L'hidrogen, des de fa molt temps, ha encarnat el somni d’una font d’energia abundant, neta i versàtil. Avui, en ple segle XXI, i enmig d’una crisi climàtica i geopolítica sense precedents, l’hidrogen torna a estar en el centre del debat sobre el futur energètic europeu. Així ho ha exposat Daniel Fraile, Chief Policy & Market Officer de Hydrogen Europe, en una conferència organitzada per la Comissió d'Energia d'Enginyers Industrials de Catalunya, centrada en l’estat actual i les perspectives del sector.
L’hidrogen no és una font primària d’energia, com el sol o el vent. És un vector energètic, és a dir, cal produir-lo a partir d’altres fonts. Això condiciona radicalment el seu cost i la seva viabilitat com a substitut dels combustibles fòssils. I aquí rau el primer gran repte, el 98% de l’hidrogen consumit al món es produeix mitjançant processos fòssils, principalment "steam reforming" de metà, amb grans emissions de CO₂ associades.
Amb un consum mundial d’unes 100 milions de tones anuals, l’hidrogen s’utilitza sobretot com a matèria primera en sectors com el de l’amoníac, el metanol i les refineries. A Europa, només un 0,4% es produeix actualment amb electròlisi, la tecnologia que permet separar l’hidrogen de l’aigua mitjançant electricitat, idealment d’origen renovable.
Europa ha situat l’hidrogen al centre de la seva estratègia climàtica amb un marc normatiu exigent i incentius del pla Next Generation EU. L’objectiu és clar, descarbonitzar sectors clau com la indústria pesant, el transport marítim i l’aviació. Però, segons Fraile, “els projectes necessiten un major impuls” i la realitat avança més lentament del que marcaven les previsions.
Actualment, el consum d’hidrogen a Europa ronda els 8 milions de tones, concentrat principalment a Alemanya, els Països Baixos i Polònia. Espanya i Itàlia també tenen un pes destacat, sobretot en el sector de les refineries. Curiosament, mentre el consum en amoníac i metanol ha disminuït pel preu elevat del gas natural, les refineries, responsables del 50% del consum europeu, han incrementat la seva demanda per reduir la dependència del petroli rus.
D'altra banda, la capacitat instal·lada d’electròlisi a Europa ha crescut un 44% anual els darrers anys, assolint els 500 MW en una tendència ascendent. Aquest creixement es veu impulsat per la pressió reguladora i els incentius econòmics, però topa amb limitacions clares, el cost i la regulació.
Els costos actuals de producció d’hidrogen verd oscil·len entre 1,7 i 10,2 €/kg, depenent de la tecnologia i la font d’energia. L’electròlisi continua sent la via més cara, però és també la que presenta un major potencial de reducció de costos a mesura que augmenti la seva escala i millori la seva eficiència.
Arquitectura reguladora complexa
En aquest context global, la Unió Europea ha desplegat un entramat legislatiu que pretén crear demanda per a l’hidrogen renovable. Les directives RED III, ReFuel Aviation, FuelEU Maritime i els nous estàndards de CO₂ per a vehicles fixen objectius vinculants que obligaran sectors com el transport i la indústria a incorporar percentatges creixents de combustibles renovables d’origen no biològic (RFNBO).
Per exemple, RED III estableix que el 42% de l’hidrogen consumit per la indústria haurà de ser renovable abans de 2030, i que el transport haurà d’incorporar un mínim d’1% d’RFNBO. Això es tradueix en una demanda estimada de fins a 1,8 milions de tones d’hidrogen renovable a escala europea d’aquí a cinc anys.
Però aquestes normatives també introdueixen complexitat. S’exigeix correlació temporal i geogràfica entre la producció d’electricitat renovable i el consum d’hidrogen, a més d’exigir una intensitat d’emissions inferior a 3,4 kg CO₂/kg H₂ per considerar-lo net. Segons Fraile, “el marc normatiu ha de ser sòlid, però també ha d’evitar crear barreres innecessàries que frenin la inversió”.
Iniciatives sostenibles
Espanya destaca pel seu gran potencial renovable i pel pes del sector de la refinació, fet que la posiciona com un dels líders potencials en la producció d’hidrogen verd. Un exemple clau és el projecte H2med, el corredor que transportarà hidrogen renovable des de la península Ibèrica cap al centre d’Europa, especialment Alemanya.
No obstant això, calen decisions clares sobre el model de finançament i els peatges d’accés a la xarxa. Segons Fraile, “el repte no és només produir hidrogen verd, sinó fer-lo arribar als centres de demanda, i això només és possible amb una infraestructura transfronterera robusta”.
Els principals sectors que podrien fer ús intensiu d’hidrogen verd són els fertilitzants, les refineries i la siderúrgia. En el cas del refinament de carburants, substituir parcialment l’hidrogen gris per verd implicaria un augment dels costos, però no exigiria canvis profunds en els processos existents, cosa que ho fa una via atractiva per al compliment normatiu.
Més complex és el cas de l’amoníac, on l’hidrogen representa una part molt significativa del cost de producció. Això dificulta l’adopció de H₂ renovable, ja que els compradors no mostren una gran disposició a pagar més.
Fonaments sòlids pel futur
Malgrat que els resultats actuals no són tan ambiciosos com s’esperava, Fraile insisteix que “els fonaments hi són”. Per desbloquejar el potencial de l’hidrogen renovable a Europa caldrà mantenir el rumb regulador, accelerar les inversions en infraestructures i crear condicions que permetin als consumidors finals triar opcions de baixes emissions.
La clau, segons el representant d'Hydrogen Europe, és crear valls de l’hidrogen regionals, fomentar la col·laboració entre múltiples agents i reduir riscos per a la inversió privada.
