El talent, la seva fuga i les estratègies que cal tirar endavant per retenir-lo estan a l’ordre del dia arreu del món. Al nostre país, on la demanda de perfils tècnics va igualment en augment ens trobem però, en canvi, que alguns dels nostres joves enginyers i enginyeres opten per buscar oportunitats fora de les nostres fronteres on sembla que les condicions, sobretot laborals i de projecte, serien millors.
Setmanes enrere en una jornada de reflexió al voltant d’aquesta problemàtica a Enginyers Industrials de Catalunya, la cap de recursos humans de Leitat, Vanesa Rodríguez, ens deia allò que tots sabem: que els joves d’avui dia “ho volen tot i ho volen ja”. Al mateix temps, veiem com les empreses, i en especial moltes de les grans empreses multinacionals, ja fa anys que “ho volent tot i ho volen ja”. Per tant, és normal que aquells qui són clau perquè l’empresa “ho tingui tot i ho tingui ja”, vulguin participar de la mateixa estratègia, no?
Els problemes d’avui són complexos. Molt complexos. I a més s’han de dirimir en entorns extremadament incerts. Tant, que deixen de ser problemes per convertir-se en dilemes, com ens recorda sovint en Xavier Marcet.
No voldria pecar de simplista, ni obviar les múltiples dimensions del repte que tenim avui en relació la talent jove. Però sí que voldria que en el debat, present a l’escena pública de fa ja un temps, si hi afegís amb força una idea: ni tot els joves són talent, ni tot el talent és jove.
Si hem arribat en algun moment a donar aquesta imatge equivocada, és -en part- per motiu d’una segona idea: Volem talent a "preu de jove". Si barregem les dues idees, ens trobem que una cosa és el que els nostres joves volen i altra el que els oferim: ni tot -més aviat poc-, ni ja!
El talent es reté amb moltes mesures colaterals, però la primordial és retribuint-lo de manera equitativa. Ens hem plantejat pagar als enginyers i enginyeres els sous que es corresponen al valor que aporten? Bé ho fem amb les “celebrities”, per posar un exemple. En canvi, no és la pràctica comú amb els professionals que s’han preparat amb un gran esforç, i que, tant si acumulen una gran experiència com si estan tot just començant, són els que poden, amb els seus coneixements, capacitats i actituds, fer-nos competitius com a empreses i com a país.
No amaguem el cap sota l'ala. Si tenim joves amb talent que marxen a d’altres latituds és, en primer lloc, perquè un enginyer a Alemanya, sense anar més lluny, cobra d’entrada -en acabar la carrera- com a mínim dues vegades el que li paguem aquí. Ja no diguem passats cinc anys. I només voldria recordar que aquelles empreses estan entre les més competitives del món. I per fer-ho encara més lamentable els projectes en els que poden començar a desplegar les seves trajectòries professionals són, sovint, més interessants i engrescadors.
Així de clar.
En comptes de seguir mirant de diagnosticar-nos, decidim d’una vegada quina economia i quin país volem. I si la decisió és a favor de la indústria i dels nostres joves, actuem. Donem oportunitats i paguem als joves professionals amb talent el que en justícia els correspon, perquè, també ells, “ho tinguin tot i ho tinguin ja”.
