Des del Juliol del 2014 és vigent i d’aplicació a tota Europa la norma UNE-EN-1090, també coneguda com el marcatge CE en l’estructura metàl·lica.
La implantació d’aquesta norma ha representat o hauria de representar la normalització i estandarització de la qualitat d’un producte d’àmplia difusió dins la construcció. És a dir, l’estructura metàl·lica no és mes que un altre producte que s’incorpora a les obres de construcció i com a tal s’ha de produir d’acord amb els estàndards i criteris homogeneïtzats que fixa la norma europea.
Però quines implicacions té això per als enginyers?
En primer lloc, implica un augment de la seguretat de producte, doncs amb el marcatge CE els responsables facultatius de les obres obtenen una seguretat respecte al producte que els subministra l’empresa fabricadora de l’estructura metàl·lica. És a dir, una empresa certificada garanteix el subministrament del producte segons les prestacions especificades en la norma, garanteix uns processos de mecanització i soldadura, i també una capacitació tècnica de l’empresa.
En segon lloc aquesta certificació i la corresponent declaració de prestacions que emet el fabricant, estalvien al facultatiu la generació i control de plans d’inspecció a taller, podent així limitar-se a controlar el que realment és al seu càrrec, l’execució a obra.
Finalment la normativa defineix unes classes d’execució de l’1 al 4 augmentant segons el grau de risc de col·lapse de l’estructura i grau de gravetat de les conseqüències. Aquesta classificació permet determinar millor les prestacions que ha de tenir l’estructura metàl·lica i també el seu preu final.
La pregunta que hauria de sorgir en aquest punt és: Com és que apareix aquest article quasi dos anys després de l’entrada en vigor d’una norma de rellevància com aquesta?
Bé, doncs la principal raó és la manca de coneixement de la mateixa que entre els constructors encara detectem, i també pel fet que encara trobem empreses fabricant estructures metàl·liques fora de la regulació de la norma. Això és especialment preocupant pel grau d’inseguretat i risc físic i legal que implica. Aquesta situació s’ha allargat a Espanya fins avui per la manca de recursos de l’Administració per supervisar l’aplicació de la norma, i pel context de crisi general en el sector de la construcció, però és una autèntica anomalia en el marc europeu.
Evidentment en la situació actual de progressiva normalització del sector de la construcció, l’incompliment d’una normativa europea no pot ser una opció pels responsables tècnics i promotors doncs els deixa sense cap mena de seguretat ni garantia de l’edificació.
Des de l’ASCEM (Associació per la Construcció d’Estructures Metàl·liques) apostem per entendre la normativa com una oportunitat de millora i garantia de qualitat, que en realitat ve a facilitar notablement la tasca de control dels facultatius i genera oportunitats per les empreses constructores, doncs totes hem de treballar sota els mateixos paràmetres a tota Europa.
