El Congrés dels Diputats va aprovar el desembre passat la Llei de Residus i Sòls Contaminats per a una Economia Circular. El text, que continua la seva tramitació al Senat, regula els aspectes que fan referència a les diferents directives europees que l’Estat tenia pendent d’aplicar. La seva entrada en vigor implicarà, sobretot a fora de Catalunya on l’enginyer industrial Carles Salesa, director del Consorci per al Tractament de RSU del Maresme, suposarà “una revolució”. En una entrevista a Fulls d’Enginyeria arran d’una conferència a Enginyers Industrials de Catalunya, Salesa relata els objectius, els canvis i el futur que espera el sector amb aquest canvi legislatiu sense deixar de banda una visió crítica. I és per Salesa, “amb aquesta llei és impossible complir els objectius”.

Què implica l’entrada en vigor d’aquesta nova llei?

Sobretot implica la transposició de les noves directives europees que estaven pendents a l’Estat. Per tant, suposa incloure a l’ordenament jurídic espanyol les noves directives i els famosos objectius de reciclatge i disminució de l’abocador per al futur fins aquest escalat que coneixem ja dins el sector pel 2025, 2030, 2035, que ha de suposar arribar a un 65% de reciclatge i amb un màxim de 10% d’abocador. Això és la mare dels ous de l’escenari de futur que ens planteja Europa a tots els estats membres. Aprofitant la llei també s’ha fet la transposició de la directiva dels plàstics d’un sol ús, del 2019. És una directiva és un tipus de llei que ha arribat més perquè està relacionada amb aquesta certa demonització del plàstic.

I pels que us dediqueu al sector implica canviar processos o maneres de treballar?

Sí que implica canviar perquè el ‘core’ de la llei és la transposició però també incorpora a nivell de gestió nacional uns pendents que teníem a nivell de tot l’Estat, que a Catalunya ja ho estàvem complint, però no fora, com és la recollida selectiva de matèria orgànica i la fiscalitat a l’abocament de residus. Aquí Catalunya ja portem molts anys, des del 2004, amb el cànon català d’abocador i incineració i 25 de la primera recollida d’orgànica a Torrelles de Llobregat. Per tant, en l’àmbit català, aquests dos temes no ens afecten perquè tenim els deures fets, però fora de Catalunya és una revolució per la repercussió econòmica ja que suposa recollir una fracció més i una fiscalitat que no existia i pot encarir els costos.

Ja en la teva presentació a Enginyers Industrials de Catalunya vas abordar força aquest àmbit de fiscalitat que incorpora la nova llei. Està ben resolta?

Una cosa és que la incorpori i l’altra és que la incorpori bé. (riu). Això és un altre tema. Ens hem de quedar amb la part positiva que s’ha incorporat i ho hem de celebrar, però crec que s’ha fet malament.

No està ben resolt?

Crec que s’ha caigut en una complexitat excessiva i amb uns tipus poc ambiciosos. I a més xoca amb l’existència del cànon català. Això ho teníem molt ben resolt, amb uns tipus elevats i amb un sistema de penalització i bonificació sobretot al món local que veia retornat l’impost en forma sobretot de subvencions a la recollida de l’orgànica o en infraestructures. En el cas espanyol no està solucionat perquè no té en compte que de manera clara que això pugui retornar al món local. L’impost passa a ser de recaptació estatal i  s’ha de veure com es resol. I tot i que la llei recull que les comunitats poden tenir tipus més ambiciosos, no recull ben bé com es farà i gestionarà aquesta transferència.  És un tema candent.

Per tant, canvia les regles del joc?

La llei preveu que Catalunya pot recaptar més, però la recaptació es fa des del Ministeri. En el millor dels casos, doncs, es perdrà agilitat i falta veure com es podrà mantenir el retorn al món local que és fonamental per la recollida de l’orgànica i les infraestructures perquè hem de tenir en compte que la Generalitat no té pressupost per aquests infraestructures i s’utilitzava el cànon de residus. De fet, la Generalitat ha promogut un manifest per defensar el cànon català.

La transposició de la directiva contra els plàstics d’un sol ús és un dels temes que més afecten els ciutadans. Quins canvis hem d’esperar?

Aquí bàsicament la directiva ataca i regula els plàstics d’un sol ús. La prohibició de determinats plàstics com són els gots, els bastonets, remenadors, etc.,  és el que més ha afectat la ciutadania que ha vist que han passat a ser de paper i cartró. També regula la incorporació del plàstic reciclat en les ampolles. Això ha de fomentar recollir més i que hi hagi un reciclatge de qualitat, perquè a vegades aquest és un dels problemes del sector, que hi ha una pèrdua de qualitat perquè el producte resultant no és el mateix i ja no és reciclable. Amb aquesta llei s’intenta regular aquest ‘upcycling’, d’ampolla a ampolla. També procura promoure el granel, els envasos reutilitzables, prohibir fumar a les platges...

Hi ha qui diu que d’aquesta manera es promouran envasos menys reciclables?

La fiscalitat és la pota principal de la llei però una de les novetats també és el nou impost al plàstic que regula el text i penalitza l’ús de plàstic no reciclat a l’envàs. I és un enfoc bastant encertat per fomentar, precisament, aquest ‘upcycling’ i penalitzar directament la part de plàstic no reciclat que hi ha a l’envàs. Un efecte colateral d’aquestes regulacions és precisament la possible fuita o canvi de material que eren de plàstic i que poden passar a ser, ja està passant, envasos més difícilment reciclables com és el tetrabick. Ho estem veient, i a dia d’avui és un envàs amb un balanç de reciclatge molt fluix.

És doncs, un risc?

El plàstic és un material fantàstic per la resistència, lleugeresa i possibilitats d’ús però tal com s’està utilitzant, amb un sobreenvasat i usos que han donat lloc a la contaminació de mars i oceans, l’hem criminalitzant. Tocava regular-lo però ens pot passar que hi hagi guites cap a materials menys sostenibles. És un risc que s’ha de controlar, sí.

I del Sistema de Retorn d’Envasos què n’opineu?

És un tema de lluita entre dues parts molt diferenciades, el sistema integrat de gestió o les entitats ecologistes. És una guerra de trinxeres! I la discussió s’ha enquistat molt. Els envasadors tenen un model, que està funcionant i voldrien mantenir, però és veritat que les xifres que es publiquen es qüestionen molt. I segurament estaríem en un punt al mig, ni tan bé com diu Ecoembes ni tan malament com diuen els ecologistes. La llei el que ha fet és una decisió salomònica perquè és la primera vegada que s’obliga a nivell legal a implementar aquest sistema i per tant, és un pas important perquè només estava regulat com a possibilitat. Ara bé, obliga sempre que el sistema actual no demostri que compleix uns objectius.

Però és senzill?

No, gens. Però en altres països està funcionant. Hi ha molts estudis que s’han fet des de totes les parts del que costa i deixa de costar, però és un esforç logístic i econòmic molt gran. Ara, això no vol dir que sigui factible. Al partir del moment que li dones un valor a un envàs, molts dels que veiem a platges, rieres o a la muntanya desapareixen. Això està clar. El debat és si per aconseguir els objectius val la pena aquest esforç tan gran. El problema és que el punt de partida no és precís i no es pot contrastar.

Tot el que implica la llei és suficient per poder reduir els residus i millorar-ne la gestió dels que es generin?

La llei és un avanç molt important. La darrera és la del 2011, primer perquè transposa les regles del joc europees i, segon perquè inclou mesures fiscals que anaven molt tard. Tot i que arriba tard, benvinguda sigui la llei. Ara, en alguns aspectes és poc ambiciosa, per exemple, en la responsabilitat ampliada al productor, els tipus impositius... Hi ha una certa oportunitat perduda, tenint en compte que no en tindrem una de nova fins d’aquí molts anys. El problema  és que els objectius europeus són tan ambiciosos i hi estem tan lluny, estem als vagons de cua, que requeria una llei més ambiciosa. Això no vol dir que no sigui un pas endavant molt gran. Amb aquesta llei és impossible complir els objectius.

A Catalunya fa temps que s’està pendent de la llei pròpia. Què en sabem i què suposa el seu retard?

Vam començar la tramitació de la llei catalana el 2019 i no tindrem avantprojecte fins el 2023. Hagués anat bé que Catalunya tingués abans enllestida aquesta llei i amb un cert treball en els aspectes de la fiscalitat.  

Ha de ser més ambiciosa?

Catalunya ja ho hem estat històricament, en aquests mateixos temes de recollida i fiscalitat. Però també pequem d’accés d’eufòria perquè encara estem lluny dels objectius europeus. Estem al 39% del reciclatge i el 2020 hauríem d’haver sortit amb un 50%, per tant, queda molt marge de millora. Espero que sí, que siguem ambiciosos. Hi ha referents com la llei balear o la de Navarra, que són punteres. Hem de seguir aquesta pistonada.

Tots aquests marcs legals seran suficients per fer un canvi de mentalitat a empreses i particulars?

No. No són suficients. Estem parlant només de legislació al final de la línia, posant sempre èmfasi al món local i al ciutadà. Si la legislació no ve acompanyada amb més limitacions ‘aigües amunt’, és a dir, el que passa abans que es converteixi en residu, és molt difícil. Sempre parlem del ciutadà, però en definitiva troba el que troba, a la botiga. Sempre estem demanant que el ciutadà sigui un heroi o heroïna amb hàbits molt bons de cara a la prevenció i reutilització, però la societat no està pensada per complir aquests hàbits. Hi ha d’haver una regulació de producte -sembla que la UE ho està liderant-, que ha d’acompanyar la legislació de residus. Si no hi ha condicionants sobre la producció, amb la legislació sobre residu no n’hi ha prou.