No hi ha dubte que anar cap a un món més sostenible és deure de tots. L’Agenda 2030, com a marc de referencia global i holístic, ja apunta als Objectius de Desenvolupament Sostenible comuns per a tothom, apel·lant a la societat, a les entitats públiques i al teixit empresarial a la seva responsabilitat i compromís. Fins i tot, hauríem de prendre consciència d’aquests de forma individual.
Hi ha moltes opinions de quina és la millor forma d’adoptar pràctiques de sostenibilitat a l’empresa, o de si aquestes esdevenen una avantatge competitiva pel teixit. Partint del compromís en reduir l’impacte al medi ambient, aquesta adopció pot ser entesa com una estratègia de diferenciació, que alhora pot generar una millora en l’activitat econòmica del negoci. Altrament, pot ser una necessitat en el model de negoci, per poder sobreviure i donar resposta als canvis de la seva indústria i sector, ja sigui per l’escassetat dels seus recursos, per la imposició de nous criteris de sostenibilitat per part dels clients, per les noves demandes conscients i respectuoses amb el planeta o per altres.
El teixit empresarial o, com a mínim, una gran part, ja té clar que cal treballar per reduir el seu impacte en el medi ambient. Una clara prova d’aquest fet és que el 78% de les empreses espanyoles ja esmenten els ODS en els seus informes anuals, mentre que quan observen la mitjana internacional, aquestes es mantenen en un 72%. Això denota una clara preocupació per part dels negocis en analitzar com poden assolir aquests objectius des dels negocis.
No obstant això, encara hi ha empreses que són de l’opinió que aquest marc no els hi aplica i que seria sortir-se de la seva activitat de negoci. Per tant, encara hi ha un recorregut per despertar a molts negocis en la urgència climàtica i en com poden contribuir. Tot i que a vegades pensem que l’Agenda 2030 engloba objectius molt generals que no són el core del nostre negoci, quan s’analitzen les 169 fites al darrera d’aquest marc, hi ha molt per fer i per tothom. Ara bé, si que és cert que és necessària una interpretació i personalització a la realitat de cadascú.
Addicionalment, per aquests negocis que no estan convençuts que cal un compromís i acció climàtica per part seva, cal fer-los una crida, crear consciència i demostrar que impregnant les estratègies amb la sostenibilitat, no només es tracta d’una responsabilitat al nostre planeta, sinó que també generen eficiències i un retorn econòmic. Alhora, trenquem amb qualsevol ús o idea del greenwashing, amb un únic interès de ressò a l’aparador. Com passa en un entorn digital, com el que estem envoltats cada dia, amb enormes volums de dades, cal assegurar la fiabilitat de la informació. No podem creure tot allò que veiem. Doncs en el cas de les polítiques empresarials de sostenibilitat, cal evitar qualsevol forma de greenwashing. Els deures són de tots, i aquests enganys l’únic que fan és reduir l’esforç que estan fent d’altres empreses compromeses. Assegurem-nos doncs, que les comunicacions corporatives, les certificacions, auditories i segells elaborades són les adequades.
Per què cal compartir i no competir quan parlem de sostenibilitat? No es tracta d’un element de competència entre les empreses. Ha de ser un element de treball conjunt, a través de xarxes d’empreses, compartint experiències i aprenentatges entre elles, per apoderar-se i alhora generar sinergies en l’àmbit de la sostenibilitat. A més, la sostenibilitat no és d’un sector específic. Dit d’altres paraules, els reptes mediambientals i les preocupacions de transformació social són comunes per a tots, independentment del sector. Per tant, generem fòrums de coneixement pragmàtics amb ganes d’implementar noves actuacions i projectes des de les empreses. Un exemple d’això és la Network 4 SDGs d’Esade Creapolis que permet al teixit empresarial accelerar la seva contribució a l’Agenda 2030, intercanviant i accionant.
