El Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic (MITECO) va fer públic el desembre passat l'avantprojecte de Llei que crea el Fons Nacional de Sostenibilitat del Sector Elèctric (FNSSE). Aquest fons ha de finançar els costos associats al règim retributiu de les renovables, cogeneració i residus (RECORE) que es van executar els primers anys del segle sota un règim de primes. El doctor per la UPC i enginyer agrònom Josep M. Salas, conseller de la Comissió Nacional dels Mercats i de la Competència, desgrana aquest dijous en una jornada a Enginyers Industrials de Catalunya, quines implicacions tindrà la posada en marxa d'aquest fons. En una entrevista als Fulls d'Enginyeria, Salas apunta alguns dels aspectes imprescindibles per afrontar la transició energètica i assolir els objectius 2030.

Què és el Fons Nacional de Sostenibilitat del sector Elèctric i per què és necessari que es legisli?

És un fons per pagar els costos de les RECORE, uns 6.000 M€ a l’any, i que es nodrirà d’aportacions per part de les diferents formes finals d’energia (electricitat, gas natural, hidrocarburs). D’aquesta manera, es podrà aportar un senyal de preu raonable al consumidor perquè discrimini entre les diferents tecnologies. La contribució de cadascuna és en base al consum i no en funció de les emissions de CO2. 

Per tant, és una nova manera de finançar el sistema elèctric amb més pes dels qui consumeixen combustibles fòssils?

Els “càrrecs” que paguem amb el rebut de la llum no tenen relació amb el subministrament. Inclouen els RECORE i decisions de política energètica o costos extrapeninsulars. Si la xifra global dels “càrrecs” són 10.000 MEUR, la partida RECORE, objecte del FNSSE, representa uns 6.000 MEUR i per tant, és molt significativa. Aquest cost fix que fins ara pagaven exclusivament els consumidors elèctrics, ara es pagarà entre els consumidors dels diferents usos finals d’energia, sigui electricitat, gas natural, gasolines o carbó, -no previst inicialment, però és una de les esmenes que hi ha sobre la taula-.

Per tant, l'efecte net pel consumidor elèctric és que ara pagarà menys i se li reduirà la factura. Contràriament, el consumidor de gas natural que no pagava res d’aquest concepte, ara hi contribuirà. El FNSSE no discuteix el cost sinó com es paga. Estem davant d’una redistribució per contribuir a l'objectiu de descarbonitzar. 

I amb aquest nou sistema que s'ha d'implementar no es corre el risc d'una crisi com la de les armilles grogues de França?

El propi informe de valoració de l'avantprojecte de llei de la comissió apuntava que la qüestió de fons és una reforma integral de la fiscalitat energètica i, per tant, no posar pedaços sinó tenir una visió global de tot el que té relació amb fiscalitat de l'energia. Aquí, segurament la taxa de CO2 té un efecte important, però no només. El que sí és rellevant és que el consumidor conegui els costos de l'ús de cada tecnologia i s’evitin distorsions. Si es produeixen externalitats o impactes no previstos, caldrà veure com atenuar-los i amortir-los, però no ens faríem cap favor si amaguem costos. Per tant, aquest debat convida a fer una reflexió global: com paguem des de punt de vista fiscal la transició energètica? És una pregunta que segurament encara avui dia no té resposta, però que s'haurà d'afrontar properament. Possiblement no hi haurà transició energètica sense una reforma integral de la fiscalitat.

I amb aquesta reforma es reduirà el dèficit del sistema elèctric? O continuarà la crisi del sistema?

Són preguntes que tenen respostes diferents. Els càrrecs (10.000 MEUR) podrien anar en part als pressupostos generals de l'estat, per exemple. Però s’ha decidit pel Fons. En qualsevol cas, la llei del sector elèctric actual obliga que els ingressos han de ser iguals als costos. Per tant, el Fons traurà pressió econòmica a la sostenibilitat econòmica del sistema elèctric. Un altre debat és si tot el que paguem s'ha de pagar. D’una banda, la pròpia naturalesa dels RECORE (primes durant un període) farà que poc a poc la xifra dels 6.000 MEUR es vagi reduint fins que s’hagi pagat en la seva totalitat. D’altra banda, hi ha partides dins dels “càrrecs” que podrien anar als Pressupostos Generals. També es podria treure proporcionalment les quotes de l’amortització del deute tarifari de la tarifa elèctrica, atès que majoritàriament tenen l’origen en les primes a les renovables.... Però el FNSEE no qüestió la xifra compromesa amb les primes sinó només com es paguen. I en aquest sentit, es podria haver sigut més ambiciós, com per exemple, que cada ús final d’energia hi contribueixi no pel seu consum, sinó per les emissions de CO2 que genera (factor que indueix el cost de la descarbonització). Com tota decisió econòmica, aquesta decisió té uns guanyadors i uns perdedors. Per això, d 'alguna manera, la transitorietat d'aplicació progressiva durant cinc anys ha de permetre que els que veuran incrementat el cost energètic tinguin temps per adaptar-se. Aquesta adaptació serà particular pels diferents segments de consumidors atès que no tindrà el mateix impacte. I per tant es preveuen exempcions i segurament caldrà preveure mesures d’ajut a canvis de tecnologia.

I per al particular?

Clarament, el consumidor d'electricitat residencial connectat a baixa tensió, és el que en surt més beneficiat. Per tant, el sistema està donant un senyal econòmic als ciutadans. I ara, quan pensis com climatitzes la casa, et sortirà més a compte aerotèrmia o bomba de calor que no pas amb gas. Així es produirà una electrificació de la demanda, un dels reptes fonamentals per aconseguir els objectius 2030 i coherent amb la nova Directiva d’Eficiència Energètica en els edificis. Si les fonts que menys CO2 emeten contribueixen proporcionalment a pagar menys els costos de la descarbonització (atès no els indueixen) cada vegada seran més atractives, i per tant, esdevindran alternatives viables. Si durant aquest procés hi ha col·lectius que surten perjudicats, com podria ser el col·lectiu autònom transportista que depèn de gas-oil, caldrà ser-ne sensible, pot ser amb exempcions temporals o ajudes per passar a la mobilitat elèctrica.

Aquesta nova fiscalitat podria influir en episodis com s'han donat aquest inici d'any amb l'encariment del preu de la llum en plena onada de fred o els talls de subministrament per la manca de manteniment de les instal·lacions?

Al final, el preu elèctric que paguem es conforma de quatre conceptes: la formació de preus d’electricitat, que respondria a l'episodi del gener; els peatges que corresponen al cost de les xarxes; els càrrecs – que aborda el FNSSE; i la fiscalitat. Per tant, per aconseguir preus competitius de l’electricitat pels consumidors caldrà treballar en els quatre fronts. Aquesta combinació acaba definint el preu que paga el consumidor però tenen prou entitat pròpia com per ser analitzats de manera independent.

Sempre insisteixo que el nostre cost energètic no és només allò que paguem, sinó “allò què paguem menys allò que ingressem”. I què podem ingressar? Moltes coses. A mesura que s'habiliti la participació de la demanda en els mercats d'operació de sistema i de balanç (regulació secundària, terciària, mercats de capacitat, mercats locals...), els consumidors podran participar oferint serveis al sistema amb els seus recursos distribuïts. I per aquests serveis que presta de manera individual o agregada, rebrà ingressos. Per tant, per optimitzar el cost final de l'energia pel consumidor cal minimitzar el que paguem i maximitzar el que ingressem. Fer-ho possible és el gran repte regulatori i legislatiu per aconseguir que l'energia sigui un factor de competitivitat per les empreses i les famílies. I no cal esperar, cal fer-ho possible de manera immediata.

Per no fer tard?

Per anticipar-nos i evitar les conseqüències negatives de males decisions. Aquesta és la responsabilitat. Si no definim el paper de les noves opcions tecnològiques i deixem que participin als mercats energètics, no hi haurà el 'business case' i les inversions per avançar en aquestes solucions no es duran a terme. Per exemple, ja tenim tecnologia de bateries domèstiques i capacitat tecnològica per coordinar-les i oferir serveis a l’operador del sistema, però no es pot posar en pràctica en tota la seva potencialitat per limitacions del marc normatiu. No només cal fer la transició energètica per reduir les emissions, sinó que la transformació també ha de servir per a que augmenti la competència en el sector i el consumidor esdevingui actiu i protagonista.

El que està passant és que la legislació no va al ritme de la tecnologia?

Aquest és el repte. Una de les qüestions que més s'està treballant és el concepte de regulació dinàmica que justament intenta recollir com encaixen les disrupcions tècniques amb la seguretat jurídica necessària. D’una banda s’ha de donar estabilitat a llarg termini per les inversions, però per un altre, s’han d’habilitar espais per testejar les innovacions tecnològiques i poder capturar les millores en eficiència. Una innovació d'avui potser ja és el passat d'aquí a cinc anys! S'obre tot un camp interessant, que es coneix com a sandbox, on es permetrà posar a la pràctica experiments en entorns reals segurs limitats en temps i l’espai. Per exemple, per desenvolupar mercats locals d'energia on els distribuïdors puguin adquirir la flexibilitat dels recursos distribuïts connectats a la seva xarxa per operar de manera smart, és a dir, enlloc d’invertir en actius físics per afrontar congestions locals, invertir en intel·ligència i software per activar la flexibilitat disponible (gestió de la demanda, emmagatzematge, autoconsum...) amb la seguretat que aquestes inversions seran eficients i retribuïdes adequadament.

I totes aquestes situacions ja s'estan estudiant?

Sí, però encara queda un llarg recorregut i es fa necessari un enfoc global. Estem en uns anys delicats a on està canviant el panorama energètic impulsat d’una banda pels objectius de descarbonització i d’altra, per la disrupció tècnica. Davant d’aquest canvi estructural, hem de reflexionar sobre si continuem posant pedaços parcials o encarem el problema amb tota la seva magnitud. Per exemple, cal avançar en mobilitat elèctrica, però aleshores, què passarà amb la recaptació de l’impost especial d’hidrocarburs i la seva contribució a pagar les carreteres? Totes aquestes qüestions han de servir per assolir un model a on la fiscalitat i la formació de preus (energia, capacitat...) siguin eficients i indueixin als consumidors a prendre decisions en el camí de la descarbonització. Perquè si no, el que estem fent és distorsionar el funcionament del sistema. A més de ser eficaç i de baixes emissions, ha de ser econòmicament eficient. En el meu parer, és inevitable afrontar la reforma dels mercats energètics i de la fiscalitat en tota la seva magnitud.

I per quan estaria a punt?

Ui, no ho sé pas! Afecta a molts ministeris, no només el de Transició Energètica, també afecta a Hisenda, a les comunitats autònomes, etc. Per tant, és un tema complex. Però que sigui més fàcil o més difícil no pot ser una excusa per no afrontar-ho. S'hauran de buscar els consensos necessaris per assolir-ho. És un debat que està passant a la pràctica totalitat de països del nostra entorn. I la transposició els propers mesos de les Directives i Reglaments del Paquet d’Energia Neta per a tots els Europeus és l’oportunitat.

Però el consens que s'ha de fer, hi és?

No puc parlar en nom de tothom, però per exemple, l'informe de la Comissió d'Experts de 2018 sobre Transició Energètica va apostar per una reforma integral del sistema energètic i es va aprovar sense cap vot contrari i només tres abstencions (entre elles, la meva). El debat s’ha estès a dins el sector i ja fa temps que s'està parlant de les seves implicacions, no només en el sector elèctric, sinó també en el d’hidrocarburs. De fet, és un debat arreu d'Europa, per no dir a tot el món. Per exemple, per posar una taxa al CO2 caldrà coordinació efectiva dins l'espai econòmic europeu. Si no, es pot produir una deslocalització de l’activitat contaminant a un país sense taxa de manera que l'efecte net de reducció d'emissions no s'haurà aconseguit. Un concepte d'aranzel a les fronteres d'Europa per introduir productes que en la seva fabricació no hagin pagat la taxa de CO2 serà necessari per evitar aquesta deslocalització. Aquest debat és ben viu aquests dies a la Comissió Europea. Estem doncs afrontant una qüestió d'una magnitud molt important, i no veig que es pugui fer la transició energètica i aconseguir els objectius a 2030 sense ser valents en aquesta direcció.