Jaume Perarnau i Llorens (Manresa, 1963) dirigeix el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC), ubicat a Terrassa, des de 2014. Doctor en Història de la Tècnica i Patrimoni Industrial, Perarnau va assumir el càrrec després de la constitució de l’Agència Catalana de Patrimoni, una decisió administrava que en un inici els va restar autonomia però que ja l’estan recuperant per poder ser el centre de referència de tot el patrimoni industrial i tècnic de Catalunya. En un moment on la tècnica és a tot arreu, Perarnau reconeix que un repte del MNATEC és poder guardar exemples de la tecnologia que es va fent obsoleta i que d’aquí uns anys passarà "de ser vell a ser antic".

Quin és el paper que han de tenir els museus com el Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya en la societat actual?

En una societat tan tecnificada com la que estem, és un repte poder explicar no només el passat de la història de la ciència i la tecnologia sinó també, el present i el futur. És un tipus de patrimoni diferent a l’arqueològic o artístic. Els canvis tecnològics que abans podien durar molts anys, fins i tot segles, avui dia són tan ràpids i constants que suposa també un repte, com a museu, poder recollir els materials o el coneixement que han quedat obsoletes els darrers cinc anys. I ens és complicat poder arribar a tot això.

Des de quan heu detectat aquesta acceleració?

Amb l’anterior director, Eusebi Casanelles, sempre es deia fins a l’època del 600. Però és que des dels 80 cap aquí, els canvis són brutals. Per exemple, amb la telefonia. Els primers telèfons mòbils ja els tenim de peça de museu, però ara al cap de quatre o cinc anys de fer-se servir, ja ho són, de peça de museu. Són canvis que, a partir dels noranta, s’acceleren amb una rapidesa extraordinària. Televisors, diaris, ràdios, llibres... desapareixen i queden configurats en un aparell tan simple – per mida – com el telèfon mòbil. És excepcional. I això fa desaparèixer tecnologies que fins fa poquíssims anys eren perfectament utilitzades per la societat.

Per tant, aparells que fem anar ara, seran objectes pel vostre museu d’aquí cinc anys?

Per seguir amb el mateix exemple, la gent canvia un mòbil sense pensar que d’aquí vint anys serà un element patrimonial. Tot allò que ara és vell amb el pas dels anys passa a ser antic. El canvi de concepte de vell a antic li dona un valor, no només econòmic, sinó de patrimoni i per tant, amb interès social, cultural... Amb la formació inicial del museu: la gent canviava de pis i et donava televisors, neveres... I ara no et truca ningú, perquè hi ha un mercat i tenen sortida, aquests aparells. Sense anar més lluny, la gent ens portava les planxes o les màquines d’escriure perquè no en feien res. I ara passarà el mateix amb ordinadors, videojocs, mòbils, etc... És tecnologia que no està considerada patrimoni però d’aquí deu anys sí, i per tant, com a mínim n’hem de guardar exemples.

Per tant, la ciutadania ha de fer un canvi de xip?

Hi ha gent que té mòbils amb tapa que comencen a tenir interès per la història de la tecnologia. I potser quan se’l canviï, hem de pensar en poder-lo guardar. Ara encara no tenim problemes per poder-los trobar però potser d’aquí a vint anys no en trobem cap. S’han de posar en valor els marges de temps per als canvis tecnològics cada vegada són més curts. I això li fa perdre el valor patrimonial i aquesta visió més lineal o històrica perquè són períodes molt curts.

I això dificulta la feina dels qui treballeu amb aquest tipus de patrimoni

Això és complicat perquè tu pots tenir aparells antics de fa 100 anys i tothom coincidirà que té interès històric però un aparell de quatre anys, s'observa amb la perspectiva que ho guardarem més endavant. En alguns casos concrets ja ho estem fent.

Aquest és doncs, el paper dels museus com el vostre? 

El nostre fa justament això. El sistema de museus va ser creada per Casanelles i va ser una idea magnífica que ha pres exemple d’altres llocs d’Europa. Que cadascun dels museus tingui una especialitat o singularitat en cada un dels sectors productius fa que a Terrassa, si en podem dir seu central, tingui les col·leccions generals sense especialització concreta. Tenim tres exposicions permanents d’energia, història de la informàtica i del tèxtil llaner. Però també tenim multitud de col·leccions que fa que guardem cada un dels elements que comentem.

I amb el sistema territorial heu posat en valor el que ha passat al territori els últims segles?

Sí, cada museu té la seva especialitat. El suro a Palafrugell, el paper a Capellades, l’oli a la Granadella, les mines de carbó a Cercs, l’hidroelectricitat a Cabdella... i cadascun recull objectes i col·leccions d’aquesta especialitat. Sempre intentant, amb la visió que el patrimoni industrial ens permet veure no només passat, sinó present i futur i cap on van les noves tecnologies. Amb el tèxtil mateix, que ara és un sector importantíssim, emergent, no ocupa grans nombres de treballadors com abans, però són sectors innovadors i punters extraordinaris.

D’alguna manera, estudiant o reflexionant el que ha passat els darrers anys es pot traslladar a la innovació?

Sí, el tèxtil n’és un exemple. Ja no hi ha grans fàbriques amb molts treballadors fent metres i metres de llençols. Això no hi és perquè la mà d’obra s’ha traslladat als països emergents. Sí que tenim, però, la vessant més d’innovació tecnològica que ha treballat el teixit intel·ligent. A Manresa, per exemple, que estan especialitzats en cinteria que ara, més enllà de les betes i fils que ens venen a tots el cap, és un camp extraordinari perquè inclou molts elements de la via diària que ens sorprendria com ara cinturons, cinturons de seguretat, parapents. És teixit intel·ligent que té un mercat i un pol de producció a Catalunya realment important.

Per tant, es pot fer investigació?

Es pot fer investigació, es pot fer recerca i es poden posar en valor totes les innovacions. Per exemple, hem fet una exposició sobre la història del cafè i les cafeteres i a innovació hi ha la cafetera més moderna premiada per Europa com a cafetera del futur pública, que l’ha dissenyat una empresa catalana. Mostrem molinets i cafeteres antigues al costat d’una cafetera que encara no s’utilitza, sinó que està venint i que el seu funcionament està lligat al mòbil de les persones. En aquest sentit, però també exposem el que està venint.

Com a director, quins reptes de futur teniu?

El canvi de direcció va coincidir amb el canvi que vam deixar de ser organisme autònom, com a museu, i ens vam integrar a l’Agència Catalana de Patrimoni. Això ens ha limitat, no ens enganyem, amb la capacitat de presa de decisions però a mesura que hem anat avançant, hem recuperat el consell rector i podem intentar recuperar l’autonomia que teníem en criteris de funcionament, criteris de línies de recerca, criteris estratègics. No tenim cap problema de seguir-ho fent i tenim projectes d’envergadura, com el de climatització de la sala del museu que ens ha de permetre fer activitats a l’estiu i ampliar horaris. L’altre és una inversió important en aquest edifici per donar un accés nou al carrer dels Àngels. I també projectes en les seus. A Castellà de n’Hug al museu del ciment s’està invertint en un projecte que afecta el patrimoni tècnic i industrial de pràcticament tot l’Alt Berguedà. Són, doncs, iniciatives realment potents que es complementen amb altres com la càtedra de recerca amb la UAB. Tot això ens va fent créixer més que com a museu com a centre de referència de tot el patrimoni industrial i tècnic de Catalunya.

Teniu altres referents a Europa?

Més aviat al revés. Hi ha museus magnífics, com el Deutsches Museum o els anglesos, dels quals en podem aprendre molt. Però el fet que, a més, estiguem treballant temes de patrimoni immoble, de tot el conjunt dels 27 del sistema i de tot el que passa de patrimoni industrial i tècnic de Catalunya, és a la inversa: el nostre sistema d’organització és referent a altres.

La pèrdua d’autonomia pot afectar la viabilitat del museu?

Als inicis es va notar molt, el canvi. S’ha anat revertint i s’ha anat aconseguint reconduir, però hi va haver menys pressupost i menys personal. I a més a més, les dificultats afegides d’agilitat administrativa i de gestió. Al començament va ser negatiu, ho he dit sempre. Avui, de mica en mica es va recuperant la capacitat pressupostària que s’havia tingut però no de personal. Sí que, en canvi, en gestió i planificació, estem recuperant la capacitat.

Per mantenir-ho, l’AMTAIC té el seu paper, no?

L’origen i creació d’aquest museu es fa a instància de la societat civil, de l’Associació del Museu que es crea a partir del Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya. La primera finalitat de l’entitat era reivindicar un museu que ja s’havia pensat durant l’època de la Generalitat republicana. Normalment es dona a la inversa i aquí, primer es fa l’associació civil que demana la creació del museu. Per tant, el paper de l’AMCTAIC és primordial i moltes de les coses que es fan, es fan en paral·lel al museu i les fa l’associació, sempre, vinculada al museu.

I els professionals de l’enginyera industrial tenen alguna cosa a dir-hi?

Sí, i en podrien tenir encara més. Si que és veritat que els enginyers es dediquen a fer d’enginyers però la visió, en general perquè com sempre hi ha excepcions, del patrimoni dels avenços tècnics no s’ensenya massa i això fa que no es vegi amb una perspectiva més històrica i d’evolució tècnica de la societat. És una mancança que es va perdent en els enginyers però també en la majoria de la societat per la visió d’estar més pel dia a dia. Hi participen, els enginyers i enginyeres, però la majoria ja és gent gran i això també provoca que costi incorporar professionals més joves en la perspectiva que això és patrimoni i cultura tècnica i científica. Que ja costa incloure-la dins el món de la cultura més tradicional però hauria d’anar en paral·lel que als propis creadors en fossin conscients.

Falta doncs aquesta visió?

Sí, però ho dic en general. Un arquitecte quan fa un edifici i ja pensa que cent anys després algú el veurà, però crec que en l'enginyeria falta la concepció d’estar fent projectes o creacions de millores i innovacions tecnològiques que es poden aplicar i que potser cinquanta anys després, estaran en un museu.

I a tot això, quina resposta del públic teniu?

Estem tornant a recuperar el públic, perquè des del 2013-2014 havíem baixat. Vam arribar a màxims històrics fins a tenir els darrers cinc anys mitjanes sempre superiors a 100.000 visitants anuals. Ara estem recuperant aquestes xifres però volem no ser dependents del públic escolar. És molt important aquest col·lectiu però volem fer créixer el públic més familiar. Això es va aconseguint de mica en mica i crec que cada vegada més, aquest tipus de patrimoni o museu té èxit entre la societat perquè són coses que la gent ha vist o ha fet servir i per tant, són coses molt viscudes que directament s’han utilitzat directament o indirectament. En altre patrimoni fas un acte de fe, mentre que en aquest hi pots participar.

Perquè, al final, tot té el seu punt de tècnica, no?

La tècnica està en tot el que tenim avui dia. Algú ha pensat com es fa una cadira, com aguantarà, etc., més enllà també del disseny. Estem en una societat plenament tecnificada. Tothom té un mòbil avui dia. La gent ha d’entendre com arrenca que tinguem mòbil, com funcionàvem abans i els canvis socials que comporta.