Acabem de commemorar l’Onze de Setembre, la Festa Nacional de Catalunya, Llei 1/1980 del Parlament de Catalunya de 12 de juny. El text que publicava la Llei deia:
“El poble català en els temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l’onze de setembre, com a Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les llibertats, l’onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió, suposava també l’esperança d’un total recobrament nacional”
Cada any el Col·legi Oficial d’Enginyers Industrials de Catalunya, juntament amb altres col·legis professionals, participa en l'ofrena floral al monument de Rafael Casanova com a commemoració de la Diada. Aquest monument situat a la ronda de Sant Pere fou construït a finals del segle XIX, obra de l’escultor Rossend Nobas, l’any 1939 les autoritats franquistes el feren retirar. Uns funcionaris municipals el col·locaren en un magatzem, amagat darrera d’una paret de totxana. Després de 1975 el monument fou restituït al seu lloc, on és ara.
L’any 1990 el Col·legi i l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya va publicar el llibre. “Quatre enginyers industrials per a la història”, tractava de:
Carles Pi i Sunyer, diputat, conseller de Finances, ministre del govern de Madrid, alcalde de Barcelona i conseller de Cultura durant la guerra. Exiliat a Anglaterra i després a Venezuela, on morí el 1971. La seva filla, Núria Pi i Sunyer va rebre, l’any 2008, de part del president de l’Associació, la medalla dels 50 anys que el seu pare havia d’haver rebut el 1958, però era a l’exili.
Rafael Campalans, acabà els estudis d’enginyeria i feu pràctiques a Alemanya. Director de l’Escola del Treball, el 1920, nomenat pel president de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch. El febrer de 1923 va participar en la acollida d’un visitant il·lustre, Albert Einstein, els seus coneixements d’alemany l’ajudaren. Impulsà el creixement tècnic i social de l’escola del Treball, que es veié interromput per la dictadura de Primo de Rivera i la seva destitució el 1924. Va participar en la formació del socialisme a Catalunya i fou conseller del primer govern del president Macià. Més endavant ponent a Núria per la redacció de l’Estatut i diputat a les Corts per a la seva defensa. Morí a Torredembarra el 1933 mentre practicava la natació.
Pompeu Fabra, el poeta Tomàs Garcés li va dedicar aquests versos en el centenari del seu naixement:
“Perquè tu vares néixer,
enginyer del miracle
va salvar-se la llengua.
La polies, impàvid
per donar-li més vida,
li donaves les regles.
Com en taules de marbre,
matemàtica pura,
s'inscrivien, perfectes…”
El 1939, pocs dies després que Pompeu Fabra es veiés obligat a marxar a l’exili, un grup de falangistes van forçar la porta de casa seva a Badalona i van llançar per la finestra la totalitat de llibres, arxius i documents que hi van trobar. Ho van amuntegar al mig del carrer i varen calar-hi foc. Diuen que la seva família no li va explicar mai el que havia passat, el mestre va morir pocs anys després creient que tots els llibres i papers es conservaven a l’ajuntament de Badalona. Fabra fou el seny ordenador de la nostra llengua després de segles d’oblit i de repressió.
Un quart enginyer fou Josep Serrat i Bonastre, subdirector de la Maquinista, un enginyer típic, com explica en el llibre esmentat el professor Enric Freixa i Pedrals, en recomano la seva lectura.
Voldria acabar aquest article posant de manifest el comportament dels enginyers en moments difícils del país. Són fets que m’han explicat companys més grans que jo i que ho varen viure directament.
-L’any 1936 el viatge final de carrera d’aquella promoció per Europa té una etapa imprevista: Perpinyà. Ha esclatat la guerra i els nous enginyers no saben què han de fer. Havien començat el viatge tots junts i l’acabaran separats. Després de reunions i discussions, uns decideixen tornar cap a Barcelona, altres se n’aniran per França cap a Hendaia i d’allà a Salamanca i a Burgos.
- A Lleida un funcionari important de la delegació d’Indústria, ben conegut per les seves simpaties cap els militars revoltats, l’any 1936, fou traslladat a la delegació de Tremp on hi passà tota la guerra. Allà ningú no el coneixia. Acabat el conflicte va poder tornar a Lleida. L’any 1976 encara hi era.
- Un enginyer, no cal el nom, col·laborador de la Generalitat i de la República durant tota la guerra a Barcelona. L’any 1939, després de l’ocupació de Barcelona, els companys el fan a anar de Delegat a Lleida. Allà se li recomanà que anés cada diumenge a missa de dotze a l’església de sant Joan, al centre de la ciutat, a la rebatejada “plaça d’Espanya”, i que a la sortida saludés a les altres autoritats que també hi assistien. Es va jubilar a Lleida.
