“Amb això acabo una etapa, la d’estudiant de la UPC”. Amb un bon somriure a la cara i el convenciment de la feina ben feta, en Daniel Jiménez es mostra així de contundent minuts després de sortir d'una de les aules de l'Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa (ESEIAAT). Acaba de presentar el seu projecte per fer un banc de materials de la construcció dels edificis a Terrassa per promoure’n el reaprofitament i intentar evitar que acabin a un abocador i tot i el neguit que portava n’ha sortit content. “M’han fet crítiques constructives i comentaris positius”, expressa ben alleugerit pel pes que s’acaba de treure de la motxilla.
Aquesta sensació, de treure’s un pes de sobre, és compartida entre tots els futurs enginyers que han passat els darrers dies per aquesta mateixa situació. Han estat un semestre treballant en un projecte que ara han de defensar i és inevitable. Igual d’inevitables que també ho són els nervis. “Estava molt nerviós, sobretot al principi però m’ha anat molt bé”, diu Artur Garrido. Sergio Rodríguez s’expressa exactament igual: “molts nervis al principi, sobretot, però un pes de sobre que m’he tret”. En el seu cas, exposava un treball molt extens i estava amoïnat per si no podia respondre certs detalls però se n’ha sortit sense complicacions.
I és que el títol en Enginyeria Industrial no s’aconsegueix només amb colzes per superar els exàmens sinó que fer un Treball Final de Màster (TFM) i presentar-lo davant d’un tribunal i aquesta condició sine qua non comporta molta feina i molt neguit però alhora molta satisfacció. “Tranquil·litat després de sis anys d’estudiar”, valora Francesc Rosich a la sortida de la seva presentació.
Nicolle Ballesteros ha estat la primera del dia. “M’ha anat molt bé, és una gran experiència”, diu satisfeta, “he pogut culminar el que volia fer tot i que m’ha costat, és molt gratificant”. En el seu cas, el TFM l’ha desenvolupat sobre anàlisis i captura de dades en una planta industrial amb l’ús de programari lliure i confia en poder seguir treballant-lo. “M’agradaria utilitzar aquesta informació i fer un màster en anàlisi de dades”, confessa.
El tràmit al final d’un gran camí
L’escola d'enginyeria de Terrassa és de les que cada semestre acull més presentacions, perquè és la més gran en nombre d’estudiants. Núria Forcada, catedràtica, és membre de tribunal i admet la importància del dia. “És la darrera assignatura que els queda”, explica, “implica moltes hores de feina que són el final d’una etapa”. En general, molts estudiants ja treballen i aprofiten alguna àrea de l’empresa per aprofundir-hi i en altres casos escullen un tema que els interessa que els serveis “per contextualitzar i fer el pas cap al món laboral”.
Jaume Figueras és professor de l’ESEIAAT i tutoritza cada curs alguns d’aquests treballs. Tot i que aquestes jornades de presentacions veu patir una mica els i les alumnes, creu que amb una bona planificació de les sessions poden treballar “relaxadament” i el darrer dia només els fan patir la presentació. Creu, però, que és una feina molt interessant que permet veure l’evolució de l’alumnat “amb diferents tecnologies” que els permet veure aplicacions reals. Reconeix que és un pas més però també que “és un tràmit amb tota la seva feina i ha de sortir bé”.
Arribar a presentar el TFM és, doncs, el final d’una etapa que culmina el grau i el màster i així ho ha fet Clàudia Puigmartí, que ja va entrar a l’ESEIAAT amb aquest objectiu i després d’aquests sis anys ho valora: “el camí és dur, per combinar feina i estudis, però val la pena”. Garrido explica que va fer el màster per “pressió popular” però admet que li agrada disposar de la llibertat de no tenir “limitacions” en un futur. En Daniel, en canvi, reconeix que no sabia que existia el màster quan va començar el grau. “Amb els companys que es trobaven com jo vam dir de fer-lo per tenir la titulació completa i no me’n penedeixo”, diu. El cas de Francesc Rosich, en canvi, tenia claríssim que volia fer el màster perquè ja tenia també molt clara la carrera i “sense el màster poca cosa pots fer”. Ara, té també clar que es dedicarà a treballar i “no estressar-se” durant un temps per fer currículum.
Les opcions, però, després del TFM són múltiples. Hi ha qui vol marxar a l’estranger, d’altres que volen fer màsters en altres especialitzacions i alguns aposten per altres via, com l’Òscar Ortiz-Villajos, que després de fer el MEI, farà el màster de professorat per entrar al cos de docents de secundària. “Vaig veure que m’agradava més ensenyar que estar engabiat en una oficina”, explica.
Consells per als qui hi ha de passar
Com a membre de tribunal, Forcada té clar que els estudiants han de cenyir-se al temps que es dona per fer la presentació, no carregar excessivament de text les la presentació, i assajar prou per ser concís i explicar què s’aporta amb el projecte i quin impacte tindrà en la innovació i la societat. Els i les estudiants que hi han passat, però, reflexionen altres detalls per aconsellar futurs enginyers que com ells han de presentar el TFM. En Martí Argemí ho té clar: “has de ser tu, ser natural i no intentar fer un paper, com que la feina l’has feta tu mateix no et sorprendrà cap pregunta”. “Hi has treballat mesos i mesos, no et posis nerviós que no val la pena en cap moment”, diu agosarat Òscar Ortiz-Villajos. Per la Nicolle també és important preparar-la molt i confiar. “No hi ha ningú que en sàpiga més que tu”, diu convençuda que cal practicar-la molt per no patir aquest dia.
L’assaig del TFG
El passadís de la segona planta del TR5 de l’ESEIAAT no només acull presentacions de TFM sinó també de TFG. Alba Zarazoga ha defensat una simulació en 3D de l’estació de Vallparadís i li ha anat més bé del que esperava. “Jo em poso molt nerviosa a les presentacions però hi he dedicat tant temps que al final surt sol”, diu amb el convenciment que el tràmit és “dur, però molt gratificat”. “Quan veus que ha sortit com volies, el patiment ha valgut la pena”, conclou. Sap, a més, que hi tornarà a passar perquè el seu pas següent és fer el màster en Enginyeria Industrial, ja que li interessa poder firmar projectes.
Àlex López també acaba el Grau en Enginyeria en Tecnologies Industrials i lamenta no haver-li dedicat al projecte el temps que calia però ha sortit prou satisfet. “A mi em costa comunicar, però crec que ho he sabut portar bé”, diu davant de càmera. L’experiència, però li ha fet veure que no només vol fer el màster sinó que vol treballar fort pel TFM: “he de deixar clares les meves capacitats, demostrar els objectius assolits i anar més enllà”.
