Des de l’àmbit de la formació, sempre he entès l’empresa com un projecte de coneixement que, en una primera fase, requereix talent, creativitat, esperit emprenedor, capacitat d’innovació i de recerca de mitjans necessaris i, sobretot, una idea inicial que pugui desenvolupar-se com a producte i representar un progrés per a la societat.
Segur que hi ha molts més elements però, i en això coincidirem, encara que tots tenen a veure amb la generació de coneixement, ens hem trobat al llarg de dècades que la relació entre el món de l’empresa i el sistema de formació no ha estat tan fàcil ni tan fluida com hauria estat necessari. S’ha de treballar de valent per aconseguir aquesta bona comunicació, imprescindible en aquests temps on tots dos àmbits, projectes empresarials i generació de coneixement, són quasi el mateix o van de la mà.
La crisi provocada per la pandèmia ha posat en evidència, més que mai, el paper cabdal d’aquesta entesa basada en la generació de coneixement propi per ajudar en l’elaboració de qualsevol mena d’estratègia.
Ens trobem, doncs, davant l’oportunitat d’escometre les transformacions que necessita el país, començant per aquesta visió transversal i transformadora de la generació i la gestió del coneixement. Amb aquesta finalitat, cal reforçar la col·laboració públic-privada per afavorir la transferència en tots dos sentits, des del sistema productiu al de la formació, i des de la universitat al món de l’empresa.
També sabem de forma fefaent que tan sols aquells països que han apostat de manera decidida per un sistema superior d’educació transformador, de qualitat, equitatiu, digital i per a una innovació compartida, han avançat com a societats de progrés i benestar. Sortir de la crisi actual de la millor manera possible depèn, en bona mesura, de la solidesa i estructura econòmica prèvia.
Per aquest motiu, és fonamental en aquests temps d’emergències un acord de país que ofereixi camins en la bona direcció. A Catalunya ara disposem d’aquesta eina: el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement (PN@SC), que estableix i prioritza una agenda basada en 84 acords, sistèmica i estable en el temps, per als propers 4 anys. Es tracta d’un gran compromís de tot l’ecosistema de coneixement que vol situar Catalunya entre els territoris forts en innovació dins de les regions europees (Regional scoreboard innovation).
EL PN@SC és un instrument, una estratègia estable, compartida, construïda i consensuada per tots els agents, institucions i col·lectius que formen part de l’àmbit del coneixement. És, sens dubte, un gran acord que inclou les condicions i les necessitats de l’educació superior a tots els nivells, de la recerca pública i privada, i de la transferència de coneixement a l’activitat econòmica i la seva difusió. Ara, més que mai, és necessari posar-lo en marxa per donar resposta a situacions d’extrema urgència, com la que estem vivint arran de la crisi sanitària causada per la COVID-19.
Pel que fa a les enginyeries, hi ha alguns aspectes imprescindibles i prioritaris on seria fàcil posar-se d’acord. Així, cal actuar de forma urgent en la digitalització de l’activitat docent oficial en tota l’educació superior de Catalunya; incidir en la formació digital per a la incorporació en l’activitat laboral –que serà eminentment digital– i en el reskilling dels professionals d’indústries en transformació; afavorir programes accelerats de transformació de polígons industrials en nous espais per desenvolupar activitats d’indústria sostenible i 4.0; i incentivar-ne la transició, entre d’altres.
I, tal i com s’està mostrant aquests darrers temps d’aturada econòmica i de patiment de la indústria turística, cal prioritzar els projectes singulars de les regions de Catalunya, en especial els relacionats amb la reactivació econòmica i la promoció internacional.
El capital humà i l’aportació d’@Enginyers és, per la seva visió i impacte, imprescindible per a la suma que significa el PN@SC.
