Jordi Payet: “El sistema de gestió de residus a Catalunya està arribant al col·lapse”

Després de tota una trajectòria al món dels residus, Jordi Payet dedica la seva experiència i coneixement a liderar el Grup de Treball de Residus intercol·legial que, amb membres dels Col·legis d’Enginyers Industrials, d’Enginyers de Camins, Canals i Ports, d’Enginyers Agrònoms i d’Economistes, acaben de publicar un primer document on analitzen i planifiquen el futur del sistema de gestió de residus. “El sistema de gestió de residus està arribant al col·lapse”, alerta Payet en aquesta entrevista on a més de la situació actual, ens detalla les propostes concretes d’enginyers i economistes i del recorregut que li donaran al document i al Grup de Treball.

Què voleu dir exactament quan afirmeu que el sistema està al límit del col·lapse?

Quan es disposa d’unes instal·lacions amb un volum limitat per rebre residus i aquesta capacitat s’exhaureix sense fer ampliacions, mentre es manté el sistema actual, arriba un moment que es produeix el fracàs. I la generació de residus és constant Per això diem que el sistema està arribant al col·lapse que ve donat per la manca de capacitat dels tractaments finalistes dels residus. Cal prendre mesures tant en la recollida selectiva com en les instal·lacions i en els processos finalistes per evitar que això acabi passant.

Et refereixes, sobretot, als abocadors?

Sí. Els abocadors actuals s’aniran tancant. Se’n podrien fer de nous o ampliar els existents, però és molt difícil: hi ha molta pressió social i política. L’últim abocador que es va obrir a Catalunya va ser el de Riba-roja i va trigar més de deu anys a tramitar-se. El de Pierola, que és el més gran, s’ha ampliat recentment però només li quedensesabquatre o cinc anys de vida útil. I el de Tivissa està en una situació similar.

I això passa mentre la població continua creixent.

Exacte. Ja som vuit milions de persones, i es preveu arribar a deu milions el 2050. Si avui ja produïm 1,4 kg per habitant i dia, això vol dir un increment molt significatiu en els propers anys de producció global de residus. Tot i que sempre es parla de prevenció i de reduir la generació, la realitat és que en els últims vint anys no ha disminuït. Per exemple, en el cas del tèxtil i voluminosos, la producció ha augmentat i ha fomentat el consumisme.

Amb aquest panorama, què proposeu?

El primer que fem amb les Bases per a la transformació de la gestió de residus a Catalunya és plasmar la realitat del territori a Catalunya. Podem fer voluntarismes, però si en dues dècades no s’ha reduït la generació, cal acceptar les realitats sense deixar de fer esforços per reduir-la. En segon lloc, cal actuar en la recollida selectiva i el tractament. La recollida porta deu anys estancada i les previsions no s’estan complint en cap dels ratis tan generals com específics. Hi ha molt marge de millora si hi ha ordenament i seguiment per part de les administracions, tant local com autonòmica. I aquí cal posar-s’hi seriosament si es volen complir els objectius.

Quines polítiques concretes poden ajudar a revertir aquesta situació?

Cal aplicar sistemes com els contenidors intel·ligents, que milloren clarament la recollida selectiva. Alguns municipis ja ho han fet, tot i que la implantació inicial pot generar resistències. Però si s’explica bé al ciutadà el perquè i amb quin objectiu, la resposta sol ser positiva. També és clau la implantació d’una taxa de recollida proporcional a la generació de residus i l’aplicació de bonificacions a aquells que són responsables. Hi ha ajuntaments que ja ho apliquen, bonificant qui separa correctament en lloc de vincular la taxa al cadastre, que no té cap relació directa amb la producció real.

El porta a porta és una alternativa vàlida?

Sí, i ha funcionat bé en municipis petits i mitjans, amb taxes molt altes de recollida selectiva. En municipis grans es pot aplicar parcialment, però el model majoritari hauria de ser el dels contenidors intel·ligents, o bé un sistema mixt. L’objectiu és clar: reduir el residu que arriba a les plantes de tractament.

Els municipis tenen capacitat per fer-ho?

Els grans i mitjans tenen més facilitats que els petits, però els plecs de condicions ja poden incloure partides específiques per aquestes caracteritzacions que d’alguna manera faciliten l’estratègia de la recollida selectiva. A més, més recollida selectiva implica menys tractament, i això suposa una reducció directa dels costos globals i menys instal·lacions. Pot augmentar una mica el cost de recollida, però s’elimina el de tractament. El cost global s’abarateix i és, a més, una solució més sostenible.

Per tant, la motivació no és només ambiental, sinó també econòmica?

No només. Hi ha un component econòmic clar, però també un de mediambiental molt important. Els recursos són limitats, i cal recuperar-los per reintegrar-los al cicle de vida. A més, l’espai públic és finit i no s’hauria de destinar a funcions com l’eliminació de residus. Les plantes de tractament, en canvi, permeten una economia circular real: recuperar recursos materials i energètics.

Un dels punts clau del vostre document és la proposta de construir dues noves plantes de valorització. Per què aquesta aposta?

Els residus es generen 365 dies l’any. No pots dependre de tecnologies no provades que acabin generant una crisi. Ja hem tingut experiències negatives: es van implantar sistemes de metanització que no estaven prou provats i alguns ecoparcs van patir paràlisis. Això no pot passar. Les tecnologies finalistes que han demostrat funcionar avui a Europa són les de valorització energètica i precisament som líders, Europa, en aquest àmbit. Altres com la gasificació encara són incertes per als residus urbans, que són molt heterogenis.

Proposeu primer reduir el residu finalista i després tractar-lo amb aquestes tecnologies madures?

Exacte. Primer hem de fer més recollida selectiva, millorar les instal·lacions prèvies i fer-les més eficients. Però un cop fet tot això, el que queda s’ha de tractar amb garanties. Per això proposem dues plantes de valorització energètica, per assegurar una resposta solvent. Els abocadors tenen una corba clarament descendent. El 2035 només es podrà portar un màxim del 10% dels residus a abocador. Això obliga a preveure aquestes noves instal·lacions.

Les infraestructures com aquestes sovint generen rebuig. Com es pot abordar?

La gent ha de veure que en qüestions ambientals hi ha una millora constant. Les instal·lacions d’avui no són les de fa vint anys: han millorat substancialment. Però cada vegada les directives són més exigents ens hem de posar les piles. Explicar, demostrar i tenir un bon pla de restauració són claus per generar confiança.

Quin paper hi juga la recerca i la innovació?

Sempre convido a visitar les instal·lacions de tractament perquè la gent no és conscient de la tecnologia que hi ha. Totes compten amb un departament de millora contínua, on s’optimitzen processos i es fan proves tecnològiques. S’hi aplica cada vegada més la intel·ligència artificial i la robòtica en els sistemes de selecció i en el procés mecànic. A més, gairebé totes impulsen projectes de recerca, ja sigui en matèria orgànica, plàstics o altres àmbits. Aquesta recerca s’ha de fomentar, tant dins les instal·lacions com des de les empreses concessionàries. Pot ser específica sobre residus o conjunta amb altres sectors, com ara l’ús de combustibles alternatius en vehicles o la injecció de gas renovable a la xarxa. Tot això ja s’està produint i forma part de l’ABC d’aquestes instal·lacions.

El document que presenteu el signeu quatre col·legis; enginyers industrials, agrònoms, de camins i economistes. Per què aquesta col·laboració?

Perquè el medi ambient és transversal i no és un tema exclusiu de l’àmbit de l’enginyeria industrial. Com més consens i més mirades diferents, millor i cal ser intel·ligents per buscar aquest consens per avançar. Cada col·legi aporta la seva visió específica i això enriqueix el resultat final.

Quin recorregut voleu que tingui aquest document?

Aquest any 2026 volem disposar d’un informe específic i més ampli. Ara hem marcat línies estratègiques, però cal baixar un nivell més per explicar en detall què cal fer per arribar als objectius que marca la directiva europea. Aquest treball es farà des de quatre línies: una més generalista sobre economia circular i governança; una altra sobre logística i recollida selectiva; una tercera sobre infraestructures, incloent residus industrials, de la construcció i la recerca; i, finalment, una sobre la matèria orgànica i la comercialització del producte final.

Com us imagineu el sistema d’aquí a cinc o deu anys?

Amb transparència i serietat en els processos. És fonamental que sigui participatiu: si administracions, ciutadania i gestors hi posem de la nostra part, podem assolir grans objectius. Veurem nous sistemes de recollida, noves fraccions com la tèxtil amb sistemes SCRAP, més control sobre els voluminosos, reenginyeria de les instal·lacions actuals, noves infraestructures per a la fracció orgànica i una gestió solvent del residu finalista amb valorització material i energètica.