L’Anna Anducas està a punt d’acabar el Màster en Enginyeria Industrial a l’ETSEIB i forma part de l’equip tècnic del 1r equip de noies del Barça de Bàsquet. Ho explica amb tanta naturalitat que sembla que estigui completant una gesta ben habitual. Però no és així. Mentre va estudiar Enginyeria Mecànica a l’EEBE – que ho combinava amb els entrenaments de bàsquet com a jugadora i com a entrenadora- va haver de superposar-se a dues malalties. La primera, una malaltia greu que li va requerir una operació quirúrgica; la segona, una malaltia crònica que tot i que controlada no li dona símptomes, hi és i li requereix més visites mèdiques que qualsevol persona de la seva edat.
La seva és, doncs, una història de superació i d’èxit. No s’ha mirat mai a ella mateixa com que està fent res extraordinari però ha estat capaç de reconèixer-ho quan ha fet teràpia. “No sé d’on trec el temps, però sempre dic que es troba. Si vols fer alguna cosa, la fas”, diu amb la boca petita. Ve d’una família que ja és així perquè tal com explica en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria, les seves germanes també tenen aquesta actitud que amb el primer ingrés, encara se li va accentuar més. “Em vaig obsessionar molt a fer-ho tot”, relata.
Reconeix que va poder acabar el grau gràcies a David Agustín, un professor de l’EEBE amb qui ara ha coincidit al màster. Ella es va veure superada per la situació, però no ho va fer. “La vida no para”, diu l’Anna. A l’EEBE li van posar fàcil per fer els exàmens, però no va poder acabar les pràctiques ni el projecte que tenia entre mans a TMB fins més tard. Tot i això, ara s'adona que, de moment, encara ha pogut fer-ho tot.
EEBE, MUEI, TMB, FGC i STEM
L’Anna no sap per què va fer Enginyeria Mecànica. L’enginyeria era una de les seves dues opcions molt allunyada de l’alternativa, que era filosofia. Al final va escollir per sortides professionals i com que no va poder entrar a Enginyeria Industrial, va escollir Mecànica. L’energia i la sostenibilitat estan, però, entre els seus interessos, i per això, va aprofitar al màxim les pràctiques a TMB, on va participar en un projecte de climatització als autobusos de Barcelona, que buscava l’eficiència en el consum d’aire condicionat als vehicles.
Va ser en aquestes pràctiques que es va adonar que tots els alts càrrecs eren màsters i, així, es va convèncer de la necessitat d’ampliar el grau amb el MUEI, on també ha entrat al món laboral, en aquest cas a Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC), amb un programa per a primeres experiències en administracions públiques finançat amb fons Next Generation.
Ara, contenta d’haver-se decidit i adaptat a l’ambient de la nova escola, reconeix que ha necessitat més dedicació en algunes matèries i admet que esperava més especialització. “La universitat té equipaments adequats per fer projectes interessants”, diu l’Anna, “el màster ha de ser més pràctic”. Creu, doncs, que caldria fer-hi alguns canvis per fer-lo menys teòric.
Com quan va fer la selectivitat, l’Anna no sap cap on encaminar la seva vida professional. Li agrada l’energia, el medi ambient, l’eficiència... Per això, l’hidrogen és un dels temes que valora per dedicar-hi el Treball de Final de Màster (TFM). L’alternativa, les vocacions STEAM. Està fent una assignatura optativa per apropar la realitat virtual i la intel·ligència artificial a les escoles. Amb la seva experiència i les poques noies que va trobar a Mecànica – encara menys que al MUEI- l’Anna voldria investigar els factors causants d’aquesta manca de noies a les carreres tècniques.
Música i... bàsquet professional
Des dels catorze anys l’Anna ha estat jugant a bàsquet. Només va parar per l’operació de la primera malaltia i encara hi va tornar. Ja va ser, però, per poc temps. La resta del grau, això sí, el va combinar amb la tasca d’entrenadora d’equips de la pedrera, un rol que diu que és “compaginable”. De fet, tota la vida ha combinat els estudis, en l’etapa que es trobés amb l’esport i fins i tot la música.
Ara és team manager de logística i estadística avançada i analítica de dades al primer equip de noies del Barça. No és pròpiament una feina per a enginyers, però reconeix que “la carrera també ajuda”. Li agradaria poder-s’hi dedicar, però és conscient que no és fàcil. “És difícil viure de l’esport”, reconeix. La seva posició actual no està remunerada com per dedicar-s’hi i, en canvi, encara no hi ha cap noia en posicions de personal a l’equip masculí. El repte, doncs, hi és. I qui sap si l'Anna, que ha fet l'impossible, ho pot aconseguir...
