Estem vivint uns moments d'acceleració tecnològica. La intel·ligència artificial, la robòtica o la digitalització apareixen diàriament als mitjans de comunicació. A gran part de la població aquestes són tecnologies que els queden lluny, però que matèries com ara la programació, la robòtica o el pensament computacional s’hagin introduït als currículums dels ensenyaments primari i secundari – sigui dit de passada, deu anys més tard que al Regne Unit- ens fa pensar que d’aquí una o dues dècades començarem a tenir generacions de ciutadans amb una base de comprensió que els hauria de permetre relacionar-se amb la tecnologia amb més naturalitat i eficiència. És suficient? Com ho veiem els enginyers? S'ha pensat en el reciclatge dels adults, els docents i els professionals en general? Fomentarà això les vocacions en enginyeria de les que estem mancats? Tindrà el mateix impacte en nens i nenes? Ningú no té una bola de vidre i jugar a fer prediccions sembla temerari però aquesta situació ens porta a reflexionar sobre el paper del sistema educatiu en tot aquest món canviant.
L’educació d’infants i adolescents hauria de ser vista com la pedra angular per garantir el futur d’una societat, de la nostra societat. Hauria de rebre, per tant, el focus principal de tots plegats i, en especial, de l’acció política. Sentim, però, al nostre entorn moltes queixes. Massa mestres interins, massa pocs mestres amb formació en tecnologia o currículums encotillats per normatives excessivament intervencionistes són només alguns dels problemes que es denuncien en el nostre sistema. Amb decisió, recursos, ganes i compromís de tots i una bona planificació segur que es podran corregir. És a dir, cal una mirada estratègica que doti l’educació de l’estabilitat que necessita per implementar canvis i transformacions a mitjà i llarg termini.
L’educació s’ha de moure sempre com a mínim en quatre dimensions. La primera és dotar a tothom d’una base de coneixement i, alhora, desenvolupar les capacitats innates de cadascú per a que pugui contribuir amb la seva millor versió al desenvolupament social i personal. La segona, reforçar l’afany personal per promoure la justícia social. La tercera rau en descobrir el sentit de l'empatia i de l'acolliment dels altres a partir de la convivència i la interdependència. I la quarta es basa en proporcionar els fonaments per conèixer, avaluar i defensar, si cal, idees i pensaments. Posar-ho en context digital i tecnològic serà la nostra feina dels propers anys. En un món on el coneixement sembla infinit i acceleradament canviant, és molt important saber-lo connectar, criticar, relacionar i reflexionar.
Per imaginar què haurem de fer, primer de tot ens cal fer servir la prospectiva, malgrat que ja hem dit que en temps de canvi és molt i molt arriscat. Tenim, tanmateix, moltes pistes del que està venint. Hi va haver un temps que fer anar bé les taules de trigonometria i de logaritmes o, fins i tot, quelcom tan antic com el regle de càlcul era imprescindible per tirar endavant uns estudis científics o tecnològics. La calculadora va redimir a estudiants i professionals d’aquelles penes. Semblava que no es podia anar més enllà. Quants anys fa, però, que tampoc fem servir la calculadora! Avui, depenem dels omnipresents fulls de càlcul. Tampoc anem ja a la biblioteca a cercar informació. La trobem des de casa o arreu amb els nostres dispositius mòbils. Hem descobert fa poc sistemes que sembla que parlin com nosaltres i que responen més o menys intel·ligentment a les nostres preguntes.
Aviat, n’hi haurà prou amb dir-li – així mateix, “dir-li” – al nostre dispositiu digital que volem que ens proporcioni l’estat de comptes del nostre negoci o que ens munti les properes vacances... i ho farà. Ho farà, a més, millor que nosaltres i com a nosaltres ens agrada, perquè ens coneixerà. Caldrà que la població en general sàpiga programar robots? Probablement, no. N’hi haurà prou amb dir-li a un sistema d’intel·ligència artificial què volem i ell programarà per nosaltres. De fet, avui en dia ja hi ha sistemes d’IA que ho fan i força bé. Els podem dir què volem que faci, per exemple, el nostre Arduino i ens escriuen el programa que es necessita.
Alhora, som molt conscients dels riscos que tenim de vigilància i control a l’estil del 1984 d’Orwell, però podem dir també que la tecnologia es va fent amigable, i en la mesura que es va fent amigable facilita la vida de les persones i té en compte les seves necessitats.
Les tasques repetitives i les més pesades les aniran assumint les màquines. El mercat laboral està canviant. I més que canviarà. Les persones treballarem en entorns altament digitalitzats. Caldrà, doncs, que la gent no li tingui por a les tecnologies digitals. Que s’hi trobi a gust. L’analfabetisme digital, allà on es doni, serà una greu mancança. Per això també és important que el sistema educatiu redueixi desigualtats i disparitats de rendiments en funció, entre d‘altres, de les característiques familiars, per evitar que es perpetuïn aquestes bretxes. Al costat de la població en general necessitarem uns especialistes que sí programaran. Seran els que faran progressar el món digital. És aquí on cal analitzar l’estratègia educativa.
El decret de la Generalitat de Catalunya que estableix el currículum d’ensenyament infantil i primari té ja en compte el que anomena “entorn digital” i la promoció d’una “cultura computacional”. Introdueix competències transversals com la “competència digital” i parla d’una “alfabetització informacional”. Sembla, que el marc que planteja és prou encertat. Podem discutir-ne, però, alguns aspectes pràctics. Si, d’una banda, saber trobar, analitzar i criticar informació és important per a tothom, podríem dubtar de si cal que tots els infants i adolescents hagin d’aprendre a programar, tant en el sentit clàssic com orientats a una robòtica d’estar per casa, o a dissenyar en 2D i 3D. Aquests són aspectes que surten al decret.
Compte, però! Com ja hem dit, el gruix de la població en tindrà prou amb no tenir por a les màquines, a la IA, a la robòtica, a la internet de les coses, ... N’hi hauria prou fent-li descobrir els avantatges que en treu. Facilitant que entengui el com funciona i el com fer-ne ús. Potser excedir-se en fer-li fer segons què a l’escola pot acabar desenvolupant anticossos que podrien convertir una part de la població en auto-marginats digitals.
Sí que cal, en canvi, que aquells infants que demostrin una habilitat digital especial i una atracció pel món digital i tecnològic, se’ls hi faciliti des de ben aviat la possibilitat de desenvolupar competències en aquest entorn. El professorat hi ha d’estar molt atent i ajudar-los, igual que amb tots els que mostren inclinació per ciències, com les matemàtiques, la física, la química, ... Aquí sí que programar des de zero, fer aplicacions de robòtica, preparar aplicacions, dissenyar en el número de dimensions que calgui, ... està plenament justificat. Al final, cal caminar cap a la personalització de l’aprenentatge, posar l’alumne al centre i cobrir la base perquè cadascú s’hi adapti en funció dels seus interessos. Les eines digitals han de ser claus i estar al servei de l’educació per poder permetre-ho. L’èxit educatiu rau, de fet, en donar a cadascú el que necessita per assolir els seus objectius a la vegada que es cobreixen les capacitats bàsiques i competències transversals. I tot això, sense oblidar la visió més humanista de l’educació i un acompanyament al creixement holístic.
El país necessita urgentment aquests professionals. Un estudi recent de l’Observatori de l’Enginyeria diu que Espanya requereix uns 200.000 enginyers que participin a la transformació digital de les nostres empreses. No perdem l’oportunitat!
