L’increment dels preus de l’energia, disparats aquest 2022, han posat en alerta la ciutadania, per l’impacte a les factures de particulars, però també les empreses, que han vist reduïda la seva competitivitat amb uns sobrecostos no previstos. És una situació de volatilitat i incertesa que se suma als canvis i transformacions en què moltes companyies ja estaven immerses per fer front a la transició energètica que busca, a grans trets, descarbonitzar l’economia i reduir les emissions de CO2.
Però com estan les empreses i què els suposa haver de complir aquests objectius? Aquesta ha estat la pregunta que la jornada Com afecta la transició energètica a les empreses. Consideracions dels costos empresarials enfront la transició energètica organitzada per la Comissió d’Energia d’Enginyers Industrials de Catalunya i la Comissió d’Economia i Sostenibilitat del Col·legi d’Economistes de Catalunya i que ha posat sobre la taula la problemàtica que encaren pimes i grans empreses a l’hora d’impulsar innovacions per tal d’assolir la neutralitat climàtica el 2050.
A Ciment Molins, per exemple, l’energia suposa el 60% dels costos variables de la companyia. Fa anys que treballen per reduir les emissions de CO2, en l’energia tèrmica, per la qual cosa s’ha renovat tota la fàbrica i s’ha buscat adaptar els processos productius amb una substitució dels combustibles alternatius a partir de residus. A més, també s’estan començant a utilitzar eines d’intel·ligència artificial per millorar l’eficiència en els processos. Així ho explica Xavier Valero, director d’operacions que detalla que limiten la capacitat productiva a no perdre els drets d’emissions. “El nostre drama és que si produïm un milió de tones de CO2 suposa un increment de costos de 60 MEUR anuals i, per tant, és totalment inviable”. En aquest sentit, alerta que la fabricació del ciment no requereix una “capacitació molt especial” i per tant, les grans fàbriques del Nord d’Àfrica o de Turquia poden entrar al negoci del ciment a Europa perquè no han de pagar aquests drets d’emissions.
A BASF fan uns números similars. El seu responsable d’Energia, Isidro Serrano, explica que el cost d’una planta que consumeix 50.000 tones d’aigua pujarà el 2026 a 1 MEUR, només pel CO2. Són situacions que, segons Serrano, fan replantejar projectes com ara instal·lar una caldera elèctrica i analitzar i calcular què suposaria. Són mesures que es plantegen més enllà dels plans que ha fet la companyia dins d’una estratègia de sostenibilitat iniciada el 1994 amb la visió posada al 2010 i que s’ha anat actualitzant. El repte, actualment, és reduir
Els drets d’emissions també afecten Grífols, encara que sigui més perquè acaba repercutint al preu de l’electricitat que han d’assumir des de la multinacional. Per això, s’han convertit en empresa consumidora de renovables però també productora. Tot i això, Albert Salas, responsable corporatiu d’energies de l’empresa, no veu clar com es podrà fer un canvi de combustible i ho considera “una barrera i a la vegada un estímul”. En aquesta línia, tenen en cartera diversos projectes amb horitzó al 2026 per reduir les emissions un 40% respecte el 2018.
Gestionar la incertesa amb seguretat jurídica.
A Caypi, una empresa de recobriments de peces metàl·liques que factura 5 MEUR l’any, l’augment dels preus de l’energia els ha suposat pagar 70.000 euros en factures d’energia cada mes i han deixat enrere les petites inversions en algunes tecnologies, com va ser incorporar els leds, que els suposaven estalvis de 1.000 euros al mes. “En l’escenari actual, han quedat en res”, diu el seu director Josep Soto que creu que el més difícil és gestionar aquesta incertesa perquè en aquestes inversions es basa el futur de la companyia. Per això, també demana seguretat jurídica a les administracions. “No és normal que les pimes pateixin costos energètics brutals i les elèctriques tinguin beneficis històrics gràcies als preus marginalistes”, alerta Soto.
Alhora, Soto creu que cal superar les traves burocràtiques que es troben les petites i mitjanes empreses alhora de fer aquestes transformacions i confia que, iniciatives com l’Oficina de Transició Energètica que impulsen Pimec i l’Ajuntament de Barcelona, poden ajudar a fer aquest acompanyament. Salas coincideix amb Soto i assegura que, coneixent com funcionen els tràmits a Europa i Estats Units, hi ha regions amb major seguretat jurídica. Valero, per exemple, també destaca que el mercat nord-americà també és “més dinàmic” i no es donen els problemes que sí que sorgeixen a l’Estat, que endarrereixen tots els terminis previstos.
La transició en l’economia
“La transició energètica no serà indolora, requerirà inversió, gran volatilitat i conseqüències socials que s’hauran de pal·liar amb un redisseny d’infraestructures i mercats”. Així veu el catedràtic de Regulació, Competència i Polítiques Públiques d’IESE, Xavier Vives Torrents que arriba a aquesta conclusió, també, pels efectes que la guerra entre Rússia i Ucraïna ha suposat a les economies occidentals. En la seva intervenció a la jornada Vives ha recordat que la pujada de preus de l’energia ja s’havia començat a donar abans del conflicte bèl·lic. Entre altre causes, Vives assenyala la recuperació econòmica postcovid de la Xina però recorda que la guerra n’ha fet augmentar encara més la volatilitat i, de retruc, la inflació.
Per Vives, “el triangle” que l’energia ha de ser “verda, barata i segura” genera tensions i preveu que no es pot complir “a curt termini”. De fet, recorda que per garantir el subministrament, el més segur és el carbó i més tenint en compte que Europa vol desconnectar-se del petroli i el gas rus el 2030. Per això, a mitjà termini també preveu una dependència més gran de l’energia nuclear mentre que aposta perquè la transició verda esdevingui un “imperatiu geopolític” per a Europa.
Els objectius de la transició
L’accelerador a les renovables és una de les peça clau per poder fer via cap a la transició energètica, i de fet, el seu desplegament és una de les palanques que defineix el president de la Comissió d’Energia d’Enginyers Industrials de Catalunya, Josep Maria Montagut, al costat de l’estalvi energètic i l’eficiència energètica i la transició energètica no elèctrica. Són algunes de les conclusions que recull l’informe ‘La transició energètica a Catalunya’ que donen un paper protagonista a l’hidrogen els propers anys, també en el marc del REPower EU que s’ha impulsat des d’Europa per superar la dependència russa. Enginyers Industrials de Catalunya calcula que el 2050 caldrà produir més d’1 Mt d’H2 i importar-ne 1 Mt més. A més, els biolíquids i biometà podran suposar un 16% de la demanda d’energies primàries futures el 2050.
Montagut és també conscient que la transició energètica té conseqüències econòmiques ja que la intensitat energètica és una característica universal del desenvolupament econòmic i, alhora, pot afectar la competitivitat enfront les economies que no internalitzen els costos mediambientals de la producció. Per això, Montagut proposa no deixar de banda la innovació per transformar qualsevol procés. “La transició energètica és un repte colossal i encara no hem assumit la seva plena dimensió”, assegura Montagut.
