Fa pocs dies, els enginyers i enginyeres de la Demarcació de Girona vam celebrar el nostre tradicional sopar anual. Érem 265, una xifra rècord des que existim. Més enllà que, com a president, em satisfà veure que entre el col·lectiu hi ha ganes de trobar-se i compartir estones – que per això ho fem-, haver arribat a aquest número m’ha despertat unes quantes reflexions sobre el que hem assolit des de les comarques gironines els darrers anys, que no és poc, i com ho hem fet, que no és fàcil.
Jo soc titulat de la primera promoció de l’Escola Politècnica Superior de la Universitat de Girona. Va adoptar aquest nom el 1992, quan l’escola, que fins aleshores s’anomenava Escola Universitària Politècnica i depenia de la Universitat Politècnica de Catalunya, va passar a formar part de la nova Universitat de Girona i va començar a oferir els estudis superiors d’Enginyeria Industrial. L’existència d’una escola al territori ha estat un factor clau per aconseguir aquesta pinya, de la qual ara podem presumir.
Fa 25 anys a la Demarcació érem poc més de 200. Ara estem a punt d’arribar als 600. Que els enginyers i enginyeres fessin i acabessin els estudis a Girona ha permès consolidar la ciutat com una possibilitat acadèmica i, de retruc, retenir el talent a les nostres comarques, treballar-hi i, per què no, engrandir el nostre col·lectiu.
L’estret vincle entre l’escola i el Col·legi és, doncs, un dels aspectes que més hem de cuidar. Perquè no només ens permet formar professionals de l’enginyeria a casa nostra sinó també perquè ens deixa donar-los l’oportunitat de treballar, que optin a dedicar-se a la docència i la recerca i consolidin un teixit econòmic i social fort.
"L’estret vincle entre l’escola i el Col·legi és un dels aspectes que més hem de cuidar."
L’escola ha crescut, en oferta d’estudis, diversitat de graus i màsters i projectes interessants com també ho hem fet nosaltres. El Campus s’ha fet gran i més que se’n farà amb l’aposta per l’àmbit de la Salut que, des del Col·legi defensem com a molt encertada. Estem convençuts que ajudarà a fer de Girona un referent per l’enginyeria biomèdica i a situar més professionals de l’enginyeria en la recerca i el teixit econòmic relacionat amb la salut. Tenir la universitat a prop, però també és una oportunitat per als enginyers i enginyeres que podran aprofitar el repte del disseny i la construcció d’aquest campus.
És la mateixa oportunitat que ha tingut el teixit econòmic i industrial els darrers anys en incorporar enginyers i enginyeres ben formats a casa nostra. Tenim a les nostres comarques empreses importants, sobretot del sector agroalimentari, però també del metal·lúrgic, la maquinària, els béns d’equip... i un gruix de professionals amb exercici lliure que, anys enrere, s’haguessin quedat a les comarques de Barcelona després de la carrera.
Ens queden, però, alguns serrells que cal acabar de polir. O més aviat reptes. El primer, aconseguir que tots aquests estudiants que omplen la Politècnica de Girona no descartin el màster. Amb Bolonya la perspectiva de la formació de l’enginyeria Industrial ha quedat diluïda i hi ha qui es perd pel camí. El màster es veu, només, com una especialització i, en canvi, no és així. És molt més, és una formació de segon cicle àmplia, completa, integral i de prestigi -ho demostra els més de 162 anys de la nostra associació-. Ho sabem tots els enginyers i enginyeres industrials quan exercim la nostra professió en tots els àmbits. Cal que els joves vegin el valor de cursar-lo i sortir de la mateixa escola amb moltes més possibilitats.
I el segon, aconseguir que els estudiants que ens coneixen justament perquè estem molt presents a la universitat, s’incorporin al nostre col·lectiu sense dubtar-ho. Explicar més bé què som i què fem segur que ens ajuda.
Estic convençut que la dedicació en aquest àmbit ens permetrà collir-ne els fruits de mica en mica. Els darrers temps no només hem organitzat jornades i actes d’interès per als qui encara estan estudiant, sinó que els hem donat suport en alguns projectes, com ara el vehicle per competir a la Fórmula Student, sinó també els ‘Tastets’ per començar a forjar la pedrera d’enginyers i enginyeres del futur. És el nostre compromís amb la professió, però també amb la societat i, per descomptat, amb el nostre territori. Sabem que ens coneixen i les nostres cares els són familiars, ens falta, tan sols, que vegin tot el que podem fer per ells, que és molt i acabarem aconseguint que de la universitat vinguin al Col·legi.
