No és fàcil parlar en nom de tots els companys de promoció, però ho intentaré. Ho vaig fer dies enrere en l’acte acte del 50é aniversari de la nostra titulació com enginyers industrials a Escola Superior d’Enginyers Industrial de Calalunya; i ho torno a fer avui, per escrit, perquè crec que els motius que ens porten a fer-ho valen la pena. Som la 119a promoció d’enginyers industrials a Catalunya i només per això, tenim moltes coses en comú.
A diferència dels nostres antecessors vam formar-nos en un edifici innovador en aquell moment, obra del arquitecte Robert Terradas que, amb les seves dues torres en forma de U, col·locades en perpendicular a la Diagonal, configuren unes volumetries netes tant en l’aspecte funcional com estètic. Aquesta escola va ser, durant anys, la nostra llar. A més d’adquirir els coneixements propis de l’enginyeria i enfortir els valors de l’esforç, la responsabilitat, la resiliència i la constància, teixirem amistats i complicitats. Tot i que tothom sap que les bones eren les d’econòmiques, també participàrem i organitzàrem festes, i patíem ensurts o disgustos amb els grisos a la diagonal intentant ofegar les ànsies de llibertat que emergien amb força.
Van ser uns anys, en els que compartirem aprenentatges assistint a classes, a algunes distrets i amagats entre el núvol de fum que emergia de les cigarretes, altres maleint la prepotència i descortesia d’alguns professors, afortunadament molt pocs. En la majoria, tots estàvem molt atents, atrapats pels coneixements, la capacitat pedagògica i la bonhomia del professor. En recordem de molt bons coma ara Ferran Puerta, Enric Ras, Francesc Vilardaga, Enrique Mandado, Carles Riba o Sánchez del Olmo i, com no, al Professor Cornet (Cayetano Cornet Riera) que ens tractava com un pare.
De tot això ja en fa mig segle. Aquell títol d’Enginyer Industrial, el 1975, ens obria la porta al mercat laboral en un context històric i polític marcat pel final de la dictadura i un entorn econòmic on la indústria era el motor d’una econòmica tancada i protegida per aranzels. Els processos productius es basaven en maquinària mecànica si bé, els sistemes electrònics i els ordinadors començaven a prendre posicions en les empreses capdavanteres. Les empreses tenien models d’organització, quasi sempre, jeràrquics, poc flexibles i amb decisions centralitzades.
En aquell entorn econòmic l'enginyer industrial era una figura clau. En especial ho era, en sectors industrial com el tèxtil, la metal·lúrgia, l'automoció, la construcció i l'energia. Eren sectors on les dones patien barreres per entrar-hi i, per això o per culpa d’això, la presència de dones encara era baixa. Com pot ser que els humans haguem el 50% del talent de la humanitat?
Nosaltres, acabats de titular, amb el cor farcit d’il·lusions i el cervell ple d’idees, miraven amb atenció un mercat en el que l'enginyer s'encarregava de millorar les línies de producció i assegurar que les fàbriques treballessin al màxim rendiment. Llavors, l'enginyeria industrial era menys segmentada i, un enginyer, podia treballar fàcilment en una àmplia varietat de sectors i feines. Ara bé, la majoria dels entorns de treball eren madurs, estables, amb mètodes de càlcul manual i, en el millor dels casos, calculadores científiques. Els ordinadors era un privilegi per uns pocs i l’accés als grans ordinadors es feia amb les fitxes perforades. Conèixer l’entorn era fonamental per poder assolir a un lloc de feina d’enginyer, cosa que no teníem, clar!
Fer aquest pas, de l’escola a l’empresa, representava el moment decisiu de la nostra vida, era el salt de la formació teòrica a l'aplicació pràctica, que ens presentava nous reptes i la necessitat d’assumir responsabilitats i aprofitar oportunitats. L’experiència pràctica era precisament el que no teníem al acabar la carrera. Per aquets motiu treballar i obtenir els recursos necessaris per viure amb independència i desenvolupar-se professional i humanament requeria un període de dos o tres anys. En aquets període "sortir-se'n" en el dia a dia exigia esforç, imaginació i un cert grau d’atreviment.
"Podem estar satisfets d’haver posat el nostre gra de sorra en l’evolució sòcio-tècnica-econòmica de la societat."
Vàrem començar a treballar en una època on el ritme era exigent, amb llargues jornades, ajudant a les nostres organitzacions a deixar enrere les tecnologies obsoletes i avançar cap el mon informatitzat i obert, tot aprenent a afrontar les justes demandes dels treballadors i les exigències dels directius i enfocant-nos sempre a millorar els processos, la gestió i els productes o serveis, sense deixar de formant-nos per entomar els desafiaments d’un mercat laboral i regulacions canviants.
Al llarg d’aquets 50 anys moltes coses han canviat i els enginyers industrial hi hem tingut molt a veure. Podem estar satisfets d’haver posat el nostre gra de sorra en l’evolució sòcio-tècnica-econòmica de la societat i, de retruc, de la professió. Són canvis que hem entomat des de la capacitat d’adaptació i coneixements transversals que caracteritza l’enginyeria industrial. Per això, defensem que el rol dels enginyers industrials, a pesar de les múltiples enginyeries que han anat sorgint, continua i continuarà essent fonamental per construir un futur pròsper i de progres socioeconòmic inclusiu. Ens queda un repte: trencar la barrera de gènere.
Estem convençuts que de l’enginyeria industrial de fa cinquanta anys, centrada en l'optimització de processos mecànics i de producció, a l’actual, que és multidisciplinària integrant tecnologia avançada, sostenibilitat, ètica tecnològica i gestió de sistemes complexos, hem dotat el món d’eines que permetran als nous enginyers a afrontar els reptes del segle XXI.
