Francesc Arbós: "El coneixement és la meva gran motivació, és el que em manté actiu"

Amb més de quatre dècades al capdavant del Grup Bellapart, Francesc Arbós ha estat una figura clau en la projecció internacional de l'enginyeria catalana. Enginyer industrial de formació, ha convertit una empresa familiar en un referent global en el disseny i la construcció d’estructures singulars de vidre i acer. La seva empremta és present en projectes tan icònics com la Torre Eiffel, l’Hotel Hesperia Tower de Barcelona o diverses Apple Stores arreu del món. Enguany, la seva trajectòria ha estat reconeguda amb el Premi a la Trajectòria Professional a la Diada dels Enginyers 2025. En aquesta entrevista, repassem amb ell els moments clau d’una vida dedicada a la innovació, el coneixement i l’enginyeria.

Com rep aquest reconeixement per part del col·lectiu d’enginyers?

L’he rebut, d’una banda, amb sorpresa, perquè no m’ho esperava en absolut. I de l’altra, amb molta alegria. Em va agradar molt que els enginyers de Girona pensessin en mi com a candidat per aquest premi.

I com va començar el seu interès per l’enginyeria?

Ja queda lluny… Vaig començar la carrera l’any 1975. Recordo que llavors ens ensenyaven com funcionava la regla de càlcul, perquè no hi havia calculadores. Dibuixàvem a llapis sobre cartolines i després passàvem a tinta amb ròtrings. Els càlculs eren aproximats, amb moltes simplificacions. Res de treballar en 3D.

Ara, 50 anys després, l’evolució ha estat extraordinària. Hem viscut uns avenços tecnològics que ens han ajudat molt. El meu inici va venir condicionat per l’empresa familiar. Com que era la segona generació, em vaig sentir una mica forçat per la família a continuar. L’elecció de la carrera va venir molt marcada pels meus pares, que dirigien l’empresa en aquell moment.

Va ser així com va començar la seva trajectòria professional?

Sí. Vaig acabar la carrera, vaig fer els sis mesos de milícies que em quedaven i de seguida vaig entrar a treballar a l’empresa familiar. Vaig acabar el projecte final mentre ja estava treballant. No vaig tenir cap altra experiència professional fora de casa des del gener del 1982.

L'empresa la va fundar el meu avi abans de la guerra civil, tot i que no en tenim documentació. Després la van portar la meva mare i el meu pare, i més tard vaig agafar jo el relleu. Actualment, la meva filla és la directora general, i una altra filla és la directora comercial.

Quin va ser el principal repte en aquella primera etapa?

Adaptar-me a la feina. Durant la carrera em vaig apassionar pel món de les estructures. M’hi vaig dedicar amb molta afició. Però, en entrar a l’empresa familiar, això va quedar una mica aparcat.

Així i tot, sempre vaig tenir l’objectiu de transformar l’empresa cap a l’àmbit estructural, i així ho he fet. Vam passar de fabricar portes i finestres a tenir una enginyeria i una fàbrica que dissenya i executa estructures singulars de vidre i acer arreu del món.

Quins projectes destacaria de la seva trajectòria?

N’hi ha molts, però en destacaria dos. Primerament, els hivernacles de la destil·leria Bombay Sapphire a Anglaterra, una estructura híbrida d’acer inoxidable i vidre, molt complexa. I també destacaria la seu històrica de L’Oréal a París, acabada recentment, amb una geometria molt especial i de gran dificultat tècnica.

Com és col·laborar amb arquitectes i enginyeries de prestigi?

És molt gratificant. Al principi, entrar en aquest món tan específic va ser difícil, però la nostra competència tecnològica ens ha permès guanyar confiança. Ens agrada treballar amb equips exigents i ben preparats. Aportem solucions reals, des del disseny fins al muntatge.

Sempre dic que és com un iceberg: es veu la punta, però la part submergida, fabricació, logística, detalls tècnics, és enorme. Aquesta part és la que nosaltres anomenem enginyeria total.

Com combina la funció tècnica amb la direcció i la gestió d’equips?

És una evolució natural per a alguns enginyers. Comencen en el disseny o càlcul, i després adquireixen experiència en altres àrees: producció, obra, planificació... Alguns fan el salt a la gestió, i acaben dirigint projectes, equips o fins i tot àrees senceres de l’empresa.

També ha estat docent universitari. Què el va motivar?

Fa més de 20 anys que participo en un màster a l’Escola d’Arquitectura de Sant Sebastià sobre estructures lleugeres. També vaig donar classes de resistència de materials a alumnes de mecatrònica. M’agrada molt treballar amb joves enginyers, compartir experiència i veure com creixen. Ha estat una experiència molt positiva.

Quins han estat els moments més difícils de la seva trajectòria?

N’hi ha hagut de dos tipus. El primer, per crisis externes, com la financera del 2008. Ens van cancel·lar projectes a Londres de cop. El 2010 no vam vendre cap projecte. Però vam resistir gràcies a una gestió prudent, com la dels pagesos: guardar un “roc a la faixa” per quan vinguin mal dades. Vam invertir en una nova nau amb recursos propis, i això ens va ajudar molt després.

I el segon tipus, dificultats tècniques en projectes complexos. Quan no trobàvem el material adequat o una solució concreta, calia mantenir la calma, negociar amb el client i seguir buscant l’excel·lència. No es pot cedir a la temptació de fer les coses malament per acabar abans o per estalviar.

I com veu el món actual?

Amb preocupació i contrast. Hem avançat molt tecnològicament, però sembla que la genialitat s’ha compensat amb la mateixa quantitat d’estupidesa. El problema més gran és, segurament, la cobdícia, que és infinita i genera problemes infinits. Això ho veig reflectit arreu.

Quin consell donaria als joves enginyers?

Mantenir la confiança. Encara que el món sembli incert o problemàtic, cal creure que ens en sortirem. Si perdem la confiança, ho perdem tot.

Què el manté actiu i compromès amb la professió?

El coneixement. M’agrada llegir, aprendre, estar al dia. Els nous projectes em permeten continuar pensant, consultant, creant. És el que em motiva.

I com veu els joves enginyers?

Els joves que tenim a l’empresa són molt bons, molt preparats. Comparats amb d’altres de Delft o Cambridge, no estem per sota. El repte és mantenir aquest nivell en una proporció més gran de la població estudiantil.

Ara hi ha més dispersió. S’ha substituït el coneixement per les competències, i crec que és un gran error. No es pot progressar amb competències si no tens una base sòlida de coneixement. Cal tornar a enfocar la formació cap a l’arbre de la ciència, perquè és l’única manera de transcendir.