Amb l’agraïment especial a la meva filla Maria per les seves aportacions.
Cada estiu torno a Portbou, un poble que porto al cor. Part de la meva família hi va néixer i hi va arrelar a principis del segle XX, amb l’arribada del ferrocarril i la construcció de l’estació internacional. El meu besavi hi treballava de maquinista, com tants ferroviaris que van donar vida a un municipi que, a mitjan segle XIX, no era més que un petit refugi de pescadors, un mas i un destacament de carabiners. La connexió ferroviària amb França va transformar Portbou en un centre bulliciós i singular. Més carabiners, agents de duanes, transportistes, funcionaris i serveis... Un poble jove, de menys de 150 anys, que exemplifica els moviments migratoris lligats tant al seu naixement com al seu posterior declivi, quan l’entrada d’Espanya a la Unió Europea va portar a un progressiu desmantellament de duanes i fronteres i l’eix ferroviari es va desplaçar cap al túnel del Pertús amb les vies d’ample europeu i l’alta velocitat.
Portbou ha estat també un punt de pas d’exilis: els que fugien dels revolucionaris anticlericals republicans durant la Guerra Civil, els que escapaven de la repressió franquista després del 1939, els que creuaven fugint del nazisme durant la Segona Guerra Mundial... i, avui, és de nou porta d’entrada de noves migracions africanes que busquen un futur millor a Europa. Tot això fa de Portbou un lloc de pas i de memòria.
Portbou és terra de tramuntana, el vent fort del nord que no et deixa indiferent. Incòmode, a vegades violent, però que també neteja l’aire i ajuda a veure-ho tot amb més nitidesa.
Portbou, a més, és conegut per ser el lloc on va morir Walter Benjamin, filòsof alemany perseguit pel nazisme. Benjamin va arribar a Portbou el 25 de setembre de 1940 després d’una travessa esgotadora a peu per la muntanya, i va morir l’endemà en condicions dramàtiques. El seu destí personal simbolitza a la vegada la riquesa intel·lectual d’Europa i la seva fragilitat davant els totalitarismes.
Pels qui no el conegueu, Walter Benjamin (1892–1940) va ser un filòsof i assagista alemany d’origen jueu. Pensador marcat pel marxisme i el misticisme jueu, va reflexionar sobre la tècnica, la modernitat i la cultura de masses. El seu estil combinava erudició i metàfores inspiradores: feia servir imatges i obres d’art com a punt de partida per a la seva reflexió filosòfica. Mantenia una mirada crítica i escèptica envers el progrés, que descrivia com una successió de catàstrofes acumulades més que no pas un camí lineal cap a la millora. En aquest sentit, la seva lectura està marcada pel materialisme històric i pel que ell anomenava una “feble força messiànica”, és a dir, la possibilitat de reparar parcialment les injustícies del passat a través de l’acció i la memòria. Benjamin buscava una teoria de la història que permetés analitzar el fenomen del feixisme i entendre per què tant l’esquerra marxista com les democràcies liberals tradicionals van fracassar a l’hora de frenar-lo en el període d’entreguerres.
Fa uns dies, arran d’un article de Xavier Mas de Xaxàs a La Vanguardia, vaig aprofundir en la interpretació que Benjamin feia del quadre Angelus Novus de Paul Klee i ho relacionava amb la situació política actual a Europa. Benjamin descrivia l’Angelus Novus com un àngel que mira enrere i només veu ruïnes. Voldria reparar-les, però un huracà —el progrés— l’empeny cap endavant sense aturador. Mas de Xaxàs recupera aquesta imatge poderosa per recordar que el progrés pot ser ceguesa, acceleració i destrucció si no sabem governar-lo, identificant-lo amb el moment actual a Europa.
Quan descriu l’Angelus Novus, Benjamin ens adverteix dels perills d’un progrés cec, que pot arrossegar-nos sense reparar el dany acumulat. Soc dels que creuen que tota innovació comporta riscos, sobretot quan queda en mans de personatges i tendències que avui dominen la política mundial: la cobdícia econòmica, el bel·licisme, l’autoritarisme polític, l’integrisme religiós i els interessos d’hegemonia de potències com els Estats Units, Rússia o la Xina. Però alhora, com a enginyer, penso que el progrés —si és orientat i governat amb responsabilitat— pot arribar a ser una força transformadora molt positiva. La clau és no deixar-lo a la deriva. Tota innovació pot aportar valors enormes a la societat, però si cau en males mans, pot esdevenir desastrosa.
A Portbou sabem què és viure amb un vent que pot ser intens, fins i tot violent.
La tramuntana ens defineix. Arriba del nord, ho sacseja tot i fa que la mar s’enfurismi. Alhora, hi ha racons resguardats on la vida continua i on es pot pensar i actuar amb calma. Així és també la història i la política: hi ha vents globals (crisis econòmiques, migracions, guerres, revolucions tecnològiques) que semblen imparables. Però fins i tot enmig del temporal, hi ha espais on podem aixoplugar-nos, reflexionar i actuar.
Tot això m’ha portat a relacionar-ho amb la meva altra passió, la intel·ligència artificial. La IA és un vent poderós que pot impulsar-nos cap a avenços socials i econòmics sense precedents, però també pot arrossegar-nos cap a desigualtats, vigilància massiva o pèrdua de sobirania tecnològica si no la governem amb criteris ètics i estratègics. Igual que amb la tramuntana, potser no podem aturar aquest vent, però sí orientar les veles en la direcció més favorable.
Una altra lectura d’aquest estiu, en aquest cas de Ramón López de Mántaras a El País (20 d’agost), aporta un punt de vista complementari: “La intel·ligència artificial no és un destí inevitable, sinó una construcció política. El futur que es perfila dependrà de la nostra capacitat col·lectiva per desafiar el poder de l’oligarquia tecnològica i recuperar el control democràtic sobre les decisions que modelen les nostres vides. Aquesta és, en última instància, la batalla que tenim per davant”
"Europa ha d’abordar la IA com una construcció política en mans de la ciutadania."
Europa i, sobretot, la manera com afronta la intel·ligència artificial, no es pot limitar a la recerca, la regulació i l’adaptació del que es produeix en altres llocs. Això és necessari, però no suficient.
La concentració tecnològica en unes poques empreses i països, és una amenaça que ja està controlant les dades, la infraestructura i el talent, i que pot arribar a erosionar les bases mateixes de la democràcia.
Europa ha d’abordar la IA com una construcció política en mans de la ciutadania. Cal promoure infraestructures públiques, sobirania tecnològica i control democràtic real sobre les decisions digitals que marcaran el nostre futur i la manera com viurem.
Portbou, terra de tramuntana, sap que el vent és part de la seva identitat. I potser per això és el lloc idoni per recordar que el vent de la història també es pot utilitzar per avançar, però només si prenem el timó. Igual que l’estació monumental, avui oblidada però plena de potencial.
Europa disposa dels recursos i el talent per recuperar protagonisme, però cal actuar amb rapidesa i amb direcció clara. Només amb determinació, planificació i agilitat podrem competir amb blocs que combinen poder econòmic, tecnològic i militar sota models pràcticament totalitaris. Sense aquesta voluntat estratègica, correm el risc de quedar-nos com espectadors del futur en lloc de protagonistes.
Portbou, amb el vent, el pas de persones, la memòria de l’exili i una estació imponent, però decadent, ens recorda que el moviment no sempre és progrés —però tampoc és fracàs—, que el futur no va sol, i que, fins i tot enmig del temporal, encara tenim marge per decidir.
Portbou, Walter Benjamin, fronteres i migracions, el vent de tramuntana i el futur de la IA a Europa, reflexions d’un estiu tòrrid per començar el nou curs amb més energia i determinació!
