Els seus amics li diuen que té la feina de la seva vida. I ell n’està també ho pensa. Joan Torres Campos (Olesa de Montserrat, 1997) és enginyer d’electrònica i automatismes per l’ESEIAAT i pilot. Combina l’afició de conduir i competir en ral·lis amb una posició en una empresa externa de Seat que s’encarrega dels xassís dels vehicles del grup, on s’encarrega del sistema de tracció. Només fa quatre mesos que hi treballa però ja ha comprovat que és una bona manera de complementar-se. Aquest 2022 ha guanyat la Rally Racc, i tot i que reconeix que l’entrada a aquest món li ha arribat gran, li agradaria poder seguir uns anys més abans de començar a canviar de rol i anar assumint altres rols en l’equip. Ens ho explica en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria.

Enginyer industrial i pilot... de ral·lis. Com hi has arribat i per què?

Per part de l’enginyeria, jo ho vaig voler estudiar perquè el meu pare també ho havia fet. Havia treballat pel sector de l’automoció i per tant, els cotxes des de molt petit tenien molt de pes a la meva vida. M’hi fixava i volia treballar sí o sí com enginyer. Va ser molt natural. I després, el que no va ser tan natural, va ser la meva entrada al món dels ral·li. Jo no coneixia del tot aquesta disciplina, a mi m’agradaven els cotxes però mai no havia tingut cultura de competició ni res de l’estil. Va ser a 2n de carrera, que un amic em va dir, que des d’Olesa fins a Terrassa la carretera era un tram de ral·li. Em va picar la curiositat ja que és una carretera és molt bonica i resulta que havia format part dels ral·lis de Matadepera i Llana. I jo hi passava dues vegades cada dia i no ho sabia!

Així va arribar per casualitat?

Totalment. A partir d'aleshores em vaig començar a interessar per aquestes coses. El primer contacte va ser sortir de la universitat per anar a veure les verificacions tècniques d'una pujada de costa. I allò em va enverinar o més aviat va ser amor a primera vista. Ja des dels 16 anys treballava en una empresa familiar i volia comprar-me un cotxe per preparar-lo i posar-lo al circuit. M'interessaven les dues vessants, des del punt de vista tècnic i la conducció. Quan vaig tenir suficients estalvis, vaig decidir comprar un cotxe i poder començar a competir. Finalment jo m'havia de preocupar de tot per presentar-me a les proves, estàncies i estar al dia. 

I com ho professionalitzes?

Vaig començar amb 22 anys a fer ral·lis, és realment tard en comparació al que es fa avui en dia. Els nens que comencen als sis o set anys. Però cadascú té els mitjans que té. O la sort. Pr edat i per la resta, la copa que més m’encaixava era la de Volant RACC, una copa que s’ha fet durant 45 anys que té per atractiu que al final el que guanya aconsegueixi una beca per córrer al nacional. Es una copa monomarca, tots anem amb el mateix cotxe i les mateixes especificacions i la darrera paraula sempre és el pilot. La pandèmia em va agafat al mig que em va fer sumar anys i no quilòmetres però quan vaig poder, vaig tornar. El difícil de tot això és competir; per guanyar han d’encaixar moltes peces perquè tot funcioni com un rellotge.

I com combines les dues professions?

Amb moltes ganes. I al final, quan també fas bons amics, a l’hora d’estudiar tot és més fàcil, fas més grups d’estudi. El component d’estudiar m’ha ajudat molt perquè hi havia moments que jo no podia, estava cansat després d’un ral·li. Per exemple, preparar la setmana d’exàmens, a nivell mental, ha estat un sotrac. Amb els amics agafàvem i ens tancàvem dues setmanes abans i ho fèiem bé, vaig poder-ho combinar tot.

Però ara ho compagines amb una feina...

És més fàcil per la feina que tinc. La feina que tinc la vaig buscar perquè els meus rivals tenien capacitat econòmica de fer testos. Jo no tenia ni la capacitat econòmica ni la possibilitat de fer tants quilòmetres i vaig buscar una feina que pogués complementar el meu hobby i, a la vegada, gairebé s’hi pot unir. És curiós. Vaig presentar-me a la persona de Seat encarregat de la feina que m’agradava i vaig dir “m’agradaria treballar aquí’. Aquesta  actitud li va agradar i em va dir que quan hi hagués vacant em trucarien. I així ho van fer. Al final els ral·lis m’han aportat molt a aquesta feina perquè tens una sensibilitat i agafes una confiança que és molt important el rol d’enginyer. Fem l’electrònica de la frenada i cadascú s’encarrega de diverses tasques perquè el cotxe sigui segur. Jo tinc la sort de complir aquests dos rols: tinc la confiança i les capacitats de poder provar situacions límit, però també a la vegada, tenir el coneixement per poder realitzar la feina d’enginyer que et pertoca.

Et complementes, doncs?

Exacte, sí. Jo quan parlo amb els amics ho veuen i em diuen que he trobat la feina de la meva vida. Jo també ho penso.

Ara acabes d’acabar la temporada, com ha anat?

No ha sigut el millor any per nosaltres, però si ha sigut el que més hem lluitat. Vam aconseguir dues victòries, dues terceres posicions, dos abandonaments i una cinquena per la falla d’un fusible. En competir a terra, tot és més aleatori. Allà vam perdre molts punts. Va ser extern a nosaltres però no vam tenir tota la sort del món. Vam començar primers en el campionat i hem estat lluitat pel campionat durant tot l’any.  Fa uns caps de setmana ens jugàvem el subcampionat, vam patir un accident molt fort però per sort, vam poder sortir caminant com si res.

I ara què fareu?

Ja comencem a preparar la següent temporada i comencem a fer algun test. La sensació que hem donat és que nosaltres no ens rendíem mai, tot i no tenir les millors condicions i que les coses no ens acompanyessin: sempre sortir i donar-ho tot. Està molt bé perquè amb els rivals tenim molt bona relació, que no sempre passa en les competicions, i això que vam ser dominants en alguns moments. La sort, però, no sempre juga del mateix costat i vam pecar d’inexperiència. Hem ensenyat la cara que ens hem esforçat moltíssim.

Com veus el futur?

Si pogués seguiria fent-ho tota la meva vida. Però soc conscient que hauré d’afluixar algunes temporades i que, amb la feina que tinc, estaré a gust.

O sigui, et veus fent altres coses a l’equip?

Ara m’estic interessant en tot el procés de l’enginyeria de competició, lectura de telemetries, per exemple. Potser he d’anar mirant d’assumir un altre rol, però sempre estant en contacte amb la competició i intentant que el motor a Catalunya prosperi.

Com veus la indústria del motorsport a Catalunya?

Des del meu punt de vista crec que hi ha hagut un salt generacional, com si una generació no hagués fet relleu. Això realment ha fet molt de mal. S’ha perdut cultura, sobretot. I s’han perdut molts preparadors de competició, moltes proves del campionat. Avui dia fer ral·lis és ser un delinqüent.

Teniu aquesta sensació?

Sí, i tant! Recordo que en un ral·li un nen em va senyalar el cotxe i va dir ‘no és elèctric!’. Des del meu punt de vista, hem de preparar la següent generació perquè el motor no es perdi. Moure’t en un cotxe és llibertat; l’automoció és donar llibertat a una persona.

Es poden fer ral·lis amb cotxes elèctrics, per exemple?

Han començat a sortir però les bateries estan en desenvolupament. S’estan fent estudis perquè un cotxe de ral·li fa molta acceleració i desacceleració, i s’està mirant com es podria aprofitar tota aquesta energia i fer-la elèctrica. Aquesta vessant també m’interessa, de cotxe híbrid de ral·li, perquè és el que crec que hauríem de fer les properes generacions. Però tot just estic encara indagant.

Ets jove... hi ha temps! Justament, als joves que, com tu, volen dedicar-s’hi, què els diries?

El primer que s’ha de dir és que competir no és un camí gens fàcil. Però que si el volen fer, han de conèixer i tenir un rol de fiscalitat. Has de gestionar un equip, patrocinadors, components, has de dedicar-li moltes hores i posar-li  molta il·lusió. Però es pot fer. Si jo ho he fet, es pot fer. He de dir que el de la competició és un dels períodes més bonics que he viscut.

I a les noies?

Hem de tenir un pensament col·lectiu i donar suport al 100% a tot el que siguin iniciatives noves perquè és bo que en un esport hi pugui ser tothom. Un exemple, n’és el Dona Gas, per part de la Federació. Si tots volem créixer, tots hem d’apuntar cap al mateix lloc. Imagina’t fins a quin punt t’ho dic que estic content perquè la persona que m’ha guanyat el Volant Racc pels recursos que té amb 18 anys. pot arribar a ser la punta de llança del motor català i dels ral·lis de Catalunya. Potser nacional i tot. S’ha de tenir aquest pensament col·lectiu si volem seguir gaudint d’aquest esport.