Ara que plou, ara que les reserves augmenten, ara que respirem, ara és el moment de no oblidar, de persistir i liderar els canvis que el nostre país necessita per ser resilient i garantir l’aigua per a tots els usos i a tots els territoris.
Els darrers quatre anys hem anat patint un període de pluviometria anormalment sec i anormalment llarg, fins que la primavera de l’any passat ens vam situar en un mínim de reserves que feia preveure el pitjor dels escenaris posant en risc l’abastament d’aigua de boca. Sovint, però, o massa fàcilment, oblidem que tot i no arribar a aquest punt tan crític, la pagesia ha patit restriccions severes durant dos anys, la indústria ha viscut tensionada quan se’ls aplicava restriccions del 25% de la demanda d’aigua, i les poblacions amb major demanda per habitant, eren assenyalades per escarni públic.
Durant aquests temps, quatre col·legis professionals, Economistes i Enginyers Agrònoms, de Camins i Industrials, hem unit forces, dedicant llargues jornades de reflexió i posada en comú per vestir un consens tècnic al voltant de l’estratègia que Catalunya necessita per ser hídricament resilient en un escenari de canvi climàtic i augment de la població, ambdós imparables i que ens aboquen a un dèficit estructural i continuat de recurs hídric.
D’aquestes reflexions n’ha sortit, un document amb les nostres propostes, que lluny de ser tancat o dogmàtic, pretén establir les bases de la transició hídrica tan necessària, amb una visió a llarg termini i també holística de l’aigua, on tots els usos de l’aigua hi tenen cabuda i importància. Aquest document és obert a debat, ampliable i fins i tot discutible, però planteja una proposta des del consens tècnic de totes aquelles infraestructures que Catalunya necessita construir. Ara sense pressa, però també sense pausa.
En aquest sentit, volem fer una crida a l’acció, cal començar el camí. No ens podem permetre la indulgència i passivitat a la que ens hem vist abocats cada cop que hem sortit de la crisi anterior. Tenim un dèficit estructural d’aigua, i cal solucionar-lo.
"No ens podem permetre la indulgència i passivitat a la que ens hem vist abocats cada cop que hem sortit de la crisi anterior."
És moment, doncs, de continuar amb les infraestructures planificades i aprovades pels governs, com l’ampliació de la Tordera, i l’execució de les dessaladores del Foix i la nova plantejada a l’Empordà. És imprescindible la modernització, d’una vegada per totes dels regadius poc eficients com el canal d’Urgell, així com la tecnificació del reg. I no podem oblidar la interconnexió dels principals sistemes de distribució d’aigua, el de Tarragona, Barcelona i Girona, que ens han de dotar de resiliència davant la imprevisibilitat del canvi climàtic.
Aquestes són les mesures més immediates i urgents. Això és necessari i és imprescindible fer-ho aquest cop sí, però no ens hi podem conformar. Hem de ser capaços de conjurar-nos, per excel·lir, ens hi juguem molt. L’aprofitament de l’aigua regenerada, la modernització de xarxes urbanes de distribució, la digitalització i l’ús dels aqüífers com a reservori són passos a fer, també.
Hem de continuar fins a ser un país capdavanter en la gestió de l’aigua, és el camí que hem començat els col·legis, visualitzant el consens tècnic, i que ara, ha de transcendir i avança cap al consens social, econòmic i polític. Necessitem un model hídric de país, un consens, un pacte social, que doni estabilitat a les polítiques que ens garantiran l’aigua per tots més enllà dels cicles electorals.
