Rosa Nomen és doctora en enginyeria química i enginyera industrial per l’Institut Químic de Sarrià, on es va convertir en la primera dona a donar classes. Tot i estar jubilada encara en dona algunes malgrat que ja té en perspectiva passar el relleu de la seva càtedra als professors més joves. Però, Nomen no només dona classes, sinó que investiga i col·labora amb la indústria i aquest 2023 està treballant incansablement perquè d’aquí unes setmanes el Mediterranean Congress of Chemical Engineering (MeCCE) sigui tot un èxit. D’aquesta 15a edició n’és la presidenta. Confia que la cita serveixi per apropar l’àmbit acadèmic de l’enginyera química a l’àmbit industrial, un dels objectius del certamen als seus inicis. En aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria ens ho explica.

Estem ja fent compte enrere pel Congrés. Què hi trobarem?

Primer de tot i, en general, uns ponents extraordinaris, especialment les cinc persones que faran les conferències plenàries. Serà un ventall interessant, no només pels enginyers químics, sinó per tots els enginyers, perquè es parlarà de corrosió, de medi ambient, de circularitat, d’energies, el que passa actualment amb el CO2 i l’hidrogen, i també del binomi, indústria i acadèmia. Crec que són temes que ens poden beneficiar a tots els enginyers.

Quanta gent mobilitzareu per aquest congrés?

De moment ja tenim 250 comunicacions, que són els que ompliran els dos dies centrals del Congrés. I després, tots els que ens vulguin venir a escoltar o que vulguin presentar un pòster, que s’accepten fins quasi bé el dia abans.

I d'assistents?

Podríem arribar als 300, no? (riu). Jo crec que seria bonic que poguéssim arribar-hi.

És important que el Congrés es faci a Barcelona, també per la ciutat?

És la quinzena edició del Congrés Mediterrani; es fa cada tres anys, juntament amb Expoquimia. Per tant, fa 45 anys que es va fer el primer. És molt important que es faci perquè això ens ajuda a consolidar Barcelona al mapa de la indústria química i de l'enginyeria química, en aquest cas. Sempre és positiu tenir un congrés internacional, sigui de la temàtica que sigui, que a més a més es fa periòdicament.

Quins reptes teniu els enginyers químics i que entenc que amb el marc de tot aquest certamen es donaran a conèixer?

Els reptes són els ODS, els objectius de desenvolupament sostenible, que va proclamar l’ONU. Però dins d'aquests, els que ens toquen específicament, hi ha el tema de noves superfícies i el seu tractament per tenir propietats diferents i millors i amb menys materials. També tenim el repte de l’escassesa de primeres matèries, la descarbonització i la digitalització que ens afecta a tots i a la indústria química especial.

La digitalització també?

Una planta química genera milions de dades cada dia que ara només serveixen per dir que el seu funcionament és correcte. Però si les analitzem amb més cura ens poden donar informació de com està realment respirant aquella planta i si ens pot estalviar, per exemple, alguna parada d’emergència. I qui sap quines dades són importants? Doncs, l'enginyer o enginyera química que està a la planta. Per tant, és una simbiosi molt necessària. A més, les ciències no són estanques i ens necessitem tots, però més que mai, i en el món de l'enginyeria, és evident, les fronteres cada vegada es dilueixen més. Per exemple, l’hidrogen és energia però sense l’enginyeria química i la química no en podríem disposar...

Parlaves també de la simbiosi entre la indústria activa i l’acadèmia. Creus que està massa separat ara el tema de la recerca?

Tota la vida. A Espanya encara falta molta transferència de coneixement. Quan va néixer el Congrés Mediterrani, el 1978, ho va fer precisament amb la voluntat de tenir un congrés científic perquè tota la indústria escoltés el que s'estava fent a la universitat i la universitat pogués escoltar el que s'estava fent a la indústria. I es va fer amb Expoquimia per aprofitar la presència de tota la indústria química del moment. Va ser promogut per la mateixa direcció de Fira Barcelona i Expoquimia i encarregat a la SEQUI, la Societat Espanyola de Química Industrial, perquè en aquell moment l’enginyeria química a Espanya no existia, només la fèiem a IQS. Els primers anys del Congrés hi havia industrials però amb els anys s’ha anat perdent. Per això ara es vol recuperar.

I ho aconseguireu?

A veure, jo et diria que sí, perquè hi ha representació de la indústria en els cinc eixos temàtics del congrés, sí.

Tot és una mica enginyeria química i, en canvi, sembla que té una mica mala fama a la societat? Ho veieu així, des del sector?

Justament per això, l'any passat, el mes de maig, vam organitzar a la seu d’Enginyers Industrials de Catalunya una jornada sobre la imatge de la química per debatre precisament aquesta imatge. Sí, la percepció de la química a nivell de la societat no és la més positiva que tenim. Però jo crec que s'està revertint; hi ha senyals que realment no es percep, ja, com una cosa tan negativa. Però hem de pensar que fa uns anys, per exemple, va aparèixer una marca de sabons que deia “sense química”. I clar, fins i tot l'aigua és una substància química, que es pot descriure com hidrogeni i oxigen. És natural, sí, però també és química, no?

Però quins són els prejudicis? La contaminació?

La contaminació, els accidents... I la indústria química és la indústria més segura que tenim després de la nuclear, amb tots els índexs els mesuris com els mesuris, tant per accidentabilitat laboral com per les persones que moren a conseqüència d'un accident químic pròpiament dit. De fet, l'accidentabilitat laboral moltes vegades no és per culpa de cap substància química, és per una relliscada, una torçada o un accident in itinere... Però quan hi ha un accident és molt visible. Per exemple, l'accident d'Òdena, aquell núvol que va haver-hi a Igualada, no va suposar cap mort, ni cap intoxicat, ni cap conseqüència maligna greu ni lleu per ningú.. Només van haver-hi dues o tres persones que són els treballadors que estaven allà on va passar l'accident que van ingressar a l'hospital per assegurar que no hi havia cap problema pulmonar i abans de 24 hores estaven al casa. Però és clar, va ser molt visible.

Deies que s'està començant a revertir, creus que congressos com aquest ajuden també a fer-ho d'una altra manera o no arriben tant en una base social?

No sé si arribarà a tot arreu. Això depèn de vosaltres, dels mitjans. Pot ajudar sobretot pels ponents que tenim, per la mateixa Expoquimia en si... La indústria està molt convençuda del bé que fa i del mal que ha fet, però la balança és clara i està a favor del bé que ha fet. Si això ho sabem explicar bé durant el Congrés segur que ajuda.

D'alguna manera s'ha d'explicar tot el que pot fer la química cap a bé? I també que l’enginyeria química és a tot arreu?

Amb la pandèmia vam tenir l'exemple claríssim. Els científics, en aquest cas, biòlegs o biomèdics, estaven fent transformacions químiques. Quan es va desenvolupar la vacuna i va ser aprovada necessitàvem molts milions de dosis de vacunes. A un laboratori no les pots fer. Això es fa en una planta de producció. Per tant, l'enginyeria química és la que dissenya la fàbrica i és la que dissenya el procés perquè tothom es pugui aprofitar d’aquella molècula que hem trobat i que ens va bé. I això és positiu. L'enginyeria, al dissenyar aquesta planta, aquest procés, anys enrere no tenia prou coneixement. La química tampoc tenia prou coneixement per poder evitar segons quins accidents. Avui en dia en tenim molt més. Per tant, tenim les eines per dissenyar una planta segura i que no passi res.

És una manera és mostrar el benefici social?

Exacte. I amb la pandèmia ho hem pogut veure, però també tenim molts exemples anteriors com per exemple el primer antibiòtic descobert per Fleming. Allà tenia milions d'ampolles de llet fent penicil·lina. Avui tota aquella pila d'ampolles de llet, mig buides, és un fermentador que ocupa molt menys espai i que et produeix la mateixa quantitat de penicil·lina.

I això és indústria, clar, per això calen enginyers i enginyers químics...

Els enginyers de qualsevol branca som presents i útils a totes les indústries. Pels enginyers químics, evidentment, la indústria química és la “nostra”, però a la indústria química i afins, hi ha molts enginyers que no són enginyers químics. És una indústria molt potent, és un sector molt rellevant a Catalunya i a Espanya.

De fet, Catalunya és un motor de la indústria química, no?

Tenim el 50% de la indústria química d'Espanya, i a Tarragona el pol petroquímic més gran del sud d'Europa . No només això, el 25% està a l’àrea de Barcelona.

Per tant, és positiu posicionar-se en tot el món científic?

Sí, sí, jo crec que sí.

Ara volia entrar en un terreny una mica més personal. Estàs en jubilació activa i ara presideixes aquest congrés. Com és l'experiència?

Jo ja vaig presidir un congrés l'any 2002, i després al Congrés Mundial d’Enginyeria Química del 2017 vaig estar en el comitè executiu junt als altres tres membres que lideràvem, tot i que no vaig ser-ne la presidenta. A veure, és una experiència molt interessant. Tens molta feina, sempre, ja ho sabia, però gairebé no me’n recordava, perquè has d'estar pendent de tot, fins d’allò aparentment més insignificant. Evidentment, i per sort, hi ha en Jeroni Farnós, com a representant del col·legi i en Lluís Martínez, com va representant de la SEQUI. Tenim un molt bon president del comitè científic, en Ricard García, de la Universitat Rovira i Virgili i Fira Barcelona amb la Farners Salvi com a cap de projecte d’Expoquimia i el Congrés. Però si tu no hi estàs, les coses no acaben d'encaixar mai. Malgrat tot, és una experiència molt apassionant i enriquidora.

Ets l’engranatge, vaja.

Una mica, sí.

I estàs contenta per això, tot i la feinada?

Sí, sí. Estaré més contenta l'endemà del congrés, perquè ja haurà passat el neguit. Un dels problemes de tots els congressos científics és que sempre anem a última hora. Fins que no arriba l'última setmana abans del tancament de de la recepció de les comunicacions en pots tenir menys del 50%. I dius, pot ser que no hàgim arribat a tal universitat o qual indústria? Però al final aconsegueixes el que esperaves. El problema és que no passa sols amb l'entrada dels resums, passa amb les inscripcions, ha passat amb la confirmació dels ponents principals. Passa amb tot. I després, sempre hi ha els imponderables, els imprevisibles, com que a algun dels ponents se li retarda l’avió...

El feu 100% presencial?

Sí. Com que Expoquimia és presencial 100%, el Congrés també havia de ser-ho. Tot és d'aprenentatge per la propera edició, però si hem estat capaços de tornar a fer un MWC amb quasi la participació prepandèmica, hem de tornar-ho a fer ja que, tot i que la connectivitat i la pandèmia ens ha ensenyat que podem fer una reunió d'una hora sense desplaçar-nos tot un dia, el cara a cara i el networking és també imprescindible.

Alguna cosa més?

Que us hi esperem a tots i totes, val la pena i no us en penedireu. A més com a associats a l’AEIC tenim un descompte gens menyspreable.