Heu seguit aquest estiu l'interessantíssim (i també frustrant, circular, estèril) debat sobre la temperatura de l'aire condicionat als comerços? Com sempre, em sorprèn la capacitat il·limitada del debat públic per donar voltes a les coses sense acostar-se ni un mil·límetre al moll de l'os. En espiral centrífuga, parlem de si el públic s'animarà a comprar en una botiga a 27 graus. Determinada premsa groga posa èmfasi exclusivament en l'opinió dels compradors o de representants polítics entregats al populisme consumista. Per sort, alguna premsa seriosa (subscriviu-vos si us plau als vostres mitjans preferits si voleu que continuïn) ha analitzat amb rigor l'estalvi real que podem esperar i la compatibilitat d'aquestes mesures amb les condicions ambientals legals (i dignes, raonables) per als treballadors. Entenc també que els empresaris no facin declaracions sobre els beneficis econòmics que l'estalvi els pot portar.
El que no entenc, i em sap greu, és que tot aquest desplegament es planteja únicament com a resposta a la conjuntura. Ja ho diu sempre en Mariano Marzo, intentant animar-nos a reduir la dependència dels combustibles fòssils: "L'edat de pedra no es va acabar per escassedat de pedres". Però resulta que sí, que tot i que sabem que el canvi climàtic amenaça seriosament la nostra supervivència, decidim fer una petita pausa en la nostra edat de pedra particular només perquè sabem que un veí agressiu ens restringirà temporalment els enviaments de pedres.
Si ens prenguéssim seriosament els efectes del canvi climàtic, estaríem adoptant mesures d'eficiència energètica de manera massiva als edificis urbans, que sabem que estan mal aïllats. Modificaríem el codi de la construcció per eliminar aquest dèficit, invertiríem en corredors ferroviaris per treure camions de la carretera, milloraríem les rodalies i el transport públic per desincentivar el vehicle privat sense convertir la vida laboral en una gimcana...
Mentre ens enredem amb els comerços els termòstats i les corbates, la indústria creua els dits perquè algú la tingui en compte. Si l'escassedat de gas obliga a reduir la producció, no sortiran polítics en tromba a defensar el seu model. De nou, aquest estiu diaris seriosos han explicat que l'escassedat de gel inclou un problema de cost de producció que ha fet parar algunes fàbriques, però per a gran part de la població, la carestia es deu únicament a l'avarícia dels revenedors (que també) i a la necessitat de més gel per la calor que feia. Qui explicarà al conjunt de la població que el problema d'avui amb el gel, es pot donar demà amb qualsevol altre element feble d'una cadena de valor en inflació? Això passarà, i no de manera conjuntural, sinó més generalitzada a mesura que la crisi climàtica avanci.
Les onades de calor com les d'aquest estiu seran cada cop més freqüents. Aniran seguides de fenòmens meteorològics extrems, com les tempestes de pedra i neu. Sense conjuntura de guerra, s'atrevirà algú a dir-nos que les limitacions a la climatització han de ser per sempre? I, qui ens explicarà que determinades indústries haurien de tenir prioritat sobre la temperatura dels emprovadors?
Senyors i senyores, cada dia que passa és una oportunitat per explicar les coses bé.
