No hi ha dubte que la COVID ha estat i és un repte inmens per tots els àmbits de la nostra vida. L’activitat universitària no és cap excepció. Com a persona a la que li ha tocat gestionar l’àrea de docència i estudiantat a la Universitat Politècnica de Catalunya durant aquest temps de pandèmia, puc assegurar, que malgrat tot, ha estat, i està sent, un aprenentatge constant.
Sobretot voldria destacar l’esforç ingent de tota la comunitat universitària, incloent estudiantat, professorat i personal administració. La implicació i l’esforç de les persones en aquesta crisi és la clau per a que l’activitat no s’hagi aturat en cap moment, ni l’activitat docent, ni la de recerca. Una xarxa de confiança entre persones que han treballat per un objectiu comú.
Malgrat tot, i més que mai, però, hem posat en valor, la presència, les mirades i la complicitat.
De la necessitat virtud, diuen. I és ben cert. La necessitat d’escoltar i entendre quines eren i són les necessitats, en aquest cas, de l’estudiantat, ha estat un punt clau en la presa de decisions. Aquesta escolta activa, el preguntar i el permetre un espai de trobada de forma periòdica ens ha obert moltes oportunitats per continuar millorant la nostra institució i donar resposta als dubtes i situacions incertes i desconegudes que s’han plantejat dia sí i dia també. De nou, establint una xarxa de confiança, ara amb els nostres usuaris, els i les estudiants, per escoltar i aprendre.
En temps d'incerteses és important tenir clars quins són els objectius. Si parlem de l’estudiantat d’enginyeria, crec que el més important és aconseguir establir, amb els i les nostres estudiants, una relació de confiança, d'acompanyament, de suport, d'orientació i, fins i tot, d'estimació. Sens dubte és un repte majúscul, sobretot en les carreres d’enginyeria, que tenen un grau d’exigència tan elevat. Però, precisament per això, aquest suport és tan necessari. L’estudiantat ha de percebre que no està sol, que l’acompanyem en aquest difícil camí, i més en la situació actual on el risc d’abandonament podria ser, encara, més elevat. Les persones que fem la universitat hem de poder dotar de les condicions i dels recursos necessaris perquè els i les estudiants puguin exprimir al màxim totes les possibilitats que la universitat posa al seu abast, siguin quines siguin les condicions de contorn. Hem de formar part de la seva xarxa de confiança.
L’acompanyament des de l’inici, sobretot a l’inici, és fonamental per una bona adaptació i seguiment a la universitat. Els estudiants ens manifesten la necessitat de consolidar, també, xarxes de confiança entre els mateixos estudiants, entre els seus iguals. Això s’ha vist greument afectat per la pandèmia i la necessitat de fer el seguiment de la docència, en bona part, en format virtual. La pèrdua d’espais comuns on conèixer els teus companys i les teves companyes, s’ha hagut de compensar amb interaccions virtuals.
La reflexió i l’aprenentatge més important és, precisament aquest: posar en valor aquests espais presencials, que, fins ara, donàvem per segurs. I no només això, sinó la necessitat de reforçar-los, tant els espais acadèmics amb el professorat, com els espais de relació social entre estudiantat.
Un clar exemple d’aquests espais són les associacions d’estudiants. El teixit associatiu dels nostres campus és bàsic per construir i consolidar relacions entre el nostre estudiantat, desenvolupar competències complementàries a les acadèmiques i en definitiva, desenvolupar i completar la seva experiència universitària.
Si obrim el focus i fem una mirada a les condicions de l’entorn, veurem que un altre dels grans impactes de la pandèmia està sent la crisi econòmica que se’n deriva i la difícil situació en la que moltes famílies hauran d’afrontar el futur més proper. El repte: assegurar la igualtat de possibilitats per al nostre jovent, independentment de la seva situació socioeconòmica. Els reponsables públics hauran de fer esforços molt importants per assegurar aquesta equitat tan preuada per evitar que augmenti, encara més, la situació de desigualtat ja existent.
I no només per l’accés als estudis universitaris, sinó també per facilitar l’accés al món laboral dels nostres joves titulats i titulades. Joves molt i ben preparats i preparades, amb les ganes i la il·lusió de retornar a la societat, amb el seu treball, la inversió que la societat ha fet en la seva formació. Però que es trobaran un mercat laboral en una situació difícil, molt difícil. Calen recursos i més recursos, perquè els i les nostres joves rebin també un acompanyament i orientació en l’àmbit professional. I cal també invertir en les empreses que són el teixit productiu de la nostra societat. Cal establir també per elles una xarxa de confiança que els permeti, com a mínim, resistir fins que la situació millori.
No hi ha receptes màgiques. No hi ha solucions fàcils. Però el que està clar és que tan a dins de la universitat com a fora, cal crear xarxes de confiança en tots els àmbits, cal confiar en les persones.
Calen recursos i inversions en els àmbits que aporten més valor a la societat. I, sense cap mena de dubte, la universitat, com a ens que desenvolupa i transmet coneixement és i haurà de ser un dels pilars de la reconstrucció post-COVID. Cal que la societat percebi a la Universitat com un focus atractor de valor i un node imprescindible en la xarxa de confiança del coneixement. Donem-li doncs el valor que té i que es mereix. Aquest és l’objectiu, aquest és el repte.
