Des de sempre m'ha agradat formar part de grups, entitats i col·lectius, ho reconec (i és perquè "me va la marcha"). I tot i que he participat tant com he pogut, mirant enrere no puc sinó reconèixer que hi ha moments en què es fa més complicat disposar del teu temps perquè tens altres escenaris que requereixen la teva presència. En aquests casos, cal triar. En aquest cas, una possibilitat és fer-ho com a resposta a "què em convé més?", i segurament, el que convé és formar part de l'entitat perquè el que es "cogui" allà serà un benefici comunitari (i tu formes part de la comunitat), i també perquè sempre és interessant saber, de primera mà, què s'ha decidit, i si no hi ets, t'ho han d'explicar (i això comporta, inevitablement, el biaix de qui t'ho trasllada).
Però si la tria respon a "què convé més al meu entorn?" la resposta serà una altra, perquè "el teu entorn" no sempre entendrà que anteposis res al benefici comunitari (i al teu), sinó que opinaran i et faran saber que "el que convé" és que vetllis pel benefici del teu entorn, encara que això pugui suposar un no-benefici directe per a tu (que formes part de la comunitat i del teu entorn). Ah, sí, que el benefici és la satisfacció de què el teu entorn estigui content. Disculpeu, que ara no sé jo en què pensava...
Per tant, fem tries personals d'acord amb la conveniència del nostre entorn, no pas per la nostra conveniència. I decidim, "lliurement" deixar de banda la nostra participació en associacions, entitats, grups polítics i espais de decisió. I així ens va... Quan es prenen decisions, no sempre compten amb les conveniències de qui no hi és. I l'empara de "va ser per consens, ho vam acordar per unanimitat, tothom hi va estar d'acord" no justifica (crec) que no es contempli la diversitat de perfils que poden veure's afectades per les decisions. Així ha estat que, històricament, ens hem quedat fora de juntes, consells directius, equips de govern i altres espais perquè el que "convenia" era que el nostre entorn estigués satisfet. El nostre entorn, no nosaltres.
I el cas és que em podreu dir que, en general, hi ha gairebé tants homes com dones vinculats a xarxes i grups, i segurament teniu raó, però si separem les xarxes i grups que "treballen" gratuïtament (perquè es prioritzen els valors ètics, la solidaritat i la col·laboració) de les que comporten algun tipus de benefici econòmic, directe o indirecte, aleshores el mapa de població canvia una mica (o molt) i trobarem que les dones són minoritàries en xarxes professionals, i l'associacionisme en entorns TECH-TIC no s'escapa d'aquest biaix.
M'agradaria traslladar a les sòcies joves (o a les que contemplen ser-ho) que es facin la pregunta de "què em convé més?" abans de "què convé més al meu entorn", i segons quina sigui la resposta, que apostin per formar part dels grups de decisió, encara que pugui comportar que "el seu entorn" quedi desemparat (hi haurà algú més que se'n pugui fer càrrec, no?). M'agradaria suggerir a les juntes/equips de govern/consells directius que no contemplen paritat a les seves files, que mirin si estan fent perquè n'hi hagi, si estan considerant horaris compatibles o graelles "profitoses" de reunions i trobades (no per reunir-se més vegades es prenen millors decisions, ja ho sabem). Voldria que aquests espais de decisió fossin espais "Pierre Curie" que no va voler fer res en què la seva companya de feina, de recerca i de vida no hi tingués visibilitat, i això no només l'honora sinó que va ser una decisió genial per a la seva recerca.
No podem aconseguir que plogui i que s'omplin els embassaments, que seria ideal per a la nostra societat i per a molts sectors que pateixen aquesta mancança. Però, de la mateixa manera que mirem de trobar recursos ser superar la sequera, cal vetllar perquè l'associacionisme no exclogui una part del talent de la nostra societat, perquè si ho fem, mantenim un altre tipus de "sequera" que pot fer tant de mal (o més) que la manca d'aigua...
