Darrerament s'ha obert un debat inesperat: el de l’allargament de la vida de les centrals nuclears catalanes. Des dels dies en què els enginyers espanyols que les van dissenyar, amb les indicacions dels americans de Westinghouse i les seves patents dels anys cinquanta del segle passat, conduïen cap a la feina al volant d’un Seat 1500 amb les regles de càlcul a la butxaca com a única eina per a fer els càlculs complexos que calia, certament ha plogut molt.
Hem viscut l’inici de les obres al NODO; el manà de feina de qualitat per un territori que la necessitava; les proclames "nuclears? No, gràcies!”; els èxits de producció barata en èpoques de vaques magres; els incidents que ens han deixat l’ai al cor i d’altres que s’han gestionat discretament. Però l’últim que en sabem és que els seus propietaris van signar l’any 2019 que ja havien fet la feina i que, ordenadament, es comprometien a aturar-les i desmantellar-les.
Ara, de sobte, com un tsunami originat pel terratrèmol del canvi de rumb polític dels Estats Units gestat a foc lent en els darrers anys i que ja ha esclatat, ens engoleix el debat d’allargar-ne la vida que ja havien decidit els seus propietaris donar per acabada.
És un debat interessant i apassionant.
Primer, per la longevitat tecnològica. En altres camps hem viscut obres civils que han perdurat anys i panys com ara els embassaments, però allargant la nuclear seríem per primer cop davant una tecnologia que seguiria funcionament en la seva essència de manera inalterada més de cinquanta anys d’haver-se instal·lat. Com totes les primeres vegades, qui sap si serà possible...
Després, per la geopolítica del subministrament de l’urani combustible que ens ha de fer sobirans. Quants podríeu dir-me, sense buscar a internet com he hagut de fer jo, d’on ve aquest urani? El debat d’on entaforar els nous residus radioactius és més senzill perquè ja els portarem al mateix lloc que els que ja s’han generat en gairebé cinquanta anys un cop acabem decidint, perquè en tants anys encara no sabem, què n’hem de fer i on han d’anar definitivament.
La discussió de la seguretat és més apassionada que tècnica. Fet i fotut, és una qüestió d’estadística. El risc de patir un accident catastròfic és ínfim, ens diuen els experts nuclears. El que té l’estadística és que mentre no et toca a tu el risc és 0%, i quan et toca a tu el risc és el 100%.
L’economia, en canvi, és un gat que s’esmuny sense que li puguem penjar un picarol. Des de l’eufòria inicial de la nuclear que prometia preus baixos i fixos de per vida de 15 €/MWh “perquè gairebé tot el cost és inversió i ja està feta” als 60 €/MWh que declara la patronal ara i als gairebé 90 €/MWh que els hem pagat tots enguany, cap opinió és la bona i totes les opinions valen.
"Fins que els propietaris no surtin del silenci i ens diguin el què, el com, el quan i el per quant, debatre és parlar per parlar i tertúlies de casinet."
Però el que fa que aquest debat sigui inesperat, gairebé, inaudit és que cap dels que en parlem en tenim res a dir o decidir. No es tracta de teories ni estimacions llunyanes. Parlem de Vandellós II, Ascó I i Ascó II, que són com són, estan com estan i són de qui són. Només els propietaris poden dir-nos amb coneixement si es poden allargar, si hi estan disposats, què cal fer-ne, fins on donaran els canvis, quina certesa en tindran, quant costaran i quines garanties ens demanaran per a fer-los. De moment i fins ara, des que van dir i signar que les tancarien no n’hem sabut res més. I només d’ells en depèn. I que no us enganyin, El tancament està perfectament previst i planificat per no generar problemes de subministrament ni de seguretat. Sinó, deixeu-vos d'opinions, fins i tot la meva, i pregunteu-ho a Redeia, que és qui ho assegura.
Així que ja em perdonareu, però fins que no surtin del silenci i ens diguin el què, el com, el quan i el per quant, debatre és parlar per parlar i tertúlies de casinet. Fins llavors, l'única resposta fonamentada a la pregunta “És realment possible allargar la vida de les nuclears catalanes?” és: “pel que han posat per escrit els seus propietaris, ni ho és ni ho volen.”
