La certificació de l'AQPE em va arribar en el moment precís

 

Feia temps que buscava alguna cosa semblant. Desprès de l’esclat de la bombolla immobiliària amb la retallada severa de comandes que va comportar, vaig tenir la sort de col·laborar amb una empresa que desenvolupava una tipologia d’estructura, molt lleugera i de caràcter temporal, que es podia exportar.  Vàrem començar a treballar a Anglaterra i Centreamèrica, però em vaig topar amb la dificultat alhora de trobar una via que em permetés que entenguessin a l’estranger el meu grau de professionalització o, si més no, el meu grau de titulació. Pots enviar el teu CV i altra documentació, però depèn de la bona fe del receptor de creure-s’ho o no perquè no està certificat. Tot plegat pot acabar essent un procediment força farragós. També coincideix que vaig preguntar a l’Associació de Consultors d’Estructures, d’on sóc membre, si havien promogut algun tipus de certificació semblant i em van dir que no. Finalment, el desembre vaig rebre un correu electrònic dels EIC informant de la funció i els serveis que ofereix l’AQPE. Em va arribar en el moment precís.

 

Primer hem certificat la titulació. Després vaig plantejar-me la possibilitat de certificar el nivell de professionalització i l’experiència. Em va resultar molt interessant perquè acumulo més de 20 anys d’experiència en l’àmbit de l’enginyeria. Ara estem en tràmits de certificar-la. No és un procediment complex, però m’ha anat molt bé per destacar els projectes més emblemàtics que he desenvolupat i recopilar i posar en ordre tot el meu bagatge professional. Un dels serveis característics del segell AQPE és el codi QR personalitzat. Explica’ns la teva valoració de l’ús d’aquesta eina. Ho trobo una genialitat. Aquest codi QR te’l facilita l’AQPE i el pots imprimir, incorporar a la teva tarja de visita, a la signatura del correu electrònic, als caixetins dels plànols, etc. El que et permet és que qualsevol persona tingui un accés directe a la teva titulació i experiència professional. En el meu cas, el codi QR redirigeix a l’AQPE com a entitat certificadora que garanteix que sóc enginyer industrial i, alhora, donarà accés al meu certificat. Ja no cal que enviï cap currículum!. 

 

Molt. El mes de desembre vaig rebre l’enllaç que informa de la meva titulació i immediatament vaig incorporar-la a tota la documentació que envio a l’estranger. Aquest mes de gener he inclòs el codi QR en plànols amb propostes d’estructures temporals de fusta i alumini per Anglaterra, plànols d’estructura amb tipologia estructural steel framing per l’Aràbia Saudita i d’estructura prefabricada de formigó armat i pretensat per Paraguay. Dono per fet que un cop arribats al seu destí, qualsevol persona interessada ha pogut constatar la meva titulació.

 

Haurem de veure si comporta tenir altres serveis associats, atès que d’emmagatzematge al núvol hi ha força competència, com DropBox, etc. No obstant, l’Engibox facilitarà la gestió d’evidències documentals en la nostra carrera, preparant i ordenant la informació per gestionar, si escau, la certificació professional i donant un suport en aquesta tasca feixuga. Costa molt de fer després d’uns quants anys d’exercir la professió, perquè s’acumulen les col·laboracions, publicacions, retalls de premsa, formació rebuda o impartida, etc., visualitzar tantíssimes dades.

 

És molt positiu. Avui dia és vital especialitzar-se. L’enginyer industrial pot fer front a moltes matèries, però si realment vol ser competitiu s’ha d’especialitzar en una. Si, per exemple, a mi m’arriba un projecte d’un edifici industrial, haig de contactar amb els meus col·laboradors doncs jo únicament em plantejo resoldre l’estructura. Tenir la possibilitat de contactar amb professionals d’experiència garantida per l’AQPE ja és un punt a favor. Ens pot obrir la porta a fer futures col·laboracions i, de fet, amb l’èxit garantit.

 

Per mitjà de l’arquitecte Xavier Guitart i Tarrés, especialitzat en la rehabilitació d’edificis històrics, he tingut el privilegi de treballar en la rehabilitació del pavelló de Sant Leopold del recinte modernista de Sant Pau. La meva tasca principal ha estat la de dissenyar un sistema de reforç d’un forjat existent sobre el que es carregava directament una estructura de fusta que a la seva vegada donava suport a un altell. La problemàtica la plantejava l’existència d’unes voltes fetes a peces ceràmiques que no podien admetre l’acció directa dels muntants de fusta. Per acabar-ho de complicar, el gruix en el que podíem treballar era clarament insuficient. Va ser un gran repte que va quedar molt ben resolt i del que n’estic molt orgullós. També podem destacar el pavelló esportiu de La Pobla de Lillet, que combinava formigó armat, acer i fusta. Es va donar la circumstància que aquest edifici quedava afectat per la llera pública del riu que creua la població i, per tant, tota la part afectada va tenir que quedar en vol. Aquest fet condicionava totalment l’estructura fins el punt que la transformava en l’element principal de l’edifici. Les pròpies façanes són grans bigues en gelosia que permeten abastar un vol de 14 metres. Per acabar, i com a tall anecdòtic, m’he encarregat de l’estructura d’una gàbia per la cria de falcons, que mesura 60 m de diàmetre i 20 m d’alçada. L’interessant del projecte és que ha de resistir ratxes de vent de més de 200 km/h, capaces de tombar un vehicle tot terreny.

 

Efectivament, es tracta d’un projecte que va guanyar l’adjudicació per concurs públic. Aquest treball va ser tot un repte des de molts punts de vista. Per començar, el plec de condicions del concurs recollia uns requisits molt exigents, fins el punt que vam guanyar el concurs perquè vam ser els únics que vam donar resposta a tots els punts. L’hangar havia de ser desmuntable i transportable en contenidors de 20 peus, es requerien portes de 20 metres de llum pel pas de les aeronaus, que fos capaç de suportar condicions meteorològiques extremes, i a més, que sustentés un pont grua amb capacitat de dues tones. Podríem dir que és l’hangar perfecte. Com acostuma a passar en aquest casos, els terminis es van apurar massa i ens vam trobar que el primer muntatge complert de l’edifici va ser el de la recepció per part del client, fet que no donava marge per l’error. En dues setmanes calia acoblar més de mil cinc-centes peces, entre barres i elements d’unió sense comptar els cargols, aixecar catorze pòrtics, estabilitzar-los, col·locar la lona, portes per aeronaus amb sistemes automàtics d’obertura i tancament, instal·lació d’enllumenat i, finalment, el pont grua. És l’experiència més estressant que recordo, però finalment es va resoldre satisfactòriament i el client va fer la recepció.