L’hidrogen ha estat des que va ser aïllat per Cavendish el 1766 l’etern aspirant a combustible net. Els darrers anys està en boca de tothom i la indústria ha començat a invertir-hi per consolidar la tecnologia. Les expectatives, en l’hidrogen, són altes, i per això, José Miguel Bermúdez, analista de tecnologia de l’energia a l’Agència Internacional de l’Energia, especialitzat en hidrogen i alternatives als combustibles, creu que cal ser realistes i assegura que l’hidrogen “és clau en sectors específics”. En aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria, arran d’una conferència a Enginyers Industrials de Catalunya, Bermúdez ens repassa les fites i els reptes d’aquest vector que a Espanya, pot arribar a tenir molta presència.
Es parla molt de l’hidrogen, però en quin moment estem amb aquesta tecnologia?
Els darrers anys ha generat molt interès i unes perspectives molt optimistes. Ara mateix estem en un moment en què hi ha es donen certes fites, però encara no s’estan materialitzant del tot. Veiem algunes barreres previsibles, com ara la velocitat d’adopció i els llocs on es pot implementar. Però això també ens situa en la realitat: què hem pogut aconseguir? Per això sembla que és un moment de fre, però, de fet, és tot el contrari. La indústria està invertint molt, però seguint plans concrets.
Hi ha moltes expectatives posades en aquest nou vector. Es compliran?
Sí, hi ha moltes expectatives, i potser són massa optimistes. No és tan senzill. L’hidrogen és car, té aplicacions en què no es pot substituir i té potencial per usar-se en molts àmbits, però això no vol dir que tingui sentit aplicar-lo en tots. Per això és un moment de reflexió i ajust.
Quines són les principals barreres?
Una barrera important és el cost. L’hidrogen net o de baixes emissions és més car que l’hidrogen brut fet amb combustibles fòssils. A més, hi ha barreres de regulació, de certificació d’estàndards i de metodologies. Les normes que regeixen l’hidrogen net generen incertesa a la indústria. També hi ha la infraestructura: avui dia, l’hidrogen brut es produeix i consumeix al mateix lloc, mentre que l’hidrogen verd es produirà en llocs on sigui més barat i es consumirà de manera més distribuïda. Això requerirà infraestructura que ara no tenim i primer cal construir-la.
Un altre problema és la incertesa en la demanda que depèn, clar, d’on té sentit utilitzar-lo. Per exemple, en les refineries i la indústria química sí que té sentit, però no queda clar que la demanda sigui d’hidrogen net si no hi ha polítiques públiques que incentivin el verd. Tampoc no està definida la demanda en el transport, com els sectors marítim o aeri. En canvi, en casos com el cotxe elèctric o les aplicacions domèstiques, ni energèticament ni econòmicament té gaire sentit apostar per l’hidrogen.
Fa uns dies es va presentar l’informe sobre l’hidrogen en una conferència a Enginyers Industrials de Catalunya. Què en destacaria? S’hi està invertint prou?
Aquest darrer any hem començat a veure més acció dels governs per implementar polítiques públiques. El problema és que hi ha una falta d’equilibri entre aquestes polítiques públiques de producció i demanda. Si no hi ha demanda, ningú no produirà hidrogen. Així i tot, a escala global sí que veiem creixement de les inversions en hidrogen net, però cal veure on passen. La producció d’hidrogen verd es concentra sobretot a la Xina, gràcies a un pla del govern xinès per promoure’l a través de les empreses estatals. També veiem inversions als EUA, especialment en hidrogen amb captura de carboni, impulsat pels incentius fiscals per reduir CO₂. Això els ha permès superar la barrera del cost. A Europa, ens comencem a moure. Es materialitzen algunes ajudes i regulacions des del punt de vista de la demanda, com mandats en sectors com l’aviació o el marítim. També es plantegen programes per fomentar l’ús a la indústria.
Com es pot incentivar la demanda?
Hi ha diverses opcions. Es poden introduir quotes o mandats. Per exemple, en sectors que ja utilitzen hidrogen, es podria exigir que una quota sigui d’hidrogen verd. Això ja és una petició d’Europa, que els estats membres hauran de transposar. Una altra política són els contractes per diferència o per captura de carboni. Es podrien fer subhastes en què les empreses sol·licitin un pagament addicional pel CO₂ que no emeten. Amb aquestes ajudes, les empreses podrien vendre hidrogen a preus competitius. També es podrien oferir subvencions directes als consumidors d’hidrogen, com s’ha fet amb les renovables. Als EUA, per exemple, existeix el Low Carbon Standard, que estableix incentius segons la reducció d’emissions.
Serà, l’hidrogen, un element clau per a la transició energètica?
Sí, però com deia, l’hidrogen no és una solució per a tot. En sectors com la producció d’acer, si es vol descarbonitzar, només hi ha dues opcions: la captura de CO₂ o l’hidrogen net. Aquest és un exemple clar d’un sector on pot ser imprescindible. També pot competir amb els biocombustibles en sectors com el marítim, l’aviació i algunes indústries, tot i que el repte és la quantitat de bioenergia que podem produir de manera sostenible. En viatges curts d’avió potser es podrà electrificar, però en els llargs no. Aquí l’hidrogen jugarà un paper fonamental. Quan analitzem la descarbonització de tot el sistema, veiem que l’hidrogen és clau en sectors específics.
Quin futur hi veieu?
És difícil de predir. Res no passarà de manera orgànica; dependrà de les polítiques públiques. Si els governs fan els passos adequats, podríem veure avenços significatius d’aquí al 2030. Hi ha acció col·lectiva en el sector privat en l'àmbit internacional, i ja es projecten aplicacions regionals, com en l’acer, on hi ha dos projectes importants en marxa. També hi ha interès en l’aviació i en la producció d’electricitat al Japó i Corea del Sud, amb projectes d’ús d’amoníac per reduir el consum de combustibles fòssils.
Quin paper jugarà Espanya?
Espanya té un gran potencial per produir hidrogen a menor cost gràcies a la seva abundant energia solar i a costos baixos d’electricitat renovable. Això la situa com una candidata ideal per convertir-se en líder en la producció d’hidrogen. Però això no passarà de manera automàtica: cal posar en marxa mesures adequades i desenvolupar infraestructura per connectar amb els centres de consum al nord-est europeu, que és on hi ha més demanda. A més, Espanya podria no només produir hidrogen, sinó també consumir-lo i generar més valor afegit. Això requeriria fomentar mercats interns i trobar consumidors finals. Tot dependrà de la capacitat de crear una demanda sòlida i estructurada.
