Fins avui tots els col·lectius que treballen per accelerar la transició energètica constaten que les barreres que hi ha en el trajecte per assolir-la són grans i difícils de superar: la societat actual es troba còmoda amb el benestar que té i no accepta gaires sacrificis. Quan un mira la funció del benestar amb l’evolució del PIB per càpita, s’adona que, per sobre de 22.000 €/càpita, l’evolució del benestar esdevé força plana en relació amb l’augment del PIB/càpita. Això ho podem veure observant la funció HDI/PIB per càpita. El HDI és l’Índex de Desenvolupament Humà, definit per Leandro Prados de la Escosura al segle XIX i actualitzat avui per la ONU. La percepció de la població és que, en l’economia actual, encara que perdi poder adquisitiu o que perdi la feina, el seu benestar bàsic no perilla perquè l’estat dona prou sopluig. I així és difícil convèncer la gent que cal fer esforços en canvis culturals, com que accepti que ha de separar els residus perquè es puguin reciclar i aprofitar energèticament, que accepti que cal comprar de forma no compulsiva, que vigili els embalatges en la compra, que racionalitzi els viatges... en fi, que accepti un canvi de paisatge per l’arribada de parcs fotovoltaics i eòlics. La gent se sent còmoda sota el paraigües de l’estat, amb la percepció que això no perilla. Llavors, per què ha d’acceptar cap sacrifici?
Doncs bé, això està canviant arran de la crisi de matèries primeres que tenim, crisi que ha rebut el suport del relat de la guerra a Ucraïna. La meva observació és que la crisi no es deu exclusivament a la guerra, sinó que ja hi era abans d’ella, per una aturada en sec de la globalització i una economia mundial sobreescalfada exageradament per les mesures dels Bancs Centrals per sortir de la pandèmia. Fa un any ja detectàvem augments anormals en els preus de totes les matèries primeres, i ningú podia sospitar que els preus arribarien on han arribat. La guerra hi ha posat el relat que el fa més creïble a la gent.
L’explicació que apareix ara, doncs, és el que hi ha el perill de quedar-nos sense gas, que el que hi haurà serà molt més car, que hi haurà productes que tindran dificultat de subministrament, i que entrem en una nova situació geopolítica on els blocs entraran en una guerra freda. La conseqüència serà un període dur de recessió econòmica i una adaptació fulgurant als nous temps. Francesco Starace, CEO d’Enel ho ha definit com el temps de fer un gran salt. De cop aquella barrera mental que la gent mantenia, pensant que era impossible que el seu benestar arribés a estar en perill, desapareix clarament. Les coses ja no van a poc a poc, augmentant la temperatura de la Terra dècimes de grau cada deu anys, una evolució difícil de percebre, sinó que ara el perill és que qualsevol dia no trobarem un producte o no podrem fer una acció que volíem fer.
El gran salt el podem definir com aquelles accions que havíem de fer en els propers 20 anys i que potser ara haurem de fer en cinc. I tot i així potser no hi serem a temps. Un projecte en energia renovable necessita un temps d’estudi previ, un temps de tramitació administrativa, un temps de finançament i un altre d’execució. A Catalunya aquests temps arriba fins a sis anys i difícilment hi ha projectes amb menys de 4 anys. Els projectes fotovoltaics en teulada i autoconsum deuen ser els únics que escapen a aquesta dinàmica. La teranyina administrativa desenvolupada per la política catalana des de l’any 2004 tenalla qualsevol projecte industrial i renovable. Aquesta teranyina, teixida a partir del govern tripartit, és fruit de la percepció de la gent que no cal que es faci res, que ja vivim prou bé.
Un decret recent del govern de Madrid accelera totes aquests passos pels projectes que depenen d’ells, és a dir, per projectes de més de 50 MW. Em temo que serà impossible de transposar de forma ràpida els projectes dependents de Catalunya (cosa que sí que ha fet la Comunitat Valenciana), per la qual cosa ens queda anar veient com l’economia es va enfonsant poc a poc, perdent l’oportunitat de les bateries, la de l’hidrogen, la del gas renovable, tancant empreses per no ser competitives... en fi, veient com tenim els peus lligats que ens impedeixen fer el gran salt.
La percepció que hi ha a Catalunya encara no és prou greu com perquè els polítics vegin perillar els pressupostos. I sense aquesta percepció serà impossible escurçar els temps dels projectes renovables i fer el gran salt.
