Adriana Farran: “Volem ser l’escola de referència en l’enginyeria del futur”

El 2018, Adriana Farran Marsà va assumir la direcció de l’Escola d’Enginyeria Barcelona Est (EEBE). Feia poc que el centre s’havia instal·lat al nou campus, al Besòs, que acull uns 3.500 estudiants d’enginyeria – de grau, màster i doctorat- i uns 400 professors. Quatre anys després, Farran ha renovat el càrrec amb l’objectiu de tirar endavant temes que aspectes com la pandèmia han impedit fer avançar tant com l’equip hagués volgut. Continuar la tasca en recerca per seguir sent líders en la comunitat UPC, apostar per una major internacionalització dels estudiants i treballar amb les entitats del barri són els tres eixos del seu equip. Ens els explica en aquesta entrevista a Fulls d’Enginyeria.

 

Fa poques setmanes que has renovat el càrrec de directora de l’EEBE. Quins balanç fas del primer mandat?

Els primers quatre anys han estat complicats. El primer acabes de muntar l’equip i has d’aprendre com funciona tot... Jo no havia estat a la direcció d’un centre i tot et ve una mica de nou. El segon curs va sortir la sentència del Procés i vam haver de gestionar les vagues i protestes. I tornant de Nadal, va esclatar la pandèmia. Gestionar-la en un centre com aquest va ser caòtic perquè havíem de prendre decisions en funció d’instruccions que cada dia eren diferents i no sabíem per quant temps. Als 3.000 estudiants i 400 professors no els pots anar canviant la planificació cada dia. És impossible. Han estat dos anys en que bàsicament hem intentat gestionar i no morir en l’intent. Vam poder fer poca cosa de la prevista però malgrat tot, amb el repàs que vam fer durant la campanya, ens vam adonar que vam fer feina, també. Al final havíem adequat estudis, posat en marxa un nou màster...

Ara teniu quatre anys més...

La idea és fer evolucionar tot això. Amb l’equip tenim tres eixos de treball. El primer és el de la docència però que va molt més enllà de la pura activitat acadèmica amb projectes, pràctiques amb empreses, etc. Som, de fet, un dels centres amb més percentatge d’hores de tallers i laboratoris, opcions de pràctiques i projectes de les associacions d’estudiants. I ara volem moure més les relacions internacionals amb nous convenis amb universitats d’arreu del món. Un dels nostres punts forts és la recerca i aquest és el segon eix. Som el primer campus de la UPC amb capacitat i resultats de recerca i ho volem potenciar. I el darrer és el compromís social. D’una banda, amb una vessant científico-tecnològica amb incorporació energies renovables i aspectes d’economia circular, i de l’altra, amb la interacció amb l’entorn. Estem en un barri complex i fem moltes activitats amb entitats de la zona de Sant Adrià i de Sant Martí, per a intentar acostar la universitat a la gent del barri.

Adriana FarranAquest era un dels objectius del campus, no, fer xarxa al barri?

L’anem fent, malgrat que com tot és molt complex. Però ja tenim projectes de fa quatre o cinc anys. A nosaltres ens interessa que s’hi impliquin els estudiants. Per exemple, la residència del campus dona beques a canvi d’activitats d’interacció amb el barri. Ara tenim un grup fort de robòtica, que organitza competicions. Els centres del nostre voltant no tenen mitjans ni econòmics ni personals i els nostres estudiants fan d’entrenadors d’estudiants d’aquests instituts. És una manera d’acostar-se a aquests col·lectius i així es comencen a moure, comencen a veure com és la universitat i li perden la por.

Sou una de les escoles amb més diversitat de títols de grau, què ha de ser l’EEBE?

Nosaltres volem ser l’escola de referència en l’enginyeria del futur. Això és el que diem a la pàgina web i la intenció és fer que els estudis que oferim siguin vistos amb molta capacitat de formar bons enginyers. Sempre hi ha hagut la idea que l’enginyeria de futur, a Catalunya, era la industrial, i que els títols més específics que tenim eren els germans petits. Volem demostrar que són tant o més importants i que poden sortir enginyers tant o més bons d’aquests graus.

I després poden fer el màster. El fan, majoritàriament?

Majoritàriament, no. La idea inicial de bona part dels estudiants és fer el grau i començar a treballar. El problema, per nosaltres, és que els és molt fàcil començar a treballar i ens és molt complicat convèncer-los que si segueixen estudiant podran avançar més en la seva professió. Alguns veuen el màster com una oportunitat de sortir fora i un percentatge bastant elevat se’n van a l’estranger, a fer-lo. L’inconvenient és que, després, molts no tornen.

Un dels títols que oferiu i que ha estat una de les notes de tall més altes, per sobre del 12, és Enginyeria Biomèdica. Què fa que tingui tan èxit?

Ara el tema ‘bio’ crida molt. A Catalunya es poden fer tres graus en Enginyeria Biomèdica. El grau de la UB que prioritza la medicina, després el de la UPF, està més centrat en automatització, i el nostre, que destaca per la part d’enginyeria. Bàsicament una de les grans sortides són els enginyers que desenvoluparan i milloraran els equipaments que s’utilitzen als centres sanitaris.

Si pugen les notes de tall és que hi ha més interès?

Sí, però és relatiu, perquè gairebé a totes les universitats han pujat les notes de tall. Biomèdica sempre ha tingut una nota de tall elevada però oferim 50 places. Nosaltres ens hem adonat que hem evolucionat bastant amb altres graus que des del principi la nota de tall era el 5. I això ens preocupava perquè aleshores els qui entren amb notes de tall baixes, no sempre tenen la capacitat de seguir els estudis. Això era una preocupació i hem intentat, d’una banda, fer petites modificacions d’intercanviar places en graus diferents, i de l’altra, donar-nos a conèixer més.

Hi havia desconeixement del vostre campus?

Sí, els primers temps la gent no coneixia aquesta escola. Aquí veníem de l’Escola Industrial i de Diagonal en un campus nou en una zona que hi ha qui diu que està molt apartada i amb un entorn complicat que pesava molt. Al principi fins i tot es demanava que a l’adreça postal no sortís Sant Adrià de Besòs perquè no disminuís l’interès. Crec que amb els anys s’ha pogut anar canviant aquesta percepció, tant per l’estudiantat com pels professors. Ens ha sorprès molt l’interès dels docents per venir cap aquí quan al principi eren reticents. Ara tenim llista d’espera per grups de recerca, per exemple, i ja no tenim espai. A poc a poc s’ha anat veient el potencial que tenim a l’EEBE. És un avantatge perquè és un campus en creixement i desenvolupament però així també t'adones que, per les nostres necessitats, aquest creixement és molt lent. Necessitem espais ara i no d’aquí quatre anys.

Adriana Farran 2

Però teniu en projecte un nou edifici de recerca, oi?

Ara han començat les obres d’un edifici que va començar a construir-se abans de la pandèmia i que es va frenar. I la setmana passada vam presentar l’edifici de recerca que acollirà l’IREC i una part de l’IBEC, de bioenginyeria.

Això us ajudarà a donar visibilitat al campus?

Sí, i són dos instituts relacionats amb les àrees que més treballem aquí, energia, circularitat i bioenginyeria. En aquest campus en algun moment, abans de traslladar-nos, ja li deien el Campus de l’Energia, tot i que a Enginyeria Mecànica és on tenim més estudiants. Energia i Bioenginyeria no són les més grans però si que són les que més ens distingeixen.

Sobre la presència de dones a les carreres tècniques, fa temps que es fan accions. En quin punt esteu a l’EEBE i què creus que falla?

És molt complicat. Nosaltres fem activitats amb noies d’instituts de l’entorn i xerrades principalment amb estudiants o professores de l’escola. És un tema de tota la UPC, i ja fa temps que es treballava amb l’ESO i el Batxillerat però era tard i ja anem a Primària. Ara potser ens falta fer activitats amb les famílies, perquè hem vist que quan un noi explica als pares que vol ser enginyer li responen molt bé, si ho diu una noia, la pregunta és ‘n’estàs segura?’. És un fre. Has d’intentar fer veure a la societat que les carreres tecnològiques són aptes per qui sigui, que hi tingui interès. Mira, un exemple: anys enrere hi havia un 50% de noies a Informàtica. Quan es va passar a dir enginyeria Informàtica, va caure al 25%, la presència de dones. És la percepció de tot el que porta el nom ‘d’enginyeria’... Després tenim el problema un cop ets a dins. Tenim titulacions amb un percentatge elevat com la Biomèdica, que està prop del 50%, però en global no arribem al 30% a l’escola. Per tant, les noies es troben en un món masculí i s’han de donar pautes a uns i altres. No sempre la manera de tractar-se és bona, i sovint sense que sigui fet expressament.

Parlem del talent femení però la manca de talent, en general, també està a l’ordre del dia. Com veus l’enginyeria i què creus que s’hauria de fer per solucionar-ho?

És una pregunta que ens la fem nosaltres també, i no sabem ben bé què s’ha de fer. Ens anem mantenint amb els estudiants interessats a fer aquestes carreres però no augmentem. Penso que un motiu és la impressió que una carrera d’enginyeria és molt dura i que te l’has de treballar molt i dedicar-hi molts esforços. No sé fins a quin punt la gent està disposada a fer aquests esforços. 

S’ha de trobar una altra manera, doncs, de presentar aquests estudis, no?

Al món universitari li costa molt moure’s i canviar però ara hi comença a haver moviment perquè la gent comença a creure i interioritzar que és necessari fer-hi alguna cosa. Quan vam començar amb els canvis de Bologna que ha havia de ser la revolució, no va tenir els resultats que havia de tenir per una banda per manca de finançament i per l’altra, perquè un percentatge elevat de professors no s’ho van creure. Per tant, es va avançar poc. Ara potser s’han anat jubilant aquests professors i és el moment que en realitat s’ha de fer aquest canvi. Fa unes setmanes, en un acte de la UPC, es deia que hem d’organitzar la docència ‘pels alumnes que realment tenim i no pels que ens agradaria tenir’. Perquè sempre pensem que entraran els millors i tu has de pensar les classes pels qui tens a l’aula que a vegades no ho entenen tot a la primera o no interactuen com t’havies imaginat. En aquest punt, les associacions ens són de gran ajuda. En tenim vuit o nou al campus, amb uns cinquanta membres cadascuna que fan projectes fora d’hores i per fer-ho necessiten molta dels coneixements que els donem. Aleshores sí que els interessa! Si això es pogués fer amb tot, seria genial però no tenim prou recursos per fer-ho tot així.

Però un cop acaben, com es fa per retenir aquest talent?

Al final, els estudiants acaben amb unes capacitats que les empreses no les reconeixen.

En salaris?

En salari, categoria, tipus de feina... En moltes empreses, no els interessa que tinguis un doctorat, perquè prefereixen algú que no qüestioni. Per tant, els més formats, amb màsters i doctorats, no tenen tanta sortida. Els graduats potser sí que ho tenen més fàcil però tampoc sé si són feines de la seva categoria. Per tant, sí que hi ha molta necessitat d’enginyers i tecnòlegs però jo no sé fins a quin punt les empreses tenen ganes d’utilitzar els coneixements de tots aquests titulats per avançar. Jo tinc la impressió, pessimista, que al nostre país, la major part de les empreses no estan per la labor d’innovar. I, clar, ara hem obert les fronteres; els estudiants fan estades a l’estranger i, quan acaben poden sortir més fàcilment. Però això no és un problema de la universitat ni del prestigi, perquè són molt ben acceptats, sinó que és un problema del teixit empresarial, que li costa tenir la valentia de canviar i incorporar personal que te la faci avançar.

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.