Catalunya sempre ha sortit reforçada de les crisis i ho tornarem a fer. Som una societat industrial que té molt interioritzats els valors que això representa: la capacitat d’esforç, la perseverança, la superació de dificultats, la cerca de resultats a mitjà i llarg termini, i l’autoexigència; uns valors que actualment romanen més vigents que mai. I també sabem que aquesta recuperació passa per apostar per la indústria, perquè les societats industrials són les que superen millor les crisis econòmiques. És per això que darrerament hi ha, després de molt de temps, un cert consens en la idea de la reindustrialització com a motor de creixement econòmic.
És cert que la indústria en els últims temps havia perdut pes relatiu, provocat principalment per tres factors claus -la deslocalització, la terciarització i l’externalització- que ens porten a parlar de la nova indústria. Si els analitzem veurem que tots ells poden ser tractats com una oportunitat.
La deslocalització, com sabem, és una tendència clara on les empreses, i en especial les multinacionals, desplacen la seva producció cap a països on els costos de produir són més baixos. Contra aquest fet és difícil de lluitar. És un fenomen que es repeteix a tota la zona euro, i que ara, arran de la nova situació, fa que països com Alemanya o França estiguin optant per la relocalització, o el retorn cap al territori de les plantes productives. El cas de Catalunya és més complicat, donat que no disposem de grans multinacionals pròpies que hagin deslocalitzat la seva producció. Sí que podem, però, treballar en la relocalització de cadenes de valor, teixint d’aquesta manera una xarxa de proveïdors locals que beneficiaria l’economia del nostre país.
D’altra banda, la tecnologia adquireix un major protagonisme en les nostres vides, i la indústria també se'n veu beneficiada. L’automatització i la digitalització de les plantes productives ens dirigeix cap a plantes cada cop més eficients, més segures i amb nous processos que precisen de llocs de treball amb perfils adaptats als requeriments d’aquestes activitats que no són pròpiament manufactureres. És el que coneixem com a terciarització de l’economia. Aquesta transformació permet que tinguem indústries cada cop més segures, amb major productivitat i eficiència, però que precisen d’una transformació dels perfils professionals. La formació es converteix en una peça clau per aconseguir una mà d’obra qualificada i competent.
Finalment, aquesta terciarització ha provocat que moltes empreses industrials hagin descentralitzat algunes funcions de serveis de difícil automatització o d’ús temporal, afavorint d’aquesta manera l’aparició de noves empreses adscrites al sector terciari que donen serveis a la indústria. Això genera un augment de la integració i interdependència entre els sectors industrial i de serveis, que fa difícil obtenir una imatge verídica de la situació actual, i que dona lloc al concepte de nova indústria. La nova indústria, entesa com la suma del sector industrial i els serveis a la producció, representa al voltant del 50% del VAB a Catalunya, fet que la converteix en el sector central de l’economia catalana.
Analitzats els tres factors, veiem que la indústria no és que hagi perdut pes, sinó que s’ha transformat. I, per tant, cal que coneguem bé de quines eines disposem per continuar creixent en aquesta nova indústria. La pandèmia ha afectat tots els indicadors, i és evident que la situació actual ja no és la mateixa. La indústria s’ha vist perjudicada com ho reflecteix clarament la producció, mesurada per l’IPI, que presenta una variació interanual de l’acumulat gener-novembre del -11,0%.
Per tant, i tenint en compte els tres factors anteriors i l’efecte de la pandèmia, cal continuar fent créixer l’economia productiva, i per fer-ho necessitem: recursos, i apostar per la innovació, la tecnologia, la sostenibilitat i el talent.
- Necessitem recursos financers per no deixar caure les empreses. Són moltes les indústries afectades per la disminució de la demanda que ha provocat aquesta crisi. Cal que aquestes empreses continuïn endavant, i puguin sortir d’aquesta situació conjuntural a què les ha abocat la pandèmia. Per fer-ho calen recursos econòmics, i la Unió Europea ja s’ha posat en marxa per a què aquests recursos arribin a les empreses. Ara és necessari que els mecanismes que desenvolupin els estats arribin a les empreses de manera efectiva i ràpida.
- Cal seguir apostant per la innovació. És difícil competir amb alguns països amb els costos de producció, nosaltres hem de competir oferint quelcom diferent, i la innovació es converteix en una obligació. Idear nous productes i serveis que satisfacin les necessitats dels consumidors, dissenyar nous processos que permetin treballar de manera més segura, eficient i ràpida, i crear nous models de negoci que s’adaptin a les necessitats de la indústria i noves formes d’arribar al client.
- La tecnologia és la clau de la nova indústria. Incorporar tecnologia simplifica, alleugereix i fa més precís el procés productiu. Les noves tecnologies han estat les promotores d’aquesta quarta revolució, han modificat la feina a les plantes productives i han creat nous llocs de treball. Cal seguir ajudant a les empreses a entrar en la Industria 4.0. És cert que, com a conseqüència de la pandèmia, el protagonisme de la tecnologia s’ha fet més palès, i ha fet un salt endavant en la implantació a les empreses, però és necessari continuar ajudant-les a dur a terme aquesta transformació, en especial a les PIMEs, per tal de fer-les més competitives i més obertes al mon.
- La nova indústria per la qual ha d’apostar Catalunya és una indústria sostenible, verda, que cuida l’entorn i les persones. Hem de ser capaços de fer compatible el teixit productiu i el medi ambient. Apostar clarament per plantes sense emissions nocives, amb consums respectuosos amb el medi ambient, i per l’ús d’energies renovables. I des de les Administracions hem d’ajudar a fer aquesta transformació de la indústria.
- Finalment, però no per això menys important, el talent. La indústria sempre ha generat llocs de treball més estables i de qualitat. Hem de seguir treballant en aquesta línia i anar un pas més enllà. La nostra força és la nostra gent. Hem de ser capaços de proporcionar la formació necessària per ajudar-los a transformar els seus perfils en els que la nova indústria requereix. I d’altra banda hem de fer una aposta clara com a país en la formació dels futurs professionals. Cal adaptar les titulacions a les necessitats de la indústria, incentivar al jovent cap a les titulacions tècniques i científiques, disposar d’una formació professional que respongui a allò que precisen les empreses, i eliminar la bretxa de gènere incrementant el percentatge de dones a la indústria; només així aconseguirem seguir creixent.
Catalunya té les capacitats necessàries per fer que la indústria sigui el motor de l’economia. En aquest sentit, des de la política industrial estem treballant en aquests cinc eixos. El Pacte Nacional per a la Indústria va actuar de full de ruta entre el 2017-2020. Ara ens cal un nou pacte que incorpori les necessitats actuals i futures per fer, d’aquesta nova indústria, la palanca de canvi. Més que mai ens cal una visió estratègica compartida, de país, de consens. Hem de ser capaços de convertir aquesta crisi en una oportunitat de millora i aprofitar-la per reforçar el caràcter industrial de l’economia catalana.
