Farmacèutic de professió però entusiasta de l’aventura i el desert, Albert Margarit impulsa des de fa molts anys UNIRAID, un raid solidari i sense GPS per Marroc que posa a prova el treball en equip i els valors de l’emprenedoria. En aquesta entrevista ens explica els orígens d’aquesta particular cursa on es preparen les etapes per ajudar els nois i noies a adquirir certes competències. “No guanya qui corre més, sinó que perd menys”, diu Margarit per recalcar que el projecte no és una competició sinó tota una acció formativa per crear caràcter emprenedor entre els estudiants.

Què fa un farmacèutic en l’organització d’un esdeveniment com UNIRAID?

Crear caràcter emprenedor entre els estudiants. Tant és que sigui farmacèutic; jo soc apassionat de temes d’aventura i de solidaritat al desert. El que busquem, però, és generar aquest caràcter emprenedor i donar-los un cop de mà.

Com surt l’UNIRAID?

Després de parlar amb molts caps de recursos humans i veure que hi havia una mancança en certes competències vam buscar un repte que fos impossible, que la gent de l’entorn els digués “això no ho aconseguiràs”, “amb aquest trasto de cotxe no aconseguiràs patrocinadors” o “no arribaràs ni a València”. Volíem que s’afrontessin a tot amb reptes difícils, però que al mateix temps nosaltres poguéssim controlar i organitzar amb molta seguretat. I al final vam apostar per muntar un Dakar d’estudiants amb brúixola i amb els elements típics d’una aventura.

Com ha evolucionat la competició els darrers anys?

Exponencialment. Fa més de 30 anys que ens hi dediquem i des q vam crear uniraid, ha crescut tant que ens veiem obligats a muntar diverses edicions cada any perquè no ho volem massificar. Som més de 400 persones en un campament! I volem que es mantingui l’esperit d’aventura, la seva essència.

Fa uns dies, a la xerrada organitzada pel Col·legi de Periodistes, deies que us ho plantejàveu com una acció formativa més que una competició. Per què?

Perquè no és una competició; no guanya qui corre més, sinó qui es perd menys. Apliquem els valors d’un emprenedor clàssic: han de treballar en equip, gestionar recursos, prendre decisions contínuament. I es poden equivocar. Amb tot això es fa un ‘pack’ que després genera la classificació. No és velocitat, per tant, qui corre més no és qui acabarà guanyant sinó qui ho fa tot més bé

Els estudiants ho reben bé?

Se sorprenen perquè venen amb la idea de competició com un ralli, però quan veuen que la prova és tan difícil l’objectiu és ser ‘finisher’. El primer dia miren hores de sortida, però s’adonen que una sola persona no podria acabar mai cap etapa. Les etapes estan dissenyades per psicòlegs perquè hi hagi trams de tota mena que dificultin el recorregut i la navegació i que sigui necessari treballar en equip i coordinadament per arribar a la meta. Si no, és impossible. Quan veuen que si no treballen en condicions adequades no arribaran, busquen poder acabar.

Què s’enduen els estudiants de participar-hi?

Una experiència única i vital d’aquestes que expliques als nens, que els forma molts valors d’emprenedoria per començar a creure en ells mateixos. Moltes coses que al principi creuen que no podran aconseguir sí que les aconsegueixen. A banda, de comprovar les dificultats in situ. Per exemple, davant d’una duna grossa diuen que no ho podran pujar però constaten que amb el treball de tots sí que poden. A més, s’interrelacionen amb estudiant d’altres escoles i universitats, fan amistats per a tota la vida, una simbiosi brutal. Seria com la ‘mili’ actual.

A més, aprenentatges, no?

Molts, i continus.

I què aporten els enginyers als equips?

Els enginyers aporten mentalitat de sentit comú. La majoria d’estudiants quan els poses un dorsal al cotxe i estan a la sortida d’etapa ja s’imaginen en un ralli de carreres. Però cal cap fred i anar buscar solucions a cada problema, no esborrajat. I els enginyers tenen una mentalitat molt lògica.  

I les enginyeres? Estan més valorades?

Més que les enginyeres, les noies en general, que tenen un avantatge brutal: són més observadores. Tenen més calma, analitzen la situació. Els nois intenten quadrar el roadbook i les noies s’ho estudien més. Els nois porten molta testosterona i les noies no van tan esbojarrades.

UNIRAID també té en compte projectes solidaris. N’han sortit d’interessants?

La solidaritat és obligatòria. Els participants han de portar material solidari per lliurar els mateixos però també poden organitzar projectes. Se n’han impulsat de muntar plaques solars per il·luminar una escola, per exemple, o sistemes de reg per goteig en algun poble, o temes de salut.

O sigui que deixen un bon llegat?

Molt. Ho fem amb coordinació amb el govern i les autoritats de Marroc. És a dir, es fa un pla de necessitats i es valoren els projectes viables que aporti a les comunitats del desert. No serveix començar i oblidar-se’n. A més, no té preu, veure la reacció dels qui se’n beneficien.

Ara, ja per acabar, tres consells pels qui s'estiguin plantejant participar-hi.

El número 1 que no es rendeixin. El número 2, que recullin consells d’altres participants d’edicions anteriors, que els aniran bé per no equivocar-se. I el tercer: que vagin amb una ment totalment oberta, que va a l’Àfrica i viuran experiències positives però dures. Amb això ja són ‘finishers’.