiència, el rigor, la solidaritat i el compromís de la professió.