Al capdavant de Barcelona Global, Mercè Conesa ha situat el talent, la innovació i la projecció internacional com a eixos centrals del futur de la ciutat. En aquesta entrevista, ha reflexionat sobre els grans reptes que afronta Barcelona —des de la mobilitat metropolitana fins a l’emergència de l’habitatge o la transició energètica— i ha defensat la necessitat de planificació estratègica, consens institucional i capacitat d’execució per consolidar la capital catalana com un hub europeu de coneixement i activitat econòmica.

Com a directora de Barcelona Global… Barcelona va cap on voleu que vagi?

Barcelona Global vol una ciutat dinàmica, que es basi en el talent i en l’activitat econòmica i que es posicioni també com referent cultural. Pensem que hi ha cinc sectors econòmics on la ciutat té una base molt sòlida per atraure talent, inversions i ser un referent a Europa. Aquest cinc sectors son Ciències de la Vida, Clima, Advanced Manufacturing, Digital Tech i Interactive Media. És en aquest sectors on Barcelona pot jugar un paper important a Europa i és cap a on anem, potenciant iniciatives que son estratègiques per millorar el posicionament de la ciutat. Volem que la ciutat també sigui reconeguda pel nivell de la seva qualitat científica i tecnològica, per ser un hub de coneixement. Per aquest motiu, des de Barcelona Global treballem perquè la ciutat sigui un lloc on el talent vulgui venir i quedar-s’hi.

La ciutadania pateix algunes mancances. El sistema ferroviari, col·lapsat com deies tu mateixa a la conferència d’Enginyers Industrials, n’és una. Què creus que ha passat per arribar aquest punt.

L’enquesta International Talent Monitor (ITM) que cada dos anys realitzem als barcelonians by choice, al talent internacional que viu a la ciutat, valora positivament la mobilitat interna de Barcelona i també la seva connectivitat amb Europa. Això no obstant , mostren preocupació per l’habitatge atesa la manca d’oferta a la ciutat, i per la connexió ferroviària. Aquest talent busca viure en municipis que estan connectats amb Barcelona, de la mateixa manera que molts ciutadans treballen a Barcelona però viuen fora de la ciutat. Hem arribat doncs a una situació de increment de la demanda i d’un servei deficitari. Podem dir que hi ha una combinació de factors: una demanda creixent, una complexitat metropolitana i dèficits acumulats d’inversió, manteniment i modernització, especialment en un sistema que ha de donar servei a una regió urbana on cada dia hi ha volums molt elevats d’entrades i sortides de persones i vehicles. 

Barcelona Global fa anys que defensa que la mobilitat s’ha de dissenyar i executar en clau de Regió Metropolitana, perquè si es tracta com una suma de peces aïllades es perden eficiències, es multipliquen les disfuncions i s’acaba pagant amb fiabilitat i temps de la ciutadania.

Quines inversions o canvis de gestió considera imprescindibles per revertir-la?

Cal prioritzar la fiabilitat i la capacitat del sistema amb inversions sostingudes en manteniment preventiu, renovació d’elements crítics i modernització tecnològica, però també amb planificació a llarg termini com a xarxa metropolitana i amb objectius mesurables.

El challenge sobre mobilitat metropolitana que ha desenvolupat Barcelona Global amb els seus socis ja planteja precisament la necessitat d’arribar a un gran pacte basat en consensos i propostes concretes, i amb una visió que superi la lògica del curt termini.

Un altre problema. L’habitatge. Tenim una emergència. Com l’expliques?

És una emergència perquè el desajust entre oferta i demanda és estructural i té escala metropolitana: no estem generant prou habitatge, necessitem més oferta d’obra nova i especialment assequible i de lloguer estable, al ritme que requereix la demografia, el mercat de treball i l’atractiu econòmic de l’àrea de Barcelona. Al Challenge sobre habitatge de Barcelona Global definim l’habitatge assequible com aquell que no requereix més del 30% de la renda disponible d’una llar, i justament el que veiem és que moltes llars ja han sortit d’aquest llindar, amb una pressió sostinguda sobre preus i sobre la vida quotidiana.

Quines conseqüències econòmiques comporta?

Les conseqüències són moltes: La manca d’oferta fa pujar preus en el cas de la compravenda i la regulació dels lloguers ha fet que molts propietaris hagin retirat els seus pisos del mercat o els han posat a lloguer de temporada. Així doncs s’està produint un tap que impedeix l’accés de les persones joves a l’habitatge. També una clara dificultat per atraure i retenir talent, i un increment de desigualtats. Això no només passa a Barcelona. És una tendència global que afecta a totes les ciutats d’èxit.

El document elaborat per Barcelona Global sobre habitatge assequible subratlla precisament la dimensió metropolitana d’aquest repte i la necessitat de generar molta més oferta amb fórmules que funcionin en el mercat real, precisament perquè el cost econòmic de no actuar és alt i persistent.

Què hi podem fer per revertir-la?

És molt complex.  Des del meu punt de vista hi ha gran distancia en aquest moment entre l’administració i el sector privat en aquest tema. No hi ha confiança. Caldria ampliar l’oferta d’habitatge amb velocitat i estabilitat, combinant acció pública i acció privada. El nostre plantejament posa l’accent en identificar fórmules per generar habitatge assequible dins del mercat, amb mirada metropolitana i amb instruments que donin confiança a tots els actors perquè el resultat final sigui més habitatge disponible, més ràpid.

L’energia també és tot un repte. Quina ha de ser la política energètica del país?

Ja vam viure la ciutat durant la gran apagada energètica. Queda clar que depenem de les fonts d’energia. La política energètica ha de perseguir un triple objectiu: descarbonització, seguretat de subministrament i competitivitat de costos. Sense energia neta però també fiable i assequible no hi ha reindustrialització possible, ni transició justa, ni capacitat d’atreure inversió productiva. Això exigeix planificació i execució sostinguda, perquè l’energia és una infraestructura estratègica.

Què podem fer per tenir un mix energètic equilibrat?

Un mix equilibrat implica desplegar renovables amb criteri territorial i social, reforçar xarxes, incorporar emmagatzematge i flexibilitat, i accelerar l’eficiència i l’electrificació allà on sigui possible.

Sembla que la planificació a llarg termini, en moltes d’aquests polítiques és bàsica. Els cicles polítics, en canvi, son curts. Com es pot garantir continuïtat i visió estratègica en les polítiques públiques, més enllà dels cicles polítics?

És complicat.  Segurament  amb models de governança que blindin objectius, pressupostos plurianuals i rendició de comptes. En mobilitat, per exemple, la idea d’un gran pacte metropolità basat en consensos és justament una manera d’assegurar continuïtat: quan hi ha acords amplis sobre el diagnòstic i les prioritats, és més difícil que cada canvi polític ho reiniciï tot. El mateix passa en habitatge: sense un marc estable i instruments sostinguts, no hi ha escala ni impacte.

Quines eines i condicions considera imprescindibles perquè Catalunya pugui afrontar amb garanties els grans reptes de futur: reindustrialització, sostenibilitat, infraestructures i transició energètica?

La condició imprescindible és la capacitat d’execució: simplificar i accelerar tràmits, reforçar equips tècnics, coordinar administracions i treballar amb una visió metropolitana real quan el repte ho és. La segona és el talent: formació, recerca, transferència i atracció internacional. I la tercera és una agenda estratègica compartida amb projectes prioritaris, com promou Barcelona Global.

Com s’imagina la capital de Catalunya d’aquí a deu anys?

M’imagino una Barcelona forta, que ha estat capaç de donar sortida i solució als múltiples reptes que planteja la societat actual. Una ciutat activa i positiva envers l’atracció i retenció de talent . Que a través de l’educació i el coneixement ha estat capaç de disminuir diferencies socials. Una ciutat ben posicionada internacionalment i que competeix globalment, sí, però que ho fa reforçant cohesió i qualitat de vida, perquè la competitivitat d’avui es construeix sobre el funcionament quotidià i les oportunitats reals per a la majoria. Veig una ciutat que atrau talent, però que també el reté i el crea.