Amb el títol 'Treball per ocupacions', el darrer informe de l’Observatori de Treball Model Productiu del Departament d’Empresa i Treball de la Generalitat de Catalunya ens posa de manifest que l’enginyeria és en aquests moments la professió que lidera -amb diferència- el mercat laboral. El treball destaca que de les 10 professions millor posicionades, vuit tenen l’enginyeria com a protagonista, un fet que constata la solidesa professional de la nostra professió, i que confirma estudis anteriors.
No ens han d'estranyar aquestes xifres. Com hem dit en d’altres ocasions, el progrés tecnològic d’avui no el podem entendre sense la intervenció d’enginyers i enginyeres que són presents i ben actius en els variats sectors de la nova i vella economia: la Indústria 4.0, l’enginyeria biomèdica, la impressió 3D, l’economia circular, o els nanosatèl·lits… I per sobre de tot, en la cerca de solucions a la necessitat de fer que la producció i el consum energètic sigui de fonts lliures d’emissions de CO2, per fer front al canvi climàtic.
Des de cadascuna d'aquests sectors -i des de les responsabilitats de cadascú- estem treballant per poder aplicar l’economia circular en tots els sectors productius. O per fer recerca per trobar nous materials sostenibles, descarbonitzar la producció industrial, eliminar els combustibles fòssils de la mobilitat urbana, aconseguir un transport aeri i marítim net… i tants d’altres reptes que contemplen els Fons Next Generation, directament dirigits a transformar l'economia, reforçar el mercat únic, i impulsar la doble transició ecològica i digital.
Perquè com ens recordava fa poc en aquesta mateixa publicació en Xavier Roca, director de l'Escola Superior d'Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa, l'enginyeria ha estat i és clau en la productivitat eficient del present i en el desenvolupament sostenible del futur. Grans reptes que la nostra professió té davant seu.
I el nostre col·lectiu, com veu aquests reptes? En una recent enquesta, un bon projecte i una empresa amb propòsit eren opcions molt destacades per triar una empresa per a uns professionals que, pràcticament en un 80%, confessaven sentir-se motivats per treballar amb autonomia i llibertat d’actuació, dins un equip que els ajudi a créixer professionalment.
Tot i que dos de cada tres no pensen canviar de feina ara mateix, un 40% ha treballat ja en un altre país, i un 20% dels que no ho han fet ho volen fer. I destaquem també el caràcter emprenedor del nostre col·lectiu, on prop del 45% ha treballat en algun projecte propi d’emprenedoria.
En el terreny de la formació i la creació de talent, a nivell europeu i mundial hi ha una lluita molt gran. Veiem com enginyers i enginyeres se’n van a treballar a altres països -com ja vam començar a fer professionals de la salut- per manca d’un reconeixement professional i social que troben en d’altres països.
I aquest és, desgraciadament, un tema que sembla estructural al nostre país: hi ha un baix reconeixement de la societat als professionals que li aporten més valor. A Catalunya, el salari mitjà d’un enginyer o enginyera és un 20% inferior al de França, o un 33% menys que a Alemanya, segons les dades que vam recollir en la primera edició de l’Observatori de l’Enginyeria a Catalunya.
Malauradament, aquestes xifres no s’estan corregint. I encara més: les diferències són molt més rellevants si parlem de les retribucions que s’ofereixen als més joves o els projectes que se’ls ofereixen quan tot just comencen les seves trajectòries professionals.
Cal aturar aquesta tendència. No ens podem permetre el luxe de seguir sent un país “low cost”, com afirmava en un article de fa uns mesos al diari ARA l’enginyer i escriptor Xavier Roig.
No podem optar a la fabricació de productes més bàsics, perquè hi ha països amb mà d’obra més barata i sistemes de menys cost industrial, i per tant, hem d’apostar per una economia de tecnologia industrial d’alta innovació, com ressaltava en una recent entrevista als Fulls el president de la nostra Comissió d’Enginyeria de la Salut, Marc Pérez Pey, vicepresident del Grup HARTMANN Europa Occidental.
Tenim ara la paradoxa -dolorosa, sagnant per al país- que una part important de l’esforç formatiu que realitza la societat en els nostres joves -generant bones dosis de talent- és aprofitada per d’altres, a l’haver de marxar a l’estranger una part dels recents titulats per una inacceptable incapacitat d’oferir-los projectes professionals interessants i degudament reconeguts.
És el moment d’aprofitar els ajuts europeus i de donar recolzament a la nova indústria i també als sectors industrials que han estat el pilar de l’economia catalana cada vegada que, des de mitjans del segle XIX, hem fet un pas sòlid endavant. Però també és el moment del reconeixement als professionals necessaris per a la recuperació.
És el moment d’adoptar una forta cultura on innovar i desplegar tecnologia estigui prestigiat i reconegut, encoratjant als nostres joves -nois i noies- a ser part i a contribuir des d’aquí a un millor futur. Ens ho devem. Els ho devem.
