El push, el pull i la conscienciació

Em deia fa uns dies un amic tot dinant: “parlem massa de renovable i no dels deures que hem de fer en estalvi i eficiència”. De fet, crec que l’estava avorrint amb la meva socorreguda crítica a la poc ambiciosa política de govern que aposta per fer una transició energètica en base a parcs -essencialment fotovoltaics- de 5MW i que així no arribarem enlloc. I té raó. Quan sempre parlem dels números estratosfèrics amb els que es tradueix la transició energètica a Catalunya a nivell de renovables, obviem de remarcar que aquests números ja venen calculats conscients que l’any 2030 hem d’haver reduït l’ús de l’energia en un 32% i el 2050 hem d’estar consumint un 70% menys d’energia de la que ara devorem.

Que ens cal renovable per assegurar la competitivitat de la nostra indústria i com a eina de lluita contra la pobresa energètica i en favor del clima, està tan trillat que deixeu-me que avui, per complaure a l’amic, em centri en allò que per obvi, ja no comentem: la necessitat de l’esforç en reduir la demanda energètica del país. Números d’on som i on anem, els que vulgueu a l’ICAEN. Us animo a consultar-los. Però, i sobre el com aconseguir aquests objectius? Ara l’ICAEN ha posat al nostre abast l’esborrany de la Llei de Transició Energètica, una llei que de forma genèrica -i és que té voluntat de ser una llei de fonaments de la política energètica catalana- ens desgrana els deures a cada sector usuari d’energia i a cada agent transformador d’energia.

Però a la fi, més enllà de les estratègies que es marquin a la Llei, tot acaba en el push, el pull i la conscienciació. Acabarem complint els objectius de la Llei del Canvi Climàtic catalana bàsicament perquè el Govern ens convidarà a fer-ho per alguna d’aquestes tres vies o segurament, per combinació de totes elles: un camí força eficaç és via taxes, peatges, multes o impostos o per preus alts de l’energia (és a dir, push que significa canviar hàbits que s’entenen perniciosos, a base de clatellots). També podem complir allò que Govern ens demana via subvencions, ajudes, bonificacions fiscals, rebaixes o prerrogatives (pull, o el que és el mateix: a base de bones paraules i coses boniques). Finalment podem complir via conscienciació, és a dir, via convèncer-nos.

El primer camí es perillosíssim especialment si el govern del país veí no estableix les mateixes barreres que nosaltres perquè o bé passa de tot, o bé va a una altra velocitat o bé disposa de més renovable de la que consumeix i anant sobrat d’energia, no li cal estalviar. El push significa tensionar persones (físiques i jurídiques) i perdre competitivitat sobretot si els veïns no tensionen de la mateixa manera. Per tant, molt de compte amb el push.

Pel que fa al pull, és la millor opció però topem amb la temuda burocràcia: omplir papers i papers i més papers i avançar inversió per acabar cobrant l’ajuda quan Déu digui i després, ja amb els diners a la butxaca, caldrà justificar i fer més papers i ves a saber si alguna cosa has fet malament i et conviden a retornar-ho tot (ep, i amb interessos!) però si ho has fet tot bé, a l’any següent, segur, et tocarà pagar l’IRPF o l’impost de societats corresponent per l’ajuda percebuda. En definitiva, un camí de roses... La millor via del pull potser sigui la bonificació fiscal però costa d’articular i els tècnics de la nostra hisenda pública sempre són temorosos que la cosa es dispari i se’ns ensorri la recaptació prevista. Perquè amb la subvenció quan s’acaba la bossa, tanques la paradeta. Qui primer arriba, s’ho emporta i anar fent fins que queda la cosa esgotada. Però la bonificació cal aplicar-la a tothom i és com la bossa de Sant Ferriol: no hi ha límit, i s’aplica fins que es renoven pressupostos, que tal com està la política, passa de Pasqua a Rams.

En definitiva, la millor aposta és la conscienciació. Una activitat de resultat incert però que si surt bé, esdevé altament eficaç.

Per conscienciar cal relat. I cal pragmatisme, cal sinceritat i cal en definitiva, formar i informar a la ciutadania amb dades reals, objectives i contrastables pel propi ciutadà. Significa que el Govern ens apoderi per a que puguem prendre la decisió lliurement. I aquesta decisió lliure, necessàriament ha d’anar encaminada a l’estalvi i l’eficiència. Però el dia a dia se’ns menja i sovint tot i ser conscients que hi ha formes millors de comportar-se, a la fi, a quarts de vuit hem de sortir de casa, portar les criatures a escola, anar a treballar (i no fer tard!), però ep! que abans cal preparar l’esmorzar i el dinar per endur-se’ls i s’està fent tard i hem passat una nit tòrrida sinó tropical a 27 graus... i tant confortable que és anar assegut escoltant la radio i amb l’aire posat ara que fa aquesta xafogor... i a la fi, dic, malgrat tota la consciència presa, acabem agafant el vehicle privat. En el millor dels casos amb mala consciencia, però un dia més ja hem caigut.

Tot plegat per acabar veient que sí, que cal un esforç gran del Govern en confeccionar un relat, però no per conscienciar-nos sinó per a que entenguem (i no ens queixem) que quan se’ns apliqui el push, serà perquè ja hem fet tard.

Joan Domingo, dl., 11/07/2022 - 15:24
I també es podria anar passant per les escomeses de cada cada de cada poble i cada barri de cada ciutat i anar veient quantíssima classe mitja (la que no té els bons dels ajuntaments per ajudar-la a pagar l’electricitat) i petit comerç i indústria té punxada la llum, en part o tota. I també es podria pensar en que si la mobilitat ens diuen que serà amb vehicles elèctrics, que caldrà fer sortir els kW d’algun lloc (que encara ara no són els que es veu que caldran per tenir connectada a xarxa una flota de centenars de milers de vehicles). Pensar també que tota una vida d’empènyer des del neoliberalisme la gent al consum i al “progrés” i el “creixement”, no es pararà amb quatre dies de demanar push ni pull ni molt menys concienciació: ningú renunciarà a les seves quotes de comfort (renta-vaixelles, renta-roba, assecadora, aigua calenta, calefacció, aire acondicionat, electrodomèstics, etc.). Difícil solució té aquesta transició que hauria d’haver començat molt abans (però molt i molt abans) que es disparéssin els consums i els preus. De l’energia Ara tots correm-hi; el 2030 és a tocar. Segurament vaig errat però el discurs del “poble, consumiu menys” no té gaire recorregut. El dels clatellots per consum, es convertiran en més punxades a la xarxa. I invertir els diners públics en crear parcs d’energia neta i en fonentar i subvencionar fortament l’autoabastiment dels habitatges… doncs no sé si ho faran. Tot això és simplificar un problema global greu. Però les solucions em sembla que no van en la bona direcció. Si es vol canviar de model, s’ha de fer amb molts diners públics i polítiques fermes basades en la voluntat real de fer canvis. Això no es pot plantejar fent lleis que s’ho mirin de baix cap a dalt sino fent-ne que mirin de dalt cap a baix.
El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.