Davant d'una crisi per sequera prolongada, Catalunya ha buscat respostes que vagin més enllà de la gestió immediata i se centrin en solucions estructurals. Les aigües subterrànies, sovint considerades un recurs auxiliar, emergeixen com un element clau per a la resiliència del sistema hídric català. Aquesta és la principal conclusió de la jornada tècnica organitzada per la Comissió de Canvi Climàtic i Economia Circular d'Enginyers Industrials de Catalunya, on experts de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), enginyers i gestors han posat sobre la taula la necessitat de consolidar una nova cultura de l’aigua subterrània.
Segons dades de l’ACA, a Catalunya s’extreuen anualment al voltant de 600 hectòmetres cúbics d’aigua subterrània, amb les Conques Internes de Catalunya (CIC) aportant-ne prop de 455 hm³ i les Conques Catalanes de l’Ebre, 145 hm³. Aquesta explotació representa una part fonamental del subministrament, especialment durant episodis de sequera, com el que s’està vivint entre 2022 i 2025, amb els embassaments del Ter-Llobregat per sota del 15%.
Tanmateix, el repte no és només quantitatiu, sinó també qualitatiu. El manteniment dels ecosistemes dependents, com surgències, rius, llacs i aiguamolls, exigeix garantir un volum de sortida natural proper als 937 hm³ anuals. Això implica una gestió fina de les extraccions, amb limitacions en períodes d’alerta per tal de no comprometre la regeneració dels aqüífers.
Durant la jornada, Jordi Molist, director de l’Àrea de Gestió de l’Abastament de l’ACA, ha destacat que "les aigües subterrànies tenen un rol primordial en el subministrament d’aigua a les Conques Internes de Catalunya. Són també un recurs estratègic durant els episodis de sequera".
Qualitat i pressions sobre el recurs subterrani
Toni Munné, director de Gestió del Medi de l’ACA, ha remarcat que el 43% del consum d’aigua a les CIC i el 6% a les conques catalanes de l’Ebre prové de les aigües subterrànies. Catalunya compta amb 199 aqüífers i 64 masses d’aigua subterrània, essent la font principal d’abastament per a més del 60% dels municipis, amb més de 150.000 pous registrats.
No obstant això, el 61% d’aquestes masses d’aigua es troben en mal estat, i el 71% d’aquest mal estat es deu a la contaminació per nitrats, provinents principalment de la ramaderia intensiva i l’ús excessiu de fertilitzants. Altres problemes recurrents són la intrusió marina, les extraccions d’àrids i la presència de nous contaminants, com els PFAs o pesticides de nova generació.
Tot i que en 5 de les 12 zones vulnerables s’ha detectat una millora en la qualitat de l’aigua, els nivells de nitrats encara es mantenen elevats. Per revertir aquesta situació, s’ha posat en marxa un projecte (2025–2028) que aposta pels sistemes basats en la natura (NBS). Aquest plantejament se centra a aprofitar la capacitat dels ecosistemes per retenir i eliminar nitrats, mitjançant tècniques de restauració ecològica adaptades al territori, alhora que s’estudien els factors socioeconòmics per a la seva implantació eficient.
L’ACA ha desenvolupat una xarxa de control piezomètric i químic amb una densitat destacable: a les masses d’aigua subterrània (MASub) en mal estat hi ha fins a 0,9 punts de control per cada 10 km², mentre que a les que es troben en bon estat la densitat és de 0,4. Fora d’aquestes zones, el control continua ampliant-se amb una densitat de 0,1 punts. La previsió és arribar a 100 piezòmetres automatitzats a finals de 2025.
Aquest conjunt de dades permet alimentar models numèrics cada cop més sofisticats, que reprodueixen escenaris de futur i ajuden a la presa de decisions. Actualment, l’ACA treballa amb 14 models numèrics funcionals i dos en desenvolupament, que permeten simular l’impacte del canvi climàtic, les extraccions intensives o l’efecte de recàrregues artificials.
Ecosistemes dependents i reserves naturals
Els ecosistemes humits, com l’estany de Banyoles i 30 zones humides identificades, depenen directament dels fluxos d’aigua subterrània. La normativa actual, com l’article 18 del Reglament del Pla Hidrològic (RPH), obliga a tenir en compte aquests requisits hídrics per garantir-ne la conservació.
A més, el Reial decret 638/2016 estableix la figura de Reserves Naturals Subterrànies, de les quals ja n’hi ha tres reconegudes: els aqüífers fluviovolcànics de la Garrotxa, les calcàries devonianes del Moixeró-Serra Cavallera (Ter), i les calcàries paleògenes de la formació Girona. Aquestes reserves constitueixen espais estratègics de protecció i recàrrega.
Cap a una explotació més intel·ligent
Els experts coincideixen que cal passar d’una gestió reactiva a una de proactiva, integrada i territorialitzada. “Els aqüífers no són només fonts d’abastament, sinó també magatzems naturals que poden complementar la capacitat d’emmagatzematge dels embassaments”, ha destacat Joan Botey, membre de l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua i del departament d'enginyeria d'Aigües de Barcelona, durant la seva intervenció.
Per aconseguir una gestió més intel·ligent i sostenible de les aigües subterrànies, s'han definit tres línies d’actuació prioritàries. En primer lloc, cal maximitzar la recàrrega natural i artificial dels aqüífers. Això implica reduir la impermeabilització del sòl, afavorint la infiltració de l’aigua de pluja i facilitant la recuperació natural de les reserves subterrànies. També es promou la recàrrega artificial mitjançant infraestructures i tècniques específiques, especialment en zones urbanes o amb dèficit hídric estructural.
En segon lloc, protegir les zones de recàrrega esdevé una prioritat. Per tal d’aconseguir-ho, es proposa integrar criteris hidrogeològics dins la normativa urbanística i territorial, de manera que les decisions de planejament tinguin en compte el valor estratègic d’aquests espais per al bon funcionament del sistema hídric.
En paral·lel, cal evitar la sobreexplotació dels aqüífers mitjançant normes d’explotació més eficients, incentius que promoguin un ús responsable i una gestió basada en dades actualitzades que permeti anticipar-se als riscos i actuar amb previsió.
Un altre eix fonamental és la recàrrega d’aqüífers amb aigües regenerades, especialment les provinents de depuradores costaneres. Aquesta via es considera clau tant per reforçar el subministrament potable de manera indirecta com per recuperar aqüífers en situació crítica.
En aquesta línia, Molist ha subratllat la importància d’un enfocament integrat, assegurant que “hem d’aprofitar al màxim la capacitat d’emmagatzematge dels aqüífers, no només com a font directa, sinó com a complement estratègic dels embassaments”. La coordinació entre aigües superficials i subterrànies es dibuixa, així, com un pas essencial cap a una gestió intel·ligent i resilient dels recursos hídrics.
