Any nou. Crisi climàtica. Guerra a Europa. Inflació. Desigualtat social. Observo amb satisfacció una tendència creixent entre empreses, persones i institucions a reflexionar sobre el seu paper a la societat i el planeta, i a plantejar-se el seu propòsit: quin paper juguen en els reptes d’un ecosistema amb el qual s’identifiquen i interactuen? Però potser, això que veig, és només moda a la meva “bombolla”. Potser hi ha una majoria social que encara aspira només a consumir o facturar més?
Res en contra de consumir i facturar, encara que espero que la tendència a servir a un propòsit, no a un mercat, es generalitzi. Els reptes de l’economia catalana, tant en la mesura clàssica, centrada en el PIB, com en la moderna, centrada en el progrés i el benestar, coincideixen en la necessitat prioritària d’augmentar la productivitat. La reflexió necessària: productivitat, per fer què?
Vacances. La darrera setmana d’agost, a les notícies de la televisió, em va sorprendre l’obertura d’un reportatge: “tots teníem moltes expectatives per aquest estiu, però, s’han complert realment els objectius?”. M’adono que, jo també, m’he posat objectius en vacances anteriors: visitar tots els monuments de la ciutat triada, descarregar adrenalina almenys un cop per setmana, tastar els restaurants de moda, gaudir dels festivals. Però, després de perseguir objectius tot l’any, no serien precisament les vacances el moment adient per fer una cosa diferent? Sort que els turistes que visiten Catalunya hi venen amb objectius, perquè molts llocs de treball en depenen. Fins i tot quan descansem, produïm: movem els engranatges de la indústria de l’oci. Què fem i com ho fem determina si només estem consumint o si avancem el nostre propòsit.
Discapacitat. A Catalunya, només una de cada cinc persones amb discapacitat intel·lectual en actiu té feina. Moltes d’elles treballen en Centres Especials de Treball, entitats amb una regulació específica que permet rebaixar la càrrega impositiva i rebre subvencions. La inversió pública fa anys que no creix, i els centres sobreviuen amb molts equilibris, competint amb empreses ordinàries. La pujada del salari mínim interprofessional, lloable, els crea nous problemes. Per què? Perquè les persones amb capacitats especials ens fan comprendre la dignitat aconseguida gràcies al treball, però en general son poc productives. Les pujades del salari mínim podrien expulsar les persones amb especials dificultats dels seus llocs de treball, o fins i tot ser l’estocada final a entitats d’iniciativa social, si l’administració no posa al dia la seva contribució. Toca redefinir la mesura interna de la productivitat: quina importància atorguem a la convivència i la diversitat?
Inflació. La productivitat es defineix com la relació entre la producció obtinguda i els factors emprats per a obtenir-la. Quan els preus dels recursos augmenten, cal augmentar la productivitat per mantenir en marxa l’economia. Alguns estudis, malauradament, assenyalen que la productivitat a Espanya està estancada des dels anys 1980. Ho pot resoldre en part l’administració (manca de seguretat jurídica, traves a l’activitat empresarial, incentius a la innovació desendreçats), també les empreses (dimensionament, inversió en tecnologia, formació). Si no aconseguim canviar cap d’aquests factors i intentem mantenir la productivitat amb la moderació de sous i marges, salvarem el consum d’avui però no el propòsit de demà.
Es preveu un any difícil, i la recepta per superar-lo requereix que siguem més productius. Però, si us plau, obteniu la motivació d’un veritable propòsit, perquè la productivitat és imprescindible per avançar, però pot ser una eina per retrocedir.
