Les darreres dècades, hem assistit a un procés de pèrdua de protagonisme de la indústria en les economies occidentals. Va haver-hi una època, no tan llunyana, en què es va estendre com una taca d’oli aquella expressió, atribuïda originalment a l’economista Gary Becker, que venia a dir que “la millor política industrial és la que no existeix”. Aquesta hipòtesi es va convertir en tesi, i es va traslladar ràpidament als països i les regions d’arreu, consolidant-se en el decurs dels anys. En defensa del Dr. Becker, economista de l’escola de Chicago, cal recordar que se li va concedir el premi Nobel l’any 1992 per la seva recerca i aportacions en àmbits que res tenen a veure amb aquesta afirmació.
En qualsevol cas, és indiscutible que les polítiques industrials van passar a un segon pla en moltes de les economies del nostre entorn. A Occident, s’estenia la creença que seriem capaços d’abraçar el canvi tecnològic provocat per l’emergència d’internet i les seves derivades. També semblava que amb això en tindríem prou: quedem-nos aquí amb les parts de la cadena de valor més intensives en coneixement i que, aparentment, generen major valor afegit (extrems de la cadena: disseny, R+D, màrqueting i distribució). En canvi, busquem algun lloc on sigui més econòmic i eficient traslladar la producció (la part nuclear de la cadena de valor de qualsevol empresa industrial). L’abaratiment dels costos logístics i la incorporació de nous avenços en les xarxes de transport i comunicació van fer la resta.
En canvi, estudis molt recents, com el de l’economista Elisabet Viladecans sobre “Geografia de la indústria i cohesió social”, demostren empíricament que les activitats manufactureres contribueixen a reduir les desigualtats de renda a Catalunya i arreu. Això vol dir, en essència, que la indústria retribueix millor i de forma més estable als seus treballadors que no pas el conjunt de l’activitat econòmica del país.
Les coses han canviat dramàticament, especialment després de la gran recessió de 2008 i després dels desgraciats episodis pandèmics i de tensió geopolítica. Pel camí, hem capacitat a la Xina, el “dragó dorment”, que gairebé sense adonar-nos-en ha passat de produir de forma eficient per a nosaltres, a liderar els nous desenvolupaments tecnològics i fins i tot científics. O bé les coses han canviat molt (segur), o bé ens hem adonat de la rellevància de factors que abans no apreciàvem (també). Per exemple, la rapidesa en servir nous desenvolupaments i productes al mercat, de testejar-ne la seva reacció i adaptar els dissenys, de reduir el volum de producció i augmentar el nivell de personalització, de ser àgils davant de canvis inesperats en el nostre entorn (econòmic, social o fins i tot sanitari), d’evolucionar cap a models més sostenibles i digitalitzats, de generar un impacte positiu en l’entorn social en què actuem, etc.
Davant d’això, tot el món occidental desperta. Estats Units, primer retòricament i després amb fets i recursos, implementa polítiques i programes absolutament diferencials i molt atractius per a reindustrialitzar-se (la Inflation Reduction Act, la Chips Act, etc.). Europa, per primera vegada, decideix endeutar-se mancomunadament entre els estats membres per a posar a disposició dels governs els fons Next Generation EU. Més que “recuperar-se” del cop de la pandèmia, el que pretenen aquests fons és adaptar les nostres economies i estructures productives al nou paradigma (més sostenible i digital) per tal de fer-les més competitives.
Aquesta tendència acaba decantant als diferents països i regions. Catalunya ha produït el seu propi full de ruta, de forma concertada entre el govern i els principals agents econòmics, socials i polítics: el Pacte Nacional per a la Indústria, dotat amb actuacions i recursos, i ambiciós en quant als objectius que persegueix.
Quina és la situació actual de la indústria a Catalunya? Aquesta és la pregunta que ens cal fer, recollint dades i analitzant-les de forma rigorosa. No ens podem quedar, només, en la satisfacció de veure que el pressupost i actuacions del Pacte es van executant d’acord amb allò previst: ens cal avaluar-ne l’impacte.
No podem obviar el context geopolític i econòmic global, que està generant fortes pujades de la inflació arreu dels mercats amb qui tenim més relació. En general, cal admetre que s’està produint una desacceleració de la indústria a les principals economies de la zona euro: a Alemanya, França i Itàlia, el VAB industrial va disminuir un 0,5%, un 1,5% i un 0,1% respectivament el 2022. Aquests països representen conjuntament el 62,2% de l’activitat industrial (VAB) europea i, en relació a Catalunya, suposen, conjuntament, més d’un terç de les nostres exportacions. En conseqüència, si els mercats naturals de la nostra indústria pateixen, nosaltres podem patir. A més, els indicadors PMI apunten a una desacceleració en el sector manufacturer al conjunt de la zona euro: el PMI d’agost es va situar als 43,7 punts (aquest indicador, quan se situa per sota de 50, anticipa una probable contracció de l’activitat industrial).
La bona notícia és que la indústria catalana està demostrant uns nivells de maduresa i resiliència com mai abans. És cert que, a Catalunya, l’activitat industrial va patir una davallada l’any 2022 (-2%), molt similar a les economies del nostre entorn, castigada pels factors geopolítics i econòmics esmentats abans. Però, en el què va de 2023, ha mostrat un comportament molt més favorable, amb un increment interanual de l’1,7% i del 2,6% en el 1r i 2n trimestre, respectivament. Aquesta recuperació és notable i és mostra de dinamisme i d’un cert nivell de “sobirania industrial”, concepte que guanya pes arreu dels territoris que persegueixen la reindustrialització.
Si ens fixem en l’ocupació, la indústria catalana va tancar l’any 2022 amb 489.792 persones afiliades a la seguretat social, una xifra que no s’havia assolit des del 2010. En el que portem de 2023, ha continuat aquesta tendència a l’alça, arribant ja a superar el mig milió d’afiliats.
Finalment, una altra forma de copsar el dinamisme de la nostra indústria és comprovar l’evolució de les exportacions. En relació a aquest element, durant el primer semestre de l’any, les exportacions catalanes han assolit un nou rècord, amb un creixement del 14,5% fins els 53.200 milions d’euros, la xifra més alta de la sèrie històrica en el període gener-juny.
Catalunya no està exempta dels elements distorsionadors externs, i això, paradoxalment, demostra que és una indústria oberta, competitiva i innovadora (aquest sector representa més del 50% de la R+D privada al nostre país). Les economies han despertat i, ara, el món comparteix la idea que “la millor política industrial és la proactiva i ben dotada de recursos”. Les pressions i incentius d’altres territoris per a reindustrialitzar-se sens dubte podran afectar-nos. Això, no obstant, ens ha de reforçar en la idea que ens cal continuar insistint en el nostre full de ruta per tal d’aconseguir que la nostra economia sigui més industrial, més robusta, més sostenible i més sofisticada des d’un punt de vista tecnològic. La transició en vers aquest nou model és el camí indestriable cap a la nostra prosperitat, assolint majors graus de cohesió social i territorial.
