La Comissió de Medi Ambient dels EIC organitza una jornada de presentació del Tercer Informe sobre el Canvi Climàtic a Catalunya (TICCC) per donar-ne a conèixer les claus i les principals conclusions. La presentació de la jornada ha anat a càrrec de Josep Mª Serena, president de la comissió de Medi Ambient del COEIC i conseller del CADS (Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible).
Serena ha donat la benvinguda als assistents i ha donat pas a Arnau Queralt, director del CADS. Queralt ha explicat que els impulsors de l'informe són CADS, l'Institut d'Estudis Catalans, l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic i el Servei Meteorològic de Catalunya, en col·laboració amb el Grup d'Experts en Canvi Climàtic de Catalunya (GECCC).
Aquesta presentació ha estat organitzada per la Comissió de Medi Ambient del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports de Catalunya, l’Il·lustre Col·legi Oficial de Geòlegs, el Col·legi Oficial de Químics de Catalunya, i el Col·legi d’Ambientòlegs de Catalunya, amb la col·laboració del Consell Assessor del Desenvolupament Sostenible (CADS), el Departament de Territori i Sostenibilitat i l’Institut d’Estudis Catalans.
El Tercer informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (TICCC) analitza l’estat del clima i la seva evolució recent i futura a Catalunya, tant des del punt de vista de les seves bases científiques com en relació als diversos subsistemes naturals i sectors socioeconòmics. Es tracta d’un informe, una monumental obra de 624 pàgines (en format paper), independent des del punt de vista científic, d’abast català (amb les necessàries referències a context global i europeu), i que té una voluntat de màxima cobertura temàtica i de servei als diversos actors del país. El TICCC compta amb la participació de més de 140 autors i 40 revisors, tots ells científics i experts tècnics rellevants en la matèria procedents dels principals centres de recerca i universitats del nostre país. Està integrat per 24 capítols, distribuïts en 4 parts, seguits d’un epíleg jurídic on s’analitza els resultats de les negociacions internacionals sobre canvi climàtic, des de Kyoto a la COP21 de París, així com el Projecte de llei de canvi climàtic que s’està tramitant al Parlament de Catalunya.
Arnau Queralt, director del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS), ha apuntat que "el canvi climàtic és aquí, és un fet i hem d'estar preparats". A més, va posar en valor "l'altíssim nivell científic i acadèmic que recull el document". Al seu torn, el coordinador científic de l'estudi, Javier Martin Vide, ha afirmat que tots els escenaris climàtics apunten a un augment de les temperatures extremes, les onades de calor i les nits tropicals per sobre dels 20 graus -ha assenyalat que a Barcelona n'hi ha almenys cinc a l'any-, les nits i dies càlids, i la durada de ratxes seques. Martin Vide va aprofitar per demanar que l'informe no es quedi en un calaix.
Una de les principals conclusions de l'informe és que la temperatura mitjana a Catalunya ha augmentat 1,55 graus des del 1950, any a partir del qual es comença a disposar d'una xarxa completa d'observatoris meteorològics, i al voltant de dos graus des del 1900. L'informe pronostica, a més, que el 2050 la temperatura a Catalunya haurà pujat 1,4ºC més respecte de la mitjana dels últims 30 anys. La Mediterrània s’està escalfant a una velocitat 0,3 graus centígrads per dècada. És a dir, 3 graus en un segle.
Respecte als sistemes naturals, el 2100 el 21% de les platges requerirà actuacions addicionals de manteniment; s'ha observat el desplaçament d'espècies mediterrànies a cotes més elevades en les muntanyes, i la temperatura del mar ha crescut 0,3 graus per decenni des del 1974. D'altra banda, l'informe alerta de l'increment del nivell del mar, d'una recurrència més gran de les onades de calor i dels períodes de sequera, d'una regressió de les platges, de la desaparició de les últimes glaceres i un canvi de dates en la floració i la fructificació dels cultius.
L’objectiu del TICCC és analitzar l’estat i l’evolució recent i futura del clima a Catalunya i mantenir el caràcter pioner amb què va néixer el 2005 pel que fa a l'intent de regionalització de les anàlisis i projeccions fetes a escala mundial i europea per institucions com l’Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) de les Nacions Unides o l'Agència Europea del Medi Ambient.
Evolució recent de la temperatura, la precipitació i altres variables climàtiques a Catalunya
Marc Prohom, cap de Climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya, va ser l’encarregat de presentar el capítol 4: Evolució recent de la temperatura, la precipitació i altres variables climàtiques a Catalunya. Va assenyalar que en aquest capítol s’analitza l’evolució de la temperatura mitjana, de les temperatures mitjanes de les màximes i de les mínimes, i de la precipitació, a partir de sèries tèrmiques, prèviament homogeneïtzades, de vint-i-quatre punts d’observació, i pluviomètriques, també homogeneïtzades, de seixanta-vuit observatoris, del període 1950-2014 i a escala anual i estacional.
S’hi ha afegit la informació i l’anàlisi d’altres variables climàtiques afins (com ara l’evaporació, la insolació, el nombre de dies de neu i de tempesta, els extrems climàtics, la temperatura de les aigües marines, l’estat de les masses de gel, etc.). A més, els observatoris de l’Ebre i Fabra i la sèrie plurisecular de Barcelona hi han aportat més cobertura temporal, cosa que permet una anàlisi amb perspectiva secular. El resultat més clar és l’increment de la temperatura mitjana anual de l’aire de +0,23 °C/decenni, per al conjunt de Catalunya i per al període 1950-2014, amb un ritme d’augment de la mitjana de la temperatura màxima anual de +0,28 °C/decenni, superior al corresponent a la mínima, de +0,17 °C/decenni. Estacionalment, l’increment de la temperatura mitjana té una tendència més marcada, de +0,33 °C/ decenni, a l’estiu. En contrast, la precipitació mitjana anual no mostra cap variació estadísticament significativa al conjunt del país.
D’altra banda, en coherència amb l’augment de la temperatura, s’ha produït un increment estadísticament significatiu dels dies que tèrmicament es poden considerar d’estiu, les nits i els dies càlids, així com de la temperatura de l’aigua del mar a la Costa Brava, mentre que disminueixen amb significació estadística els dies i nits freds, i els dies de neu. Les recomanacions més importants són el manteniment d’una xarxa d’observació meteorològica amb una densitat espacial adequada, per tal de disposar de sèries climàtiques homogènies i de qualitat, i la millora en la difusió i la comunicació de la informació sobre l’evolució del clima a la població en general i als sectors econòmics més sensibles.
Projeccions climàtiques i escenaris de futur
Jordi Cunillera va presentar el capítol 5 de l’informe: Projeccions climàtiques i escenaris de futur. D’entrada, va apuntar que “les projeccions climàtiques són la base per a l’avaluació dels impactes del canvi climàtic futur i per a la presa de decisions en relació a les actuacions de mitigació i d’adaptació”.
Aquest capítol del TICCC presenta les projeccions climàtiques per a Catalunya, és a dir, proposa diverses estimacions de canvis en temperatura i precipitació, en un horitzó temporal que va fins a mitjan segle xxi. Amb aquesta finalitat, s’han analitzat, per a la zona geogràfica de Catalunya, els resultats de models climàtics globals inclosos en el recent Informe d’avaluació de l’IPCC; però, molt especialment, s’han considerat els resultats de diversos projectes de regionalització que s’han dut a terme, recentment, a escala internacional, estatal i catalana.
Segons va explicar Cunillera, també s’han tingut en compte, per al futur més immediat, les sortides de les prediccions decennals efectuades amb diversos models globals. Les projeccions analitzades donen com a resultat un senyal molt robust d’augment de temperatura, a Catalunya, per als pròxims decennis. Aquest augment es manifesta en tots els horitzons temporals, en totes les estacions de l’any i en totes les àrees geogràfiques/climàtiques de Catalunya. Considerant com a representativa la mediana dels diferents valors proporcionats pels diferents projectes de regionalització, l’augment de temperatura podria ser de +0,8 °C en el decenni present, i arribaria a +1,4 °C a mitjan segle xxi, sempre respecte a la mitjana del període 1971-2000. Els increments podrien ser més elevats durant l’estiu i al Pirineu.
D’altra banda, la precipitació sembla apuntar cap a una disminució, però amb una tendència més incerta. D’aquesta manera, el canvi seria molt poc significatiu per al decenni present. Cap a mitjan segle xxi, en canvi, el descens de la precipitació seria més marcat, amb medianes de la distribució dels valors particulars donats per cada projecció regional properes al –10 % a la primavera, l’estiu i la tardor. Amb relació a aquesta variable, la regionalització de les simulacions climàtiques és crucial en àrees com Catalunya, ja que l’orografia complexa i la interacció mar-terra queden mal representades en els models globals. En aquest treball s’han emprat, majoritàriament, escenaris d’emissions «moderats» (l’A1B i l’RCP4.5) i, per tant, els valors de canvi futur podrien ser lleugerament superiors als que se sintetitzen aquí, en cas que l’escenari que se seguís en fos un de més «alt» pel que fa a les emissions (l’RCP6 o l’RCP8.5). Tot i això, l’efecte addicional d’un escenari més intensiu en emissions no es produiria d’una manera clara fins a la segona meitat de segle.
Riscos d’origen climàtic
Maria del Carme Llasat Botija va donar a conèixer el capítol 6 de l’informe: Riscos d’origen climàtic. Aquest capítol se centra en els avançaments produïts des del Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (SICCC) en el camp del coneixement de l’evolució dels principals riscos naturals d’origen meteorològic.
Els estudis coincideixen a assenyalar un augment de les temperatures extremes, les onades de calor, les nits tropicals, les nits i els dies càlids i la durada de les ratxes càlides. Aquest augment és i continuarà essent més elevat a l’estiu i a les zones de muntanya. Dels extrems pluviomètrics, tan sols es detecta una tendència significativa en l’augment de la precipitació per dia de pluja, en la precipitació de caràcter convectiu i en la duració de les ratxes seques, i és molt probable que aquestes tendències s’agreugin en el futur. Aquests canvis són especialment notables a l’estiu.
És possible que l’augment lleuger de les inundacions detectat principalment a l’estiu sigui conseqüència de l’augment de l’exposició i de la vulnerabilitat, però no es pot descartar completament un augment possible de les pluges d’intensitat elevada molt curtes i locals. Amb vista al futur, els escenaris no són concloents, però el possible augment de les precipitacions torrencials comportaria un increment del risc d’inundació. Hi ha indicis que la sequera podria estar augmentant en freqüència i en durada. L’augment de la temperatura estimula l’evapotranspiració; el mantell de neu disminueix i el desglaç s’avança. Això, juntament amb la reforestació de les capçaleres de moltes conques, causa una disminució dels cabals. Aquestes tendències continuaran en el futur i es veuran agreujades per la disminució de la precipitació.
Així, doncs, les sequeres meteorològiques, hidrològiques i agrícoles seran més freqüents i duradores al llarg del segle XXI, i afectaran els recursos hídrics, la qualitat de l’aigua, els ecosistemes i els incendis. En els darrers quaranta anys (1970-2010) els incendis a Catalunya mostren una tendència decreixent. La modelització indica que, si no haguéssim dut a terme millores en la gestió i la prevenció d’incendis, l’escalfament del clima hauria comportat una tendència positiva en el nombre d’incendis.
Els escenaris de futur apunten cap a un augment en el nombre d’incendis si no s’introdueixen noves millores en el maneig del foc. Pel que fa als riscos geològics d’origen meteorològic, l’interès dels experts i els cercadors electrònics han facilitat l’inventari d’esllavissades i de despreniments rocosos, cosa que ha comportat la superació de la dificultat de treballar amb fenòmens dispersos pel territori. L’augment de la qualitat i la resolució de les observacions ha permès detectar un nombre elevat de casos de caràcter local, sovint amb una freqüència anual, i rebaixar lleugerament els llindars de pluja que els desencadenen. No s’han detectat canvis evidents en el comportament dels grans esllavissaments, més sensibles a la pluja estacional. S’ha observat una tendència temporal positiva anual en l’activitat de grans allaus, estadísticament significativa, des del decenni del 1970 fins al present.
Respecte a la tipologia, s’ha enregistrat un augment de la magnitud i dels episodis d’allaus de neu humida, tot i que no hi ha prou dades per a parlar de tendències. En aquest sentit, destaquen els cicles de grans allaus humides a causa de la pluja dels últims hiverns, 2013-2014 i 2014-2015. En els darrers quaranta anys, al conjunt del Pirineu s’ha observat una correlació negativa, estadísticament significativa, entre l’ocurrència de cicles de grans allaus i l’índex de l’oscil·lació de l’Atlàntic Nord (NAO). Respecte a l’evolució de la sinistralitat per allaus des del darrer informe (SICCC, 2010), s’ha incrementat la mitjana anual d’accidents i de ferits; contràriament, el nombre de morts ha disminuït, probablement per un augment en l’ús de les mesures d’autoprotecció i la conscienciació.
Sistemes costaners i dinàmica litoral
Agustín Sánchez-Arcilla va presentar el capítol 8: Sistemes costaners i dinàmica litoral. Aquest capítol tracta de la projecció dels impactes de climes futurs per a trams vulnerables de la costa catalana. Al començament, s’hi revisa la geodiversitat de la costa en termes meteorològics i geològics. El ventall d’impactes que en resulta (sota climes presents i futurs) presenta uns nivells d’incertesa que s’han de considerar per a poder prendre decisions. L’anàlisi es basa en les projeccions del nivell mitjà del mar i en les característiques de l’onatge per a les famílies d’escenaris RCP (trajectòries de concentracions representatives).
La projecció dels impactes d’erosió i inundació per a platges i d’agitació i ultrapassament per a ports permet determinar quin és el domini costaner sotmès a aquests impactes, i també quins seran els nivells de risc que es poden esperar en platges i ports. Les conclusions del capítol s’estructuren com un seguit d’actuacions seqüencials per a afavorir la sostenibilitat de la costa. Aquest «camí d’adaptació» permetrà d’assolir uns nivells de riscs presents i futurs explícits, que han de ser considerats per a les activitats socioeconòmiques de la zona litoral.
Energia
Ramon Garriga, que fins al mes de setembre de 2015 va ser director de l’Institut de Recerca en Energia de Catalunya i antic degà del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, vocal del CADS i president de l’Institut Català de Tecnologia, va presentar el capítol 14: Energia. D’entrada va assenyalar que el consum final d’energia per sectors es reparteix d’aquesta manera: transport 42,3%, indústria 27,3%, domèstic 15,1%, serveis 12,2% i primari 3,1%.
Amb l’objectiu de donar continuïtat al Segon informe sobre el canvi climàtic a Catalunya (SICCC), en primer lloc es posen al dia les dades de producció i de consum d’energia a Catalunya durant els darrers anys, així com les corresponents emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH). No es mostren dades tan detallades com les del SICCC per a no repetir conceptes i perquè la influència de la forta crisi econòmica dels anys objecte d’aquest tercer informe sobre el canvi climàtic a catalunya (TICCC) en totes les dades és tan forta que costa veure amb claredat quines millores són causades per les mesures correctores empreses i quines són conseqüència de la crisi.
Tot i això, es comparen les previsions amb la realitat, així com la correspondència entre les mesures adoptades i les que la Unió Europea (UE) recomana, sense perdre mai de vista l’enorme influència que l’ús de l’energia té en les emissions de GEH, ja que representen almenys el 75 % del total. A conseqüència de les comparacions que abans hem esmentat, s’analitzen les mesures que cal implementar els propers anys per a alinear Catalunya amb les polítiques energètiques i de reducció d’emissions de la UE que són, d’altra banda, les més avançades en el context mundial actual.
Per reforçar la importància d’aquestes mesures, les comparem també amb la posició dels centres de referència dels Estats Units (EUA) que coincideixen plenament amb les que proposem en aquest capítol. Hi destaquen, en primer lloc, la necessitat d’una millora sensible de l’eficiència energètica que passa per mesures tecnològiques i per la gestió de la demanda. Aquesta solament podrà ser eficaç si es duen a terme les tasques de sensibilització necessàries i es dota de la informació adequada al consumidor. En segon lloc, cal impulsar la implementació de les energies renovables que, a més de millores específiques en els mateixos sistemes de producció, requereixen avenços importants en les xarxes de distribució i en la capacitat d’emmagatzematge d’aquest tipus d’energia, ja que cal garantir el subministrament amb la màxima qualitat i amb continuïtat, i les energies renovables tenen la característica que, en general, la producció és discontínua.
També cal disminuir el pes dels hidrocarburs com a combustibles d’automoció, tot i que l’ús del gas generaria menys contaminació. El fet que aquest tercer informe ja té un capítol dedicat al transport, fa que s’esmenti sense entrar-hi a fons. Aquestes implementacions cal que siguin graduals i amb objectius clars per a evitar, tant els buits causats per decisions accelerades, els quals poden fer que hi hagi rebutjos no previstos, com ara els endarreriments provocats per un excés de prudència. En aquest sentit, es recomana iniciar des d’ara ja el debat sobre el futur de les nostres centrals nuclears. Per a poder portar a terme totes aquestes mesures, calen, almenys, tres coses: que el Govern disposi de la capacitat legislativa i normativa suficient, que s’habilitin recursos públics i privats que puguin donar lloc a una indústria de l’energia i, com a element essencial, que s’impulsi la recerca i la innovació en les línies que es creguin fonamentals per a assolir els objectius marcats, línies que no han d’estar gaire lluny de les que són objecte de l’atenció dels països punters en recerca i innovació.
Indústria
Jaume Josa i Pons va fer difusió del capítol 15: Indústria. Segons va explicar, el capítol s’ha estructurat en quatre apartats principals. L’apartat 15.2 fa una definició precisa de l’àmbit de la indústria manufacturera, dels sectors que la conformen i de les emissions de GEH (gasos amb efecte d’hivernacle) que s’han avaluat. L’apartat 15.3 analitza l’inventari d’emissions de GEH de la indústria a Catalunya, la distribució sectorial i per tipus de gasos, l’origen en els processos industrials i el pes que tenen en el conjunt català.
L’apartat 15.4 diagnostica la situació actual del control d’emissions de GEH en els tres sectors industrials que aporten més valor afegit a Catalunya: alimentari, químic i automoció. Així mateix, es dibuixen els eixos d’actuació en què cal incidir per a reduir les emissions en els tres sectors seleccionats. Això obre una porta important a la innovació, mitjançant el redisseny del producte i la consegüent reducció d’emissions de GEH durant el període en què s’usa. L’apartat 15.5 complementa l’anterior i hi posa l’èmfasi en les sinergies entre la mitigació de les emissions de GEH, l’increment de la productivitat dels recursos a la indústria i la millora dels problemes ambientals i socioeconòmics prioritaris a Catalunya.
Es destaca que un desenvolupament industrial equilibrat i inclusiu per a assolir els objectius econòmics, socials i ambientals, demana fer tant o més esforç en la productivitat dels recursos (incloent-hi les infraestructures) que merament en la productivitat laboral. Finalment, s’aporten recomanacions per a desenvolupar i coordinar les polítiques implicades i es complementa l’Estratègia Industrial de Catalunya 2014-2020.
Transport, mobilitat i logística
Francesc Robusté, catedràtic de transport a la Universitat Politècnica de Catalunya i coordinador del grup de recerca CENIT, va donar a conèixer el capítol 19: Transport, mobilitat i logística.
Va apuntar que les emissions i el consum energètic associats al sector del transport, la logística i la mobilitat s’han reduït durant el quinquenni 2010-2015 (en un 20 % respecte de l’any 2005), però l’apropament als objectius és conjuntural. Malgrat que les noves tecnologies desenvolupades tendeixen cap a una descarbonització del transport, l’acció afirmativa de les administracions i la conscienciació creixent sobre el canvi climàtic i la sostenibilitat, les emissions i el consum energètic del sector encara són preocupants i presenten poca factibilitat de reducció sense mesures coercitives (com ara restriccions, tarifació, regulació, etc.) d’un impacte polític evident.
